Nov 202016
 

Ahir ens vam retrobar per recordar que fa vint-i-cinc anys que vau començar una de les aventures més habituals i més complicades alhora:  la de construir una vida en comú.  De tant en tant, ens agrada trobar referències en el temps que ens ajudin a situar-nos i a valorar tot el que anem fent i tot el que anem vivint.  Un any, deu, vint-i-cinc… són moments que ens recorden d’on venim i cap a on volem anar.

Tu mateix ho vas dir ahir, saludant els que fa un quart de segle encara no hi eren (coses de l’edat) i recordant aquells que ja no hi són dues dècades i mig més tard.  Així és la vida, anar fent amb noves incorporacions i amb absències de record inesborrable.

Ahir, en el fons, tots ens vam emmirallar en vosaltres i vam compartir la il·lusió de mantenir una complicitat tan honesta com la que heu sabut teixir durant aquests anys i que és el gran argument per continuar junts molts més.  Per molts anys, i que els puguem seguir compartint.

Nov 192016
 

Hi ha, al meu parer, un element del procés d’independència que no s’ha posat amb prou claredat i que podria decantar definitivament la voluntat de la societat en general en favor del nou estat.  Aquest element és fer visible de manera sistemàtica i constant, tot el que podria realment canviar si deixem de dependre d’un altre govern.

En síntesi, es tracta d’explicar tot el que podríem fer de manera diferent i que no podem canviar perquè no en tenim la capacitat jurídica, normativa, ni política per fer-ho.  Des de la protecció dels ciutadans contra la misèria energètica, fins a la gestió de ports i aeroports, passant per les autopistes i carreteres que no són de titularitat nostra, els programes educatius, o la gestió de pensions i impostos.  Explicar al claredat, àmbit per àmbit i cas per cas què podríem fer de diferent si en tinguéssim el poder per fer-ho seria la millor lliçó per entendre per què ens cal ser independents i decidir el nostre futur.  Explicar que hem de ser independents perquè tots i cadascun dels ciutadans puguem viure millor en un país més digne, més just i més pròsper.

Però això no es fa i seguim amb conceptes generals difícils d’entendre per a la major part de la població, molt més atreta per discursos simplistes i molt fàcils de pair.  La setmana passada, el president Puigdemont va fer el seu discurs durant el lliurament dels Premis Ferrer Salat i va repassar, en poques paraules, les fortaleses i les febleses econòmiques del país, i ho va fer de manera clara i directa.  Bon començament.  Ara, caldria un pas més i, a poc a poc, anar bastint aquest futur possible i explicar-lo amb claredat i credibilitat (element que sovint es troba a faltar en uns i altres)-  Cal començar a construir realment una nova realitat, més enllà de grans ideals i de paraules boniques, si és que realment volem un canvi de debò.

Nov 182016
 

Vivim en un món, en una societat, frenètics, on els canvis són gairebé una constant d’uns anys cap a aquí, segurament alimentats per una  profunda crisi econòmica i per una no menys profunda crisi d’identitat, d’ideologies i de valors.  El resultat és un món on tot allò que veiem avui, demà mateix, o d’aquí a una estona, pot haver canviat, com una mena de laberint pel qual no sabem ben bé com transitar, ni menys encara com sortir-ne.

Mirem cap a on vulguem, des de l’oferta de productes de tota mena fins als partits polítics, i provem de comparar-los amb la imatge que en tenim de fa 2, 3 o 5 anys, i serà inevitable una certa sensació de vertigen.  I nosaltres al mig de tot, sense saber on agafar-nos ni cap a on hem de tirar.  Una mica és com si sempre ens trobéssim pujant unes escales que belluguen constantment, com passa a Hogwarts, l’escola de Harry Potter.

Potser sí que és aquest començament de segle, que se’ns està fent especialment llarg i intents, però la sensació de poca certesa en massa coses és cada dia més intensa.  Potser el millor, si podem fer-ho, és seure, amb una piruleta de colors a les mans, amb la mirada innocent i distant d’un nen, a esperar que tot pari una mica i tinguem clar què cal fer i cap a on van tirant.  Mentre esperem, entre llepada i llepada al caramel, podem jugar a imaginar una societat millor i més segura on viure.

Nov 172016
 

Ahir, al Congrés dels Diputats es va viure un canvi de posició interessant, quan el PSOE va passar d’abstenir-se en el nomenament de l’exministre Fernández Díaz com a president de la Comissió d’Exteriors, a votar-hi en contra i, de passada, vetar-lo per a qualsevol altre nomenament similar.  Val a dir que, finalment, aquest canvi de postura va quedar aigualit perquè l’exministre va aconseguir la presidència de la Comissió de Peticions, reservada al primer partit de la cambra i, per tant, sense votació prèvia.  Tots contents, Fernández amb un sobresou important, cotxe oficial i assistent, i el PSOE marcant postura d’oposició.

