Set dies més

 Actualitat  No Responses »
maig 072018
 

Dilluns, de nou.  Una nova setmana al davant i una nova data a l’horitzó: 14 de maig, d’avui en vuit.  Aquesta és la nova data que ha marcat al calendari la gent que es va reunir fa uns dies a Berlín, per mirar de trobar una solució al tema de la investidura d’un president i de la formació d’un Govern que vagi retornant el país a una certa normalitat.

Si hem de fer cas del que hem vist els darrers mesos, tenim ben poques raons per a ser optimistes i el fantasma d’unes noves eleccions -amb la dilació en el temps de la situació actual que comportarien- cada dia és més real.  Els responsables polítics diuen que les volen evitar, que tenen una estratègia, que hi ha possibilitats de revertir la situació, i tot el que vulgueu, però la realitat és que seguim intervinguts, sense institucions i amb innocents a les presons i a l’exili.  Una anormalitat que es va fent més i més normal cada dia que passa.

No tinc ni idea del que podem arribar a veure aquests propers set dies.  El temps, jutge implacable, ho dirà.  De moment, la sensació de viure en bucle és massa intensa i la por d’acabar perdent tot el que tenim, que cada dia que passa és una mica menys, es va fent més present.  Ja veurem.  Sigui com sigui, estaria bé ordenar les prioritats i actuar en conseqüència.  Personalment, penso que la recuperació el control institucional i el retorn de presos i exiliats haurien de passar al davant de qualsevol altre objectiu immediat, ara mateix.  A partir d’aquí, tot és anar fent, amb noves estratègies, amb nous objectius, amb noves prioritats, i amb un nou discurs que ens pugui fer, realment, avançar.

Temps al temps

 Actualitat  No Responses »
maig 062018
 

Una de les moltes coses que ens ensenya la natura és que tot té el seu ritme, el seu moment, i la seva velocitat.  I que de res no val la pressa, ni el desig d’accelerar la cadència de tot plegat.  Ara mateix, arriba, o hauria d’arribar, el bon temps.  És el moment de plantar tot allò que seran productes d’estiu.  Ha calgut preparar la terra, pensar en el rec i posar a terra les petites plantes que s’hi arrelaran i es faran grans.  Fins aquí la nostra part de la feina.  Ara, paciència, que les setmanes vagin avançant i que tinguem sort amb tot un seguit de factors externs que no controlem i que poden afavorir els resultats o engengar-ho tot a pastar.  Cal confiar que les temperatures siguin les adequades, que plogui, però no massa, que no pedregui…

No hi ha dubte que la natura és tota una lliço de paciència.  Una lliçó especialment útil en aquests temps que vivim en què la immediatesa ho presideix tot i en què els resultats els voldríem immediats.  Malgrat tot, sabem que tot va al seu pas, i que tot arriba.  Només cal saber què volem aconseguir, anar posant els mitjans que requereix cada moment, i saber esperar que els resultats arribin.

Faríem bé d’aprendre dels ritmes de la natura per a tot, en general, a les nostres vides.  Cada propòsit, cada projecte, cada nova aventura i cada nou objectiu que ens plantegem voldrà la seva preparació, la seva atenció i el seu temps.  Però som impacients de mena, i ens costa admetre que res no acostuma a ser quan voldríem que fos i donar temps al temps.  Així i tot, persistim i, de vegades, si no ens precipitem, si sabem fer bé les coses, les coses surten bé, i nosaltres ens en sortim.

Quan es fa perquè toca…

 Actualitat  No Responses »
maig 052018
 

Quina gran diferència, quan les coses es fan per convicció, perquè s’hi creu, o quan es fan perquè toquen i una mica, fins i tot, per quedar bé.   Aquests dies, arran de la polèmica (i vergonyant) sentència de «la manada», el ministre del ram, un tal Català, va decidir que calia estudiar la reforma del Codi Penal pel que fa als delictes contra la llibertat sexual, entre els quals hi ha la violació.  Decidit, doncs.  Encàrrec a la Secció Penal de la Comissió General de Codificació, que es veu que és l’òrgan assessor per a aquestes qüestions, i endavant les atxes.  Però, oh, sorpresa! Hi ha un diari que s’hi fixa una mica i detecta que els vint membres que formen aquesta secció són, tots ells, homes.

Només cal llegir una mica les notícies d’aquests dies per constatar el rebombori que ha originat la composició d’aquest òrgan que ha d’estudiar la manera d’evitar que les violacions quedin poc menyns que impunes, llevat que acabin amb la víctima, que llavors es veu que sí, que eren violacions.  Prèvies a l’assassinat, però violacions.

