Diuen que la millor manera de no acabar decebut de res ni de ningú és, justament, no esperar res de ningú, ni de res que se’ns posi al davant. Segurament, aquesta sentència és molt dura quan ets jove i tens tota la vida encara per fer, i les il·lusions més o menys intactes. Però amb el pas dels anys, i dels danys, vas aprenent que la decepció és part de la realitat, i que si en volem sortir més o menys poc perjudicats, el millor és rebaixar espectatives, així, a l’ample, en general.
Si fem això, més que viure en un constant estat d’alerta o de tristesa, com podria semblar, en realitat, acabem sorprenent-nos i celebrant tot allò de bo que ens arriba, perquè com que no ho esperàvem, com que no hi havíem posat cap confiança que fos realitat, tot són petits o grans regals que ens sobten i que ens alegren.
D’aquesta manera, a poc a poc, anem descobrint que nosaltres som nosaltres, només nosaltres, i un petit entorn molt proper i molt íntim que coneixem com a família. Aquí les decepcions són molt més escasses, i les espectatives i esperances molt més habituals i justificades.
Així doncs, moderem una mica les nostres fantasies, que això ens evitarà molts maldecaps, i ens farà una mica més feliços. Al capdavall és això el que sempre perseguim, oi que sí? Bé, llevat que prioritzem la riquesa, el poder o la fama, posem per cas. Si és així, no he dit res. Ni tampoc tindria res a dir.
juny 062023