Aquesta anècdota, perquè en el fons la cosa no passa d’anècdota, em va recordar aquella locució adverbial tan nostra:  “de grat o per força” i vaig pensar la diferència entre la manera d’actuar dels partits i de les persones (de les bones persones).  Els primer acostumen a actuar per força i les segones, de grat.  Ahir es va veure clar:  el PSOE va canviar la seva intenció inicial per pressions de l’esquerra i per por a ser retratat en el bloc dretà, i l’exministre va acceptar una presidència menys interessant que la d’Exteriors, perquè era l’única manera de conservar uns ingressos extra i uns privilegis  que sempre fan gràcia i als quals es veu que tenen dret de per vida determinats càrrecs de tots els governs i de totes es administracions.  D’exemples ens ens sobren.

La gent normal, per sort, sabem actuar de grat.  De bon grat, fins i tot, per adequar-nos a les noves realitats o als errors, si cal.  Les circumstàncies externes ens fan fer les coses per força, sovint, però al nostre interior encara guardem la capacitat de fer per convicció.  Si algun dia la política es fa una mica humana potser serà una mica millor i molt més digna.  De moment, els exemples d’ahir haurien de causar vergonya aliena.  Però ni això.

Nov 162016
 

Se n’ha parlat prou, aquestes setmanes i mesos de la reforma de l’ortografia catalana que ha preparat l’Institut d’Estudis Catalans, i val a dir que hi ha hagut opinions per a tots els gustos, des dels defensors acèrrims fins a l’oposició més radical.  Francament, no tinc cap posició personal al respecte.  De fet, no tinc prou elements per definir-me, però el que sí que tinc clar és que hi ha molta raó en aquest article que va sortir publicat fa un parell de dies i que recomano llegir amb calma i tranquil·litat.

Fa temps que vaig donant voltes a la idea que vivim en una societat cada cop més tecnològica i canviant, però que seguim mantenint els mateixos esquemes, les mateixes estructures i les mateixes maneres de fer de fa un segle o dos.  Mirem els partits polítics, les estructures de govern, les grans institucions, les associacions culturals, inclús, i veurem que res no ha canviat gaire en massa temps.  Aquest immobilisme em fa creure en la seva incapacitat per donar resposta a moltes de les necessitats actuals.

La futura reforma de la gramàtica catalana, en el fons, em sembla una mica això.  Una reforma prescindible per a una llengua ja prou consolidada a nivell formal i amb una penetració molt important al món de la tecnologia i d’Internet.  Si tenim una llengua prou moderna i prou ben posicionada de cara al futur, cal l’autèntic terratrèmol que serà l’aplicació de la reforma de l’IEC?  Tinc els meus dubtes, què voleu que us digui.  Potser va sent hora de repensar les grans estructures (en aquest cas la nostra particular acadèmia de la llengua) i que elles, sobretot, repensin la seva manera de funcionar, per adequar-se i adequar els seus objectius a les noves realitats actuals, que molt em temo que els són massa alienes.

Difícil fer coses noves amb estructures velles.  I en aquest punt ens trobem, també pel que fa a la llengua.

Nov 152016
 

Ahir ens arribava la notícia d’una dona de 81 anys morta a casa seva,  Reus, a causa d’un incendi.  Pel que sabem, la dona no podia fer front al lloguer del pis, havia demanat ajuda a l’Ajuntament per poder pagar l’aigua i tenia el subministrament elèctric tallat, raó per la qual s’il·luminava amb espelmes.

Una mort que s’hauria pogut evitar.  I com sempre que hi ha morts com aquesta caldria que ens demanéssim qui l’hauria pogut evitar.  Potser uns serveis socials que sabent la precarietat de la dona (rebia ajut per pagar el rebut de l’aigua, per exemple) no va saber anar més enllà dels límits estrictes de la tramitació burocràtica?  Potser una companyia elèctrica que talla el subministrament a una dona d’aquesta edat, sense cap mirament?  Potser aquell govern que va considerar que un altre govern no podia legislar sobre la pobresa energètica?  O potser aquell tribunal que en nom de la constitució va decidir que la igualtat de tots els espanyols estava per sobre de les vides individuals?

Que cadascú pensi el que vulgui.  Personalment, crec que entre tots la van matar i ella sola, tan sola com vivia, i tan abandonada, va morir.  Mentre la política, l’administració i la justícia estiguin al servei d’interessos de partit o d’equilibris de poder i no al servei dels ciutadans, seguiran morint moltes persones, víctimes de la pobresa i l’abandonament que les institucions, les administracions i els tribunals propicien i avalen.  En aquest cas, i en tants altres com el suïcides per desnonament -dels quals no sabem el nombre-, les administracions, els governs i els tribunals maten.

Nov 142016
 

Començar alguna cosa sempre implica aquella sensació excitant, però que causa por, alhora.  És saber que es creua una porta a algun lloc desconegut que ens atreu prou com per fer el pas, però que comporta tota mena d’incerteses i, fins i tot de riscos.

