Te n’has anat. O més ben dit, te n’has acabat d’anar, perquè ja fa massa temps que ens miraves i no ens veies, i que et miravem sense arribar a comprendre què veies quan els teus ull aconseguien d’enfocar-nos. I te n’has anat sigilosa, sense fer soroll, discretament, amb aquella discreció que va presidir tota la teva vida.
Avui, definitivament, trobarem a faltar la truita de patates, els talls de coca de recapte i de pernil, o els teus menjars repetits, insistents, i tot sovint previs als nostres. Trobarem a faltar la teva voluntat de servir, d’ajudar, de col·laborar, especialment amb els més petits de casa, que sempre et recordaran com aquella iaia entranyable i de costums imperturbables.
Costa entendre que ja no hi ets. Però reconforta saber que per a tu ja no hi haurà més patiment, i que ara sí que sabràs on ets i amb qui. I qui són aquells que tens finalment al davant. Els reconeixeràs i seràs feliç, perquè són tots aquells que tant has trobat a faltar, o que has vist en nosaltres tantes vegades.
Sempre és difícil dir adéu, però la calma tot ho amoroseix. I te n’has anat sense soroll, sense patiment, sense plors. Te n’has anat amb pau, amb aquella pau que sempre ens havies demanat.
Adéu Manoli, adéu mare, adéu iaia, adéu besàvia gairebé desconeguda. Potser ara sí que podràs tenir aquella casa de molts pisos on viure sempre amb els teus. Adéu i gràcies per una vida d’amor immens. El teu llegat més valuós, que haurem de saber preservar i transmetre.
