Doncs no, no me’ls crec. Per més tombs que hi dono (tampoc gaires, de fet), no crec en la bondat d’aquesta mena de document que ahir van signar Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. I no me’ls crec, especialment al primer, que és qui fa molt de temps que duu la veu cantant, perquè aquest mateix acord, o el que sigui, es podia haver signat fa molts mesos. Però, és clar, fa uns quants mesos havien de passar dues coses importants:
La primera, que sortís la sentència del Suprem. Sempre és més còmode entomar-la des d’un govern en funcions i poder-se fer l’orni (un tal Orni, si voleu), que des d’un govern definitiu. La segona, que encara s’havia d’acabar de gestar el monstre del franquisme com a alternativa política real. Aquí, la insolvència ideològica dels socialistes i la seva poca destresa en iniciatives com l’exhumació del dictador (poca destresa o connivència, no ho tinc tan clar) han fet la seva funció i en patirem els resultats.
Sigui com sigui, comencem a veure, per si encara algú tenia cap dubte, com pinta la propera legislatura, pel que fa a Catalunya: ni aigua. Ara, amb la gent d’Iglesias al futur govern, ja ens podem anar oblidant d’allò d’eixamplar la base perquè, un cop acceptat el discurs de la ruptura del país per culpa del procés i la cotilla del diàleg de la seva constitució i dels que la interpreten, no podem aspirar a gran cosa més que el que hem viscut els darrers anys.
I de propina, un moviment social (l’autèntica base i l’única que es pot eixamplar) inimaginable fa només quatre dies, que deixa en el més absolut dels ridículs la classe política, les seves estratègies, la seva incapacitat i el seu afany de supervivència institucional. Definitivament, no me’ls crec. Ni a aquells, ni a aquests. I tant de bo m’equivoqui.
