Ja és ben veritat que tot passa. I també ho és que de tot alguna cosa en queda. Tot just hem encetat el novembre, com aquell que diu, i ja ens queden enrere les castanyes i els panellets, i la cita aquella que cada any ens fa girar els ulls al cementiri i a la memòria. Tots Sant ja torna a ser història, però ens en queda el record, quatre fotos de festa i una colla d’anècdotes, potser, per explicar d’aquí un temps.
I a poc a poc va passant aquesta tan anunciada tardor calenta, i ens acostem a l’hivern. Ha passat la sentència, i van passant les diferents respostes o els diferents silencis. I ha passat el Rei per aquí, com malament ha pogut, dit sigui de passada, i aviat haurà passat la que segurament recordarem com la més penosa campanya electoral de la història. I de tot plegat, què en queda? Molt. De tot plegat en quedarà molt. Repassem:
Quedarà la desafecció cap a un poder judicial injust i venjatiu, per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí de suposada democràcia. Quedarà, un cop més, la memòria dels cops i les ferides d’una policia descaradament hereva del franquisme. Quedarà la distància irreversible cap a un monarca incapaç de passejar pels carrers i que s’ha d’amagar rere un autèntic exèrcit policial. Quedarà l’evidència que Franco i el seu ideari són ben vius i amb carta d’identitat social. I molt em temo que quedarà un president espanyol feble, amb la crueltat dels que se saben febles, i amb un govern inestable sotmès al dictat d’aquells que suposadament havia de combatre i amb qui cada dia que passa que sent més còmode.
Doncs sí, tot passa, però de tot en queda alguna que altra cosa, no necessàriament bona, però queda. Com va dir aquell i ens recorda la calma de molts cementiris: sic transit gloria mundi. Ves què hi farem. Anar passant.
