Un petit esforç més i ja ho tenim. Una mica més de paciència i ja estarà. Avui s’acaba la campanya electoral més curta, més absurda, més inútil i més indigna de la història. Ja en queden poques hores de vida, per sort, i tornarà la calma als carrers, o el soroll que mai no hauria de marxar-hi. Sigui com sigui, demà hauran callat una colla d’impresentables feixistes disfressats de demòcrates, i un bon grapat de despistats que no saben com sortir del bucle infinit en què s’hi han anat posant.
La sort de tot plegat és que, tard o d’hora, tot s’acaba. Sí, de vegades hi ha coses dures de passar, però passen, i més encara les campanyes electorals. Demà serà un altre dia, amb gent als carrers i a les places i, segurament, amb noves mostres de tolerància, de respecte i de tarannà democràtic d’aquells que manen. I així, després d’una jornada de reflexió (que no de genuflexió), farem cap a les urnes i s’acabarà el cap de setmana. I dilluns? Doncs res de nou, en temo. Res que no sapiguem i que no haguem après de memòria al llarg d’aquests darrers anys. I segurament, les primeres passes cap a la indignitat d’un nou govern descaradament hostil, em temo.
Però bé, abans no arribin mals majors, celebrem que gairebé ja som en temps de descompte i que les bajanades electorals tenen poques hores de vida. No és poc motiu per encetar aquest divendres amb il·lusió, malgrat tota aquesta gent i malgrat tot l’odi i tota la incapacitat que destil·len cada cop que obren la boca.
