Nov 092016
 

Un dels passatemps més habituals és aquell que convida a trobar diferències entre dues imatges.  Aquest entreteniment m’ha vingut al cap quan he llegit que el Grup Popular ha presentat al Congrés una proposició no de llei que vol fer delictius els muntatges fotogràfics i satírics.  Els mems, perquè ens entenguem.

M’agradaria molt que algú m’expliqués les diferències de fons entre aquesta proposició no de llei i la condemna -i finalment atemptats- de determinats grups integristes contra publicacions com Charlie Hebdó (o contra el Papus, pels que ja tenim una edat).  Si l’humor i la sàtira es criminalitzen, parlar de democràcia és una burla a la intel·ligència en tota regla.

Si les intencions del PP finalment arriben a port caldrà multiplicar de manera exponencial el nombre de sales on es jutjaran els milers i milers de mems de tota mena que cada dia fan broma amb la política des d’Internet.  D’altra banda, publicacions satíriques de tot tipus tindran els dies comptats.

Realment, una gran mostra de qualitat democràtica.  Una més, tractant-se del PP.  Bé, del PP i ja veurem de quins companys de viatge, ara que sols no poden res.  Comencem a tremolar?

Nov 082016
 

Avui, finalment, eleccions als Estats Units.  I remarco Estats Units perquè si hem de fer cas del seguiment mediàtic que estan tenint des de fa setmanes, podria semblar que el que es tractés d’elegir fos l’alcalde de cadascun dels nostres pobles, ciutats o viles.  D’acord que és la primera economia mundial, però potser n’estem fent un gra massa.

Sigui com sigui, aquestes eleccions són un bon reflex de l’esgotament de models a la política occidental.  D’una banda tenim una candidata, Clinton, que representa el poder polític de sempre.  Dona d’expresident i amb una dilatada carrera política, ningú li pot negar un coneixement profund de la maquinària que fa rutllar la Casa Blanca i el país sencer.  D’altra banda, un candidat, Trump, que ben bé podríem dir que representa el liberalisme econòmic més salvatge.  Empresari, xenòfob, populista i masclista fins al moll dels ossos, s’ha sabut vendre com l’alternativa a poder establert, gairebé con una mena d’antisistema molt particular.

Guanyi qui guanyi, la primer potència mundial la governarà una persona d’edat avançada i hereva d’una tradició política o econòmica molt antigues.  Potser massa antigues per a un món en evolució constant.  De tota manera, no és tan diferent del que passa a Europa, on la confrontació política se sol moure entre partits tradicionals i, a hores d’ara, poc atractius i no massa efectius a l’hora d’aportar solucions, i formacions noves, sovint de tall neofeixista que volen donar sortida al desencís general.

La política se’ns ha fet vella i així és molt difícil pensar en noves maneres de fer i de pensar.  Les eleccions dels Estats Units en són un bon exemple.  L’oncle Sam, cada dia més, sembla l’avi Sam.

Nov 072016
 

Resulta trist, però sembla inevitable haver d’anar a buscar, de tant en tant, aquella sentència que afirma que en política es pot fer de tot menys el ridícul.  I aquest cap de setmana n’hem tingut una nova mostra a cals socialistes.

Es veu que deu haver, entre els ideòlegs de la imatge del PSC alguna mena de consigna per mirar d’acostar els seus líders a la ciutadania, sigui com sigui.  Encara algú recordarà allò de l’increïble home normal amb què es va definir en el seu moment el candidat Montilla, o els balls, per dir-ne d’alguna manera d’Iceta amb Pedro Sánchez.  O més recentment encara, els xiscles implorant el mateix Sánchez que, per l’amor de Déu, fes fora Rajoy.  Doncs aquest cap de setmana hem tingut un nou capítol, en dues parts.  La primera, uns nous crists histriònics d’Iceta demanant l’ajuda divina perquè guanyi Hillary Clinton les eleccions a les quals participa.  La segona, el cant de La Internacional amb molts punys en alt.  De propina, la negativa absoluta al dret dels catalans a decidir sobre el seu futur i la submissió del nostre destí a allò que es dicti des de Madrid.

Això de la refundació ideològica del socialisme català comença a ser una broma, o una burla, en tota regla.  Ara mateix tenim una formació que presideix un alcalde que governa al dictat de Ciutadans, un secretari general que invoca Déu pel resultat de les eleccions als Estats Units (molt socialistes i molt catalans, sense cap dubte) i que tanca els seus grans actes cantant La Internacional, mentre nega el dret a decidir del poble al qual diu representar.  Insisteixo, en política es pot fer de tot, menys el ridícul, i aquesta combinació, per més que la pretenguin vendre com a populisme, sentiment d’esquerres, sentit d’estat o el que vulguin, és una burda paròdia del que hauria de ser la política seriosa.  Aquest cap de setmana, un cop més, hauria sentit vergonya aliena, si no fos perquè ja fa dies que no espero res, absolutament res, de bo de segons qui.