Davant de l’absència de dones a l’alt organisme assessor, el catedràtic que s’hi troba al capdavant, un tal Mestre, per cert, ha demanat de poder-hi incorporar algunes dones, perquè hi siguin presents «totes les sensibilitats».  El ministre Català, evidentment, hi ha accedit.  Ja veurem quantes dones acaben formant-ne part i amb quin nivell d’intervenció.  D’entrada, el nyap ja està fet.  I ja sabem que allò que comença malament, acostuma a no acabar gaire bé.  És el que té fer les coses per complir l’expedient, però sense cap convicció.  Molt em temo que el màxim que podem arribar a esperar és un enduriment de les penes (especialitat jurídica del PP i companyia), però cap nova garantia per a la seguretat i la llibertat individual de les dones.  Potser és que d’on no n’hi ha, no en raja.  Ja veurem què en surt de la combinació Mestre i Català.

Hi ha qui té dret a tot

 Actualitat  No Responses »
maig 042018
 

Sí que va tenint raó Ciutadans quan diu que vivim en una societat dividida.  Aquests dies hem tingut un bon exemple amb la defensa numantina que va fer Arcadi Espada, un dels fundadors de la formació de Ribera -no ho oblidem-, dels violadors de «la manada», en un plató de televisió.  Qui vulgui veure les imatges, les podrà trobar facilment, perquè jo no tinc ni ganes d’enllaçar-les, per pur fàstic, cap a l’individu i cap a la conductora del programa, com a representant del mitjà.  I es que es veu que hi ha qui té dret a tot, des d’apuntar amb el dit, nom i cognoms, alguns professors, obviant qualsevol pessumció d’innocència, com va fer el propi Ribera no fa gaire, fins a defensar la vida sexual (així ho va deixar anar) dels violadors, justificant la seva actuació en una suposada lleugeresa sexual de la víctima, de qui va demanar vídeos, fins i tot, per acabar de convertir la víctima en culpable.

Mentre això passa a una banda de la societat, a l’altra s’imposa la censura, la coacció i la violència repressiva, ja sigui per cantar, per escriure, per votar o per opinar.  La justícia s’ha tornat cega d’un ull només, i ja tan sols mira cap a un cantó.  El que per a segons qui és el legítim dret a la llibertat d’expressió, per a altres és incitació a l’odi, sedició i violència.  Molt gran, aquest estat de dret.  Molt.  I molt reveladors els silencis còmplices.

Ahir va sortir de presó, un cop complerta la seva condemna, un famós violador múltiple.  Quant trigarem a veure’l desfilar per segons quines televisions?  Quant a veure un cara a cara entre ell i, per exemple, individus com Espada, capaços de defensar delictes com els que va cometre?  Quant a furgar la vida de les víctimes, després de més de dues dècades?  I sobretot, quant a veure actuar la fiscalia contra aquests comportaments?  La resposta, com sempre, la deu tenir el vent, que bufa cap a on bufa, de manera incontrolable, però que sempre acaba tirant cap a la mateixa banda.  Darrerament, cap a la més mesquina, més miserable i lamentablement, més rendible per als interessos més inconfessables.  Tot sigui per la llibertat i per l’audiència.

Només un dubte:  Si els violadors de «la manada» haguessin estat quatre immigrants de qualsevol barri marginal, el tractament de tot plegat i la condescendència amb els seus actes haurien estat els mateixos?  Ho dubto molt.  Els uniformes encara manen molt.

Sempre la llengua

 Actualitat  No Responses »
maig 032018
 

Ja fa dies que corre per Burgos una campanya de recollida de signatures contra la immersió lingüística o, més ben dit, contra la presència del català a l’esfera pública, no ens enganyem.  L’argument, el de sempre:  la llibertat d’escollir la llengua en què han d’estudiar el nostres (bé, els seus) fills.  Res de nou, i res de massa greu, després de la ja cèlebre campanya contra l’Estatut de Cataluna de fa uns anys.

Digueu-me malpensat, però és fàcil veure-hi al darrera d’aquesta nova iniciativa en pro de la llibertat, la mà de Ciutadans, un partit que té el seu origen en l’oposició visceral al català i que no esquiva cap ocasió per fer notòria la seva postura al respecte, ara ja, finalment, amb la connivència absoluta de PP i PSC-PSOE.  Insisteixo, cap novetat.  L’únic dubte que tinc, ara mateix, és si la campanya serà només una bajanada nascuda i morta en una capital castellana o si, per obra i gràcia de ves a saber qui, s’acabarà estenent per tota Espanya.  El temps ho dirà.

Sempre m’ha resultat curiós que el gran argument per limitar, reprimir i coartar sigui el respecte a la llibertat.  Es veu que la llibertat va per barris, igual com l’alegria, i que és patrimoni exclusiu d’alguns.  I si no, que els ho demanin a tots els ultres que no trepitjaran mai una presó, malgrat condemnes fermes (això si no són descarregats de tota culpa abans), i que acaben sent el contrapunt ignominiós davant dels nostres presos políticis.  Deu ser el concepte de llibertat que tenen totes les dictadures, fins i tot les constitucionals i de dret.

