No sé què tenen les paraules, que sembla que calgui forçar-ne el sentit i el significat fins que esdevinguin entitats imprevisibles, sense gaire valor, de fet, més enllà del que cada usuari, en cada moment, els vulgui assignar. Pobres diccionaris…
Aquests dies hem tingut els autoanomenats “debats” televisius entre els caps de cartell d’alguns dels partits que concorren a les properes eleccions espanyoles. Confesso que no els he seguit en directe (ja fa temps que no ho faig) i que m’estimo més escoltar algunes de les valoracions posteriors, per entendre la magnitud del drama. De fet, no m’interessen gens ni mica aquests falsos debats que, en realitat, només són una penosa sèrie de petits monòlegs encotillats pel temps i, si el moderador és prou destre, també pels continguts, en què els diferents protagonistes van deixant anar uns missatges estudiats i calculats fins a límits inimaginables, amb l’única finalitat de protagonitzar els titulars de premsa i de les tertúlies de l’endemà. Francament, dir-ne “debat”, em sembla un insult a la intel·ligència de la gent que és capaç de debatre de debò, per tal de confrontar opinions i arribar, fins i tot, a acords.
Però bé, és el que hi ha, i és la política que hi ha. Una política autista, només preocupada pels propis missatges, a través dels quals només es volen guanyar vots que perpetuïn unes determinades posicions de poder, o que ajudin a assolir-les. Del que és realment la gestió de la cosa pública, de la possible acció de govern, al capdavall, ni rastre. Es veu que no deu interessar, si més no als líders.
I qui en surt guanyant, d’aquesta degradació del sentit de les paraules i de la política de retruc? Doncs aquells que ofereixen solucions simples a qualsevol problema: els feixistes. Quan allò de confrontar les diferents idees i la capacitat de dialogar, de debatre de debò desapareixen, surten com a bolets els posseïdors de les veritats primàries i absolutes. I en aquest punt ens trobem, en una autèntica pugna per veure qui diu la barbaritat democràtica més grossa i qui es fa amb el gran titular de l’endemà. El que passi o el que quedi pel camí, tant li fa. L’únic que importa és poder oferir una imatge de guanyador (encara que no sapiguem ben bé de què, ni per a què) i aconseguir quatre vots que nodreixin, una mica més, un ego desmesurat. Guanyar o perdre, i res més. El diàleg i la negociació segueixen sent vistos com a febleses intolerables.
Fa massa anys que els polítics han perdut la capacitat de debatre. I així ens va, sempre embolicats en una exhibició de mascles alfa en cel, carregats de brutalitat i mancats de cervell, per aconseguir un grapat de vots i la superioritat a la manada.