Nov 062016
 

Qui o què ens dóna pau?  La pregunta pot sonar estranya, però en uns temps frenètics com els que vivim, tots tenim aquella persona, aquella activitat, aquell espai on tot s’atura, on la calma es fa omnipresent i on cada segon val per mil, perquè és un instant robat a la presa i al neguit i guanyat per a nosaltres.

Segurament la pau, la serenitat, són valors que tots busquem i que, n’estic segur, tots sabem on, com o amb qui podem trobar-los.  Són l’escenari i el resultat alhora d’estones on tot flueix de manera natural, on l’olla de cervell deixa de bullir i on una mena de música  imperceptible ens acompanya com si ens volgués acaronar i gronxar plàcidament.  Qui no ha sentit mai aquestes sensacions en algun moment?  Qui no ha estat davant d’un paisatge, d’una imatge i ha desitjat que el temps es fes lentíssim?  Qui no ha sentit mai la companyia, l’abraçada d’algú, i no ha demanat que aquell instant no s’acabés mai?  O fins i tot, qui no ha imaginat mai aquestes sensacions?

Trobar la pau, enmig de la velocitat i del soroll de la vida és imprescindible.  Mirem on és el nostre oasi de serenor i anem-hi sempre que puguem.  I aquí sí que no valen consells ni recomanacions.  Cadascú sap els seus espais.  Jo sé on i amb qui he d’anar per sentir la calma i aquella pau tan agradable.  I tu?  Una mica de música potser també ajuda.

YouTube Preview Image

Nov 052016
 

Sempre són males interpretacions.  Ja cansa que qualsevol personatge públic pugui dir el que li vingui de gust, o el que el cos li demani i, a les poques hores, negar les pròpies paraules i parlar de males interpretacions o de manipulacions intencionades, fins i tot.  El darrer exemple, la qualificació de la plena ocupació femenina com a “problema” per reduir les taxes d’atur.

Segons el president de la CEOE, l´augment progressiu del nombre de dones que accedeixen al mercat de treball és una dada positiva, però es veu que també és un problema perquè, és clar, hi ha més gent que vol aconseguir una feina.  Fantàstic.  I per què no és un problema el nombre d’homes que volen treballar, posem per cas?  O els nens que neixen?  O les persones grans -polítics inclosos- que es resisteixen a jubilar-se?  La resposta és molt simple i molt evident:  perquè per a gent com Rosell, el lloc de la dóna és a casa, no a la feina.  Que sona radical l’afirmació?  Potser sí, però més radical em sembla qualificar de problema el dret a l’emancipació femenina a través d’un sou que garanteixi la seva independència econòmica i personal.

Però no patim, tot han estat males interpretacions i manipulacions perverses d’unes declaracions ben innocents.  Segur que sí.  Qui no ha sentit, abans que Rosell ho digués, que les dones s’estesin a casa hi hauria feina per a tothom?  Aquesta és una vella proclama masclista;  tan vella, tan rància i tan intolerable com les declaracions del president de la patronal.  Amb aquesta mena de dirigents, tot és molt fàcil d’entendre, oi dones que treballeu o que intenteu fer-ho?

Nov 042016
 

12 anys tenia una nena (a aquesta edat costa dir noia, o qualsevol altra paraula equivalent) que va morir per coma etílic  en una festa de Halloween.  No ha estat la primera, ni serà l’última, però tenia només 12 anys.  Notícies com aquestes ens haurien d’interrogar sobre com pot ser que una criatura que tot just comença a obrir els ulls a la vida hagi de morir d’aquesta manera.

És fàcil culpar els pares, els amics, la societat en general… sempre és fàcil trobar culpables.  I segurament tots els que trobaríem ho són, en part.  Mai no hi ha respostes simples i tot sovint les coses passen perquè hi ha un seguit de factors, més o menys dispersos, independents, que s’ordenen d’una determinada manera, en aquest cas macabra.

Deixeu-me plantejar només dues preguntes, sense cap intenció de moralitzar sobre res, però sí amb voluntat d’incidir en dos aspectes de fons que poden explicar moltes coses, més enllà de la circumstància actual que comentem.  En primer lloc, quina societat estem fent que aboca milers i milers de joves (de nens) setmana rere setmana a opcions de lleure que tenen com a únic objectiu una ingesta massiva d’alcohol?  No pot ser que aquesta sigui l’única finalitat de moltes trobades, però ho és.  I en segon lloc, per què l’alcohol segueix sent vist com un producte gairebé cultural, sense cap altra implicació, ni que sigui en mans de menors? No caldria una educació similar a la que es mira de donar, amb és o menys èxit, sobre el consum de drogues o els embarassos no desitjats?

Caldria reflexionar molt sobre determinats valors socials i sobre determinades pràctiques vinculades al lleure, sobretot quan hi ha menors pel mig.  Mentrestant, mentre esperem respostes, no tanquem els  ulls a la realitat i mirem d’oferir alternatives als nostres fills, ara que encara hi som a temps d’evitar més morts de canalla de 12 anys.

