Diu l’Eclesiastès: «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar i un temps de perdre, un temps de guardar i un temps de llençar. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar, hi ha un temps de guerra i un temps de pau».
Ha passat un temps, per a mi, que ben bé puc identificar amb el fragment bíblic que acabo d’esmentar, i en comença un de nou. Aquest moment nou és el reprendre vells costums, com ara, entre altres, tornar a escriure en aquest bloc. No sé encara amb quina periodicitat, però el que sí que sé és que els continguts no seran estrictment els d’abans, perquè els temps, les circumstàncies i la perspectiva han canviat, tot i que jo segueixo sent el mateix, una mica més vell, una mica més savi, una mica més escaldat per massa coses, fins i tot, però el mateix de sempre. Això no ho puc (ni vull) evitar, ni penso renunciar-hi.
Fa poc més de tres anys que vaig escriure el darrer text, en aquest bloc. Aquell, en plena pandèmia, amb regust d’absències. Avui torno, a mode de salutació només, ara que ja podem dir que deixem enrere ferides i privacions, i que reprenem el pols d’aquesta vida que tenim al davant, i que vull plena, digna i lliure. Perquè com va dir algú en una cèlebre pel·lícula: «tots els matins del món són un camí sense tornada».
