El concepte d’igualtat és un dels pilars de qualsevol sistema democràtic, però la realitat demostra constantment que no és ben bé així, mani qui mani.
A mitjans del Segle XIX, Bravo Murillo, ministre d’Hisenda, en una presentació de pressupostos va dir: «desengáñense señorias, Hacienda somos todos». Una frase que va viure una segona vida el 1978, i que encara perdura. Però no, la realitat és que Hisenda no som tots.
Més. Mentre la Mediterrània s’omple a diari de cadàvers i tots els governs miren cap a una altra banda, es munta una operació de rescat descomunal per rescatar cinc turistes milionaris que havien pagat una petita fortuna per anar a veure les restes del Titànic.
I encara: enrenou enorme pels insults racistes a un jugador del Real Madrid, i silenci mal dissimulat quan afeccionats del mateix equip insulten, de manera similar, jugadors del Barça. Tot en ordre.
Només són tres exemples anecdòtics, si voleu, però penso que queda clar que no tots som iguals. Tot pot variar en funció de les circumstàncies de cadascú, del seu entorn social, del seu compte corrent, de la seva filiació…
Aquest és el nostre món. Un món on, fins i tot, la paraula, l’opinió, pot ser molt més greu que els fets. Insisteixo, tot depèn d’on ets i a qui, o què, pertanys. Llegim la premsa d’aquests dies i aprendrem que també a casa nostra tot depèn de l’entorn per merèixer totes les atencions i defenses possibles, o per ser condemnat. Qüestió de perspectiva, o terrible dèficit democràtic? Personalment, ho tinc claríssim.
juny 222023
