No cal que en facis gaire cas

Un mal dia el té tothom. Cert, no seré jo qui ho negui, però tampoc negaré que posada aquesta expressió en boca de segons qui, només pot sonar a excusa de mal pagador. I si aquest «segons qui» és una autoritat eclesiàstica, la cosa adquireix unes dimensions que ens diuen que ja no és un mal dia, el que s’està volent justificar.

Ja fa temps que van aforant, a poc a poc, però cada cop amb més intensitat, casos de nens que al cap dels anys tenen el valor de fer públics els abusos sexuals que van patir de petits a mans de capellans, ja fos a l’escola, als esplais, a la catequesi o allà on coincidissin clergues i canalla. També van sortint, molt més a poc a poc, per raons òbvies, els casos de monges que han patit abusos sexuals, fins i tot continuats i habituals, per part de religiosos de tot nivell i condició. La resposta, fins ara, silenci i protecció vaticana.

Però quan la cosa es fa enorme, ja no hi ha on amagar-la i salta als mitjans, calen posicionaments públics. Aleshores, trobem des d’aquelles peticions de perdó i reconeixement de culpa que no resolen res, fins a les indecents justificacions, com les d’alguns bisbes aquests dies, dient que tothom pot tenir un mal moment i que l’abús de menors tampoc no és tan greu.

Només dues consideracions. Primera: es miri com es miri, la pederàstia és un delicte, i és davant de la justícia ordinària que cal respondre’n. Segona: segons la doctrina catòlica, el perdó exigeix propòsit d’esmena (més que dubtós en aquests casos, sobretot per la reincidència) i compliment de la penitència (cap, fins ara); per tant, ni cristianament, no hi ha perdó possible.

Quin serà el dia que la jerarquia catòlica entengui allò que «a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar»? Potser mai. I menys encara quan es tracta de protegir i justificar els seus delinqüents. I quin serà el dia que la justícia i la policia estiguin per la labor? Potser mai. Al cap i a la fi, prou que ho sabem, els delictes sexuals perpetrats per homes, sempre acaben trobant comprensió i consol entre les togues i les sotanes.

Tweet

Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: «jo de vostè, això, m’ho faria mirar».

No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o menys afinat i encertat de la realitat del país, àrea per àrea, però amb una manca preocupant de capacitat de resolució, que els fa acabar dient, amb la fina retòrica de política, «això ens ho hem de fer mirar».

Si la feina del metge és retornar l’estat de salut a aquell que l’ha perdut, el del polític hauria de ser gestionar la realitat i adaptar-la tant com calgui per aconseguir una societat cada dia més digna i més sana. Ara mateix, però, em sembla que no acabem de sortir -i faig un exercici d’optimisme- de la fase de diagnòstic, si no és que encara ens trobem, en molts casos, en la simple descripció dels símptomes.

Algú va dir no fa gaire que ens havien destrossat el sistema sanitari. Si tornem a l’acudit del principi, potser el que ens han destrossat és la capacitat de saber sanar-nos, com a país i com a societat, mentre ens seguim mirant i ens dolem dels nostres mals, tornant un i mil cops al mateix metge.

Tweet

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat.

Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, què podem i què no podem fer, com ens hem de moure i per on, què hem de menjar i quan, com hem de vestir i, sobretot, com hem de pensar. D’aquesta manera es va dibuixant un seguit de pautes socials, privilegis i limitacions de tota mena, que acabem acceptant com a veritat absoluta i com a norma inqüestionable.

I aquí és on comencen els problemes. Pretendre que la capacitat de pensar i d’imaginar es pot encotillar en uns determinats paràmetres, és ambicionar massa. Pretendre que el potencial de cada persona quedi limitat a allò que s’admet com a correcte i adequat, és voler deixar de banda massa capacitats. I així anem. I així passa el que passa, que tota dissidència, que tot allò que s’aparta de les línies invisibles però cruels de la normalitat, s’ha de corregir, s’ha de reeducar o s’ha d’eliminar.

Qui decideix què és normal i què no? Qui dicta els límits del pensament i de la capacitat d’actuar? Qui és, al capdavall, el responsable que, de vegades, la millor sortida, potser fins i tot l’única sortida, sigui marxar, decidits, segurs, convençuts, sense mirar enrere, per no acabar convertits en estàtues de sal, mentre tot s’ensorra, o segueix com si tal cosa, darrere nostre?

Tweet

Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats.

Tothom que ha fet algun cop una fotografia o ha enregistrat un vídeo, per més simple que sigui, sabrà que la imatge mai no pot abastar, ni de bon tros, tot el que el nostre ull veu. Així doncs, no ens queda altra que conformar-nos i construir una realitat en miniatura, escapçada, basada en una realitat molt més gran, una mica al nostre gust i a la mesura justa de la nostra voluntat i de les nostres possibilitats. Aquest és el nou món que, potser massa sovint i tot, vivim a través d’aquesta ficció constant que ens entestem a capturar.

Arriba el judici al Suprem i la fiscal general de l’Estat diu que no calen observadors internacionals perquè les sessions s’emetran per televisió. Doncs no, senyora fiscal general, no n’hi ha prou. Qualsevol realitzador li dirà que el que es veurà per pantalla només serà una mínima part del que passarà a la sala. Només una ficció limitada, basada en una realitat molt més àmplia, però escapçada, a criteri de qui serveixi les imatges, com sempre passa en qualsevol creació cinematogràfica. En aquest cas, però, no podem, ni volem, resignar-nos a la ficció. Volem que uns ulls crítics puguin veure tota la realitat en directe i dir la seva, després. El que no sigui això, una nova mentida amable o malintencionada (qui ho pot saber?), vestida de document audiovisual amb ínfules de valor jurídic, científic o històric, fins i tot.

Tweet