Organitzaran autobusos per anar a votar contra el català a Burgos?  Ja tarda, algun operador turístic, a aprofitar l’avinantesa i fer l’agost pel maig.  Al capdavall, una visita a la ciutat d’el Cid i a la seva catedral, sempre és interessant.  El tema de les manifestacions potser no cal, però una mena d’Imserso lingüístic, ja posats…

No sóc professor

 Actualitat  No Responses »
maig 022018
 

Jo no sóc professor d’El Palau.  Bé, de fet, no sóc professor d’enlloc.  Em costa molt imaginar-me davant d’una colla de nens o d’adolescents i intentar que aprenguin quatre coses imprescindibles de qualsevol matèria, perquè puguin anar pel món amb una mínima cultura, ni que només sigui, que els permeti valorar la realitat i actuar amb una mica de criteri.  Molt menys encara, puc imaginar-me entrant a l’aula, un dos d’octubre i explicant per què les portes estan rebentades, per què hi ha vidres trencats i taules i cadires fora de lloc, o per què els seus pares, germans o padrins van ser atonyinats per la policia, com va passar, de fet, a tants i tants centres educatius de qualsevol poble o ciutat.  Jo hi vaig ser, en un d’aquests;  sé què hi va passar, i puc imaginar el repte de parlar d’uns fets del tot irracionals.

No, no sóc professor d’El Palau, però ells, per sort, sí.  Centenars, o milers de professors, arreu del país, es van trobar l’octubre de l’any passat amb la dificilíssima tasca d’explicar els fets del dia abans, i de fer-ho de manera pacífica, pedagògica, fins i tot.  I n’estic segur que ho van saber fer, empassant-se la ràbia i la impotència i apostant, com fan cada dia, per la convivència entre tots els alumnes, vinguin d’on vinguin i pensin com pensin, i amb l’únic objectiu final de contribuir a formar persones de profit.

Avui, els professors d’El Palau són objecte d’escarni i de persecució.  Abans n’havien estat uns altres i, de ben segur, en vindran més, perquè, no ens enganyem, tant li fa què expliquin a les aules, perquè el problema, per a alguns, és que expliquin la realitat, no aquesta ficció victimista i brutal que s’està creant des de les institucions de l’Estat i des dels seus col·laboradors necessaris: premsa, determinades entitats, alguns partits… que no tenen altre objectiu que aniquilar la llibertat, el dret legítim a pensar diferent i, sobretot, la capacitat crítica davant de la realitat.  Tota una aposta clara i contundent per un futur imperfecte, si s’ataca l’escola.

Jo no sóc professor d’El Palau.  Però ells sí. I sort en tenim.

Primer de maig

 Actualitat  No Responses »
maig 012018
 

«Què se n’ha fet, d’aquella banda de rock?» es demanen els Manel, en una de les seves cançons.  Avui, 1 de maig, jo em demano:  què se n’ha fet, dels sindicats?

Sí, ja ho sé.  Avui sortiran als carrers de diferents ciutats, amb les seves banderes, les seves coloraines, els seus lemes buits i les seves cançons ja sense sentit.  Però avui mateix, un cop acabin les manifestacions, segurament a la barra d’algun bar entre olives, patates, canyes i rialles, tornarà el silenci i l’absència, mentre l’explotació laboral avança imparable enmig d’una complicitat indigna.

Què se n’ha fet, d’aquells temps en què els sindicats eren omnipresents?  Què se n’ha fet, d’aquelles negociacions que sempre acabaven aportant alguna millora a la qualitat de vida dels treballadors?  Qui ho sap.  I a veure qui li pregunta a algun que altre històric sindicalista, avui més preocupat a fer-li el joc i ser aplaudit per l’extrema dreta que a cap altra cosa.  Quin envelliment més deplorable, el d’alguns.

Avui, a Catalunya, a Navarra, a Múrcia… patim el retorn a la foscor més cruel del franquisme.  Per motius ben diferents, però amb un mateix fil conductor.  Avui, Andalusia s’estima més renunciar a una colla de milions europeus per a programes de formació laboral, per tal de no haver de passar una auditoria comptable.  I els sindicats?  Discretament callats al que queda de les seves seus, preparant banderes nostàlgiques i ràncies per treure-les al carrer un dia a l’any.

Primer de maig, un dia per recordar aquells que es van deixar la vida, en molts casos literalment, perquè alguns poguéssim gaudir d’uns drets que avui ja no són ni record en l’imaginari laboral dels nostres fills.  Un dia per recordar allò que va ser i que ningú sap on para, ara mateix.  Avui, una cançó per a la nostàlgia.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CIud9C5T18c[/youtube]

 Newer Entries
css.php