Nov 032016
 

Avui comença la festa.  Avui sabrem la composició del nou govern de Madrid i podrem començar a intuir la que ens ve a sobre.  Si quatre anys (gairebé cinc, per obra i gràcia de la incapacitat generalitzada) de majoria absoluta del PP han estat un constant joc dels disbarats recentralitzadors, una nova legislatura, amb el suport de Ciutadans i la connivència del PSOE pot ser encara més distreta.  De moment, fins i tot Esperanza Aguirre torna a treure el cap, potser envejosa del protagonisme dels barons socialistes.

Del PP ja sabem què en podem esperar.  De Ciutadans, només cal mirar allà on donen suport al govern de torn (ajuntament de Lleida, sense anar més lluny) per veure com funcionen.  Pel que fa al PSOE, no ens enganyem, es mou entre el ribot de Guerra i la demagògia que amaga la corrupció a Andalusia.  Si ajuntem els tres elements en la proporció que correspon, que déu ens agafi confessats.

Per la nostra banda, començo a tenir la mosca darrere l’orella amb la calma tensa que s’hi respira.  I és que hi ha massa qüestions importants per resoldre, i no acabo de veure de quina manera.  D’una banda, els pressupostos;  d’una altra, les lleis de desconnexió i l’hipotètic referèndum i, des de fa unes hores gairebé, una possible reunió entre presidents per pactar qui sap què.  Això per no parlar d’un partit prou important que ara que té nom ha de reconstruir-se i decidir què vol ser, com i amb qui.  Tot plegat, moltes incerteses.

Digueu-me malfiat, però no tinc massa clar cap a on anem ni què ens espera els propers mesos, o anys, diguin el que diguin uns i altres.  Com sempre, no ens queda altra que esperar i veure què va passant, perquè tot es cou lluny, molt lluny, de la gent del carrer.  I així ens va.

Nov 022016
 

A veure si torna la calma.  Portem uns dies especialment intensos.  D’una banda, tots sants i tot el que comporta.  D’una altra, la investidura de Rajoy, que ens sona fins i tot llunyana.  El discurs de Rufian al Congrés dels Diputats que ha aixecat una polseguera increïble, en una cambra on el més suau que ens hem sentit dir és nazis o negociadors amb la pistola a sobre de la taula.  Pedro Sánchez abraçant la vera fe, tot cantant les bondats de Podemos i la necessitat de pacte amb els independentistes.  I per acabar-ho d’arreglar, la cobra de Bisbal a Chenoa.  És un no parar, això.

Però malgrat totes les cortines de fum que vulguem, la realitat és la que és i el PP tornarà a governar Espanya.  I no ens enganyem, que no serà per poc temps.  I el més trist de tot plegat és que no ho farà per mèrits propis, sinó per la incapacitat, la sordesa i l’absència absoluta de propostes i de pòsit ideològic d’una oposició inexistent la passada legislatura i que ha tornat a lliurar les claus del govern als seus suposats rivals.  Cada dia m’agrada més la dialèctica entre dretes i esquerres a Espanya, què voleu que us digui.

De moment, però, i mig d’amagat, hem sabut que el marit de l’encara vicepresidenta en funcions ha estat fitxat per Telefònica, igual com l’esposa d’Eduardo Madina.  L’enhorabona pels nomenaments, que no tinc cap dubte que responen exclusivament a l’enorme capacitat professional de tots dos.  El PP ha tornat (de fet no ha arribat a marxar mai) per la porta gran, amb benediccions i complicitats.  Qui li ha posat la catifa sabrà per què ho ha fet, la resta, només ho podem imaginar.  Això sí, “escondidos“, no fos cas que les nostres opinions fossin ofensives, o directament delictives.

Nov 012016
 

Una castanyada, un halloween, o una barreja de tot plegat, més per recordar.  Ahir, qui més qui menys va seure a taula amb parents i amics a compartir una estona festiva, i qui més qui menys va fer preparatius per tal de sorprendre o agradar els convidats o els amfitrions, segons el cas.  El resultat, una demostració més que les coses efímeres són importants i tenen sentit.

Ben mirat, ens passem la vida preparant coses que acostumen a durar ben poc, fins i tot a no correspondre’s amb la magnitud de la feina que requereixen, podria dir algú.  Però aquestes coses, aquests esdeveniments, aquestes trobades tan breus, acostumen a tenir la virtut de ser tan intenses que solen acomodar-se a la memòria en forma de records i de sensacions que perduren al llarg del temps.

Dies de difunts, i dies de recordar que tot passa.  En termes històrics, i més encara geològics o astronòmics, la nostra existència serà una simple anècdota, però això no treu que no vulguem viure-la intensament, aprofitant cada segon, amb la certesa que tot el que fem, per més breu i més passatger que pugui semblar, pot ser, per a nosaltres i per als nostres, etern.  O interpretant Eduard Punset quan diu que la felicitat és a la porta de la felicitat, que el sentit de tot plegat és el que fem i vivim fins que hi arribem.  Aleshores, la brevetat ja no és tan breu, i els instants de goig esdevenen molt més intensos i valuosos.

css.php