Fet i fet, ens passem la vida començant coses.  Avui, perquè és dilluns, cada dia perquè és un dia nou ple d’oportunitats i de reptes… però de tant en tant hi ha començaments que realment alteren la nostra manera de fer, les nostres rutines i que suposen un desafiament a la nostra capacitat realment important.  És llavors quan tenim la sensació que ens trobem davant d’una situació nova, desafiant, conseqüència de tot el que hem fet i de tot el que ens hem anat preparant per arribar-hi.  Aquest és el punt que marca un començament autèntic d’un nou procés en el qual val la pena apostar-ho tot.

Avui començaràs un període nou en la feina, amb tota la il·lusió i amb totes les ganes de sortir-te’n.  I d’aquí a quatre dies, una nova etapa en la teva vida personal.  Una setmana amb un parell de grans reptes que valen la pena i que has d’aconseguir tirar endavant amb èxit.  O, si més no, intentar-ho amb totes les teves forces i amb tot el que ets i saps.

Setmana de grans canvis per a tu.  Endavant, i no defalleixis;  que, si vols, pots.  Ja ho saps.

Nov 122016
 

Sortir, viatjar, a prop o lluny, sempre és un exercici interessant i la possibilitat immensa de fer descobriments que enriqueixin la nostra vida.  En el fons, és abandonar una estona, uns dies, la rutina quotidiana, aquella amb què es construeix la nostra zona de confort, on tot és còmode, segur i tranquil, i canviar-la per una experiència que, si tot va bé, no és altra cosa que una nova zona de confort, diferent i seductora, amb altres dinàmiques que les habituals.

Ens agrada viure sensacions noves, anar a llocs desconeguts.  Però ens agrada fer-ho sense riscs, sense les incerteses que sempre implica sortir de la nostra closca.  Quan aconseguim les dues coses alhora, quan abandonem la quotidianitat però seguim sentint-nos com a casa, a gust amb nosaltres mateixos i amb la nova realitat, l’aventura val la pena, té sentit i es guarda per sempre en algun calaixonet de la memòria.

Sortir del confort per trobar un confort nou i diferent.  Una gran experiència que podem viure i sentir, per exemple, amb un viatge, petit o gran, especialment si es fa amb la companyia adequada.  Marxo fins dilluns.

Nov 112016
 

Divendres, un cop més.  Quan encetem la setmana, d’una manera o altra mirem de lluny cap al divendres, amb l’esperança que sigui més o menys agradable el temps que ens hi separa.  I gairebé sense adonar-nos, ja hi tornem a ser començant aquest dia on tot s’acaba, o on tot comença.

El divendres és el dia de tancar assumptes pendents, de posar punt i final a la setmana, i també és el dia de fer projectes per a un cap de setmana de rutines i expectatives diferents.  Avui és aquest dia de fer balanç i d’imaginar futurs immediats.

Aquest divendres em ve de gust oblidar la realitat, aparcar per una estona la rutina, i dedicar aquestes ratlles a fer un petit homenatge a la complicitat, a l’estimació sincera i incondicional.  Al capdavall, a aquest motor invisible que ens convida a començar el matí amb la il·lusió que avui mateix, o qualsevol altre dia, pot ser un gran dia que val la pena compartir amb aquells que estimem i que ens estimen.  Així és molt més fàcil valorar el que hem viscut i imaginar el que encara ha de venir.

YouTube Preview Image

Nov 102016
 

Definitiu.  Donald Trump serà president dels Estats Units.  Tot un avís (un nou avís, de fet) a navegants.

Fa anys que es parla de descontentament social, d’indignació, de desafecció cap a la política i, de fet, d’un important cansament dels sistema.  La vella Europa ja fa dies que ha anat veient com sortien dels seus amagatalls antics fantasmes del feixisme, emparats per formacions més properes a l’extrema dreta que cap altra cosa, tot i que vestides de democràtiques de tota la vida.  I han anat fent forat.  Ara, el nord del nou continent li ha girat la cara a la maquinària del poder més tradicional i ha confiat la seva sort al populisme d’aquells que saben oferir respostes simples, viscerals, primàries, a problemes prou complexos.

Diuen que el triomf de Trump es deu al vot rural, al vot de la gent que sovint és i se sent ignorada pels centres de govern.  Diuen, també, que és un fenomen similar al que es va viure fa pocs mesos a la Gran Bretanya i la seva negativa a seguir a dins de la Unió Europea.  Segurament això hi té molt a veure.  Molta gent està cansada, indignada, que se la menystingui en favor de les elits, i finalment es revolta i vota aquell que sap fer-se més proper a la seva indignació.  El problema és que les esquerres europees (als Estats Units parlar d’esquerres, per més greu que li pugui saber a Miquel Iceta, és ciència ficció) no han sabut construir un discurs propi des de la caiguda del mur de Berlín i només han estat capaces d’abraçar el poder i, de passada, d’allunyar-se de la realitat social, deixant un terreny verge per a la irrupció d’idees neofeixistes.

En resum, que les solucions que fa setanta o vuitanta anys, com a mínim, haurien hagut de ser superades tornen amb força, en un procés tan imparable com perillós.  Com va dir algú ahir mateix al twitter, i Marin Le Pen escalfant a la banda.  Anem prenent nota, per si de cas.

css.php