Diuen els que en saben que cal educar més i millor en matèria d’emocions i potser no dedicar tant de temps a l’aprenentatge de determinats continguts que, no ens enganyem, podem trobar de manera immediata per obra i gràcia de quatre clics, en qualsevol dels dispositius electrònics que sempre tenim a tocar.
La paradoxa, però, és que mentre els coneixements, sobretot els científics, els que serveixen de debò, tenen tota la fredor indiscutible de la certesa, les emocions són molt més interpretables, més particulars i, segons aquells que remenen les cireres -que no el coneixement-, del tot susceptibles de ser manipulades per vehicular-hi determinades doctrines.
Què volem, doncs? Persones emocionalment sàvies, o savis al dictat de les lleis que regeixen l’univers i, si cal, capaços d’interpretar la realitat de manera gairebé mecànica? La resposta no és senzilla si, realment, com a persones, volem fugir de la perfecció de la màquina. Quina part de la nostra existència cal destinar a les emocions i a les sensacions, sense haver de tenir sempre a sobre l’espasa de damocles de la correcció social permanent?
I d’altra banda, si ens agrada tant sentir, emocionar-nos, per què acostumem a tancar-hi tan sovint les portes? Avui és dia d’eleccions vigilades, fins i tot policialment; mal dia, segurament, per plantejar segons quines coses, o potser el millor moment per deixar sortir, a raig, tot allò que realment duem a dins, ben amagat, això sí, no fos cas.
