No sé si han vingut. M’agrada pensar que sí. Voldria creure que sí. Nit de Tots Sants, nit en què té lloc una estranya relació entre vius i difunts, a partir de la memòria, dels records i de l’afecte, molt més enllà de la vida i de la mort. En qualsevol cas, el que sí que sé és que han vingut els vius, i que hem compartit taula, emocions i somriures, com cada any, perquè ens ve de gust i perquè ens fa feliços.
I, un cop més, ho hem barrejat tot, perquè no en tenim prou amb una sola tradició. Castanyes, moniatos, moscatell, disfresses, tombes, esquelets, aranyes, bruixes, caretes blanques i de tots colors, música, carabasses, fotos… de tot i de tot arreu. Tot allò, al cap i a la fi, que ens fa sentir més a prop els uns dels altres, i més a prop dels que ja no hi són, sense pena, sense dolor, amb la nostàlgia polida per la memòria del bo i millor de cadascú.
No sé si aquesta nit han vingut, però nosaltres hi hem deixat llums encesos perquè puguin trobar amb facilitat el camí de tornada a casa; perquè tinguin ben clar que no se n’han anat del tot, i que encara són ben vius en cadascú de nosaltres, en les nostres maneres de fer i en els nostres records.
