Ago 112016
 

Aquesta nit serà nit de desigs.  Arriben, puntuals, les llàgrimes de Sant Llorenç, o si voleu, els Perseids, una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica del cometa Swift-Tuttle, que sona més científic però molt menys atractiu.  Sigui com sigui, aquesta nit girarem els ulls al cel mirant de retenir la imatge d’un d’aquests meteors fugissers per tal de poder demanar un desig, que diuen que es compleix.

No és nou demanar desigs.  Ho fem als aniversaris, quan encenem espelmes, quan invoquem qualsevol força humana, divina, còsmica o sobrenatural, quan llancem una moneda a un pou o a una font, una pedra a un riu… ho fem sempre que sentim la necessitat d’una ajuda que no acabem de trobar a dins de nosaltres mateixos.  I aquesta propera nit, tornarem al ritual amb l’esperança íntima que  una llàgrima gairebé invisible ens ajudi a aconseguir una mica més de felicitat, que és el que sempre hi ha rere un desig.

Aquesta nit badarem, riurem, ens girarem amunt i oblidarem, per una estona, la realitat mentre ens deixem en mans de la fantasia i la imaginació.  Resseguirem el cel enmig d’un mar d’estels, d’avions plens de vida i de somnis per realitzar a qualsevol lloc on vagin i de satèl.lits que ens recordaran que si alguna cosa es pot arribar a imaginar, es pot fer possible.  I en algun moment, tornarem els ulls avall, encendrem els llums, s’acabarà la màgia i tal vegada ens adonarem que la clau de volta de molts dels nostres somnis i dels nostres desigs és ben a prop, arran de terra, potser amagada en petits detalls que només se’ns faran visibles si sabem mirar amb la càndida passió amb què escrutem la presència d’un instant de llum que creua per davant nostre enmig dels estels.

Ago 102016
 

Hi ha qui té la pena de veure enemics a tot arreu, cosa que fa que qualsevol detall, per insignificant i inofensiu que realment sigui, es converteixi en una mena d’arma de destrucció absoluta i en un perill per a la convivència i per a la societat en general.

Justament això és el que està passant amb el govern de l’Aragó i la seva prohibició de repartir unes terribles agendes escolars, adreçades a estudiants de secundària de la Franja, que tenen la particularitat d’estar fetes en català (llengua que per més que diguin es parla en aquest territori) i que parteixen del concepte de comunitat lingüística catalana.

Però Espanya és Espanya i Aragó és Espanya.  Resultat:  es prohibeix la distribució de les agendes perquè es veu que el català no existeix al territori aragonès i perquè incloure referències a festes catalanes o valencianes és alguna mena d’atemptat a no sé jo quina essència atàvica.  Es veu que “comunitat” només serveix per parlar de comunitats autònomes, perfectament delimitades i amb fronteres ben definides (qui és qui dibuixa fronteres?), o per parlar de la Comunitat de l’Anell, però aquesta és una altra història, plena de criatures estranyes.

Definitivament, segons on, la cultura, les llengües i tot el que les pugui vehicular, si no es consideren prou autòctones, són armes de destrucció massiva.  Quanta ignorància.  I quina pena.

Ago 092016
 

És complicat viure en un país que és però que no és, alhora.  Potser vivim en un país quàntic i encara no ho sabíem.  Tenim una escola en català, però tampoc tant.  Tenim un Parlament que no pot dir amb una mínima veu pròpia.   Tenim una llengua per l’ús de la qual cal demanar perdó.  Tenim una nació que no és formalment cap nació.  Fins i tot vam tenir un himne nacional que no era himne fins que  la realitat ens ho va recordar i es va fer oficial d’avui per demà.  I ara, amb els Jocs de Rio en marxa, hi tenim presència catalana però no tenim equip.

La setmana passada, TV3 va il.lustar el nom del ciclista Joaquim “purito” Rodríguez amb una flamant senyera, com a referència nacional.  Molt bonic i molt ideal.  La pregunta, però, és si el combinat olímpic català va desfilar el dia de l’obertura dels Jocs, al costat de la resta d’equips nacionals del món.  Oi que no? Doncs no tenim esportistes que competeixin per Catalunya.  A tot estirar, i mirant només el lloc de naixement -una anècdota que ja sabem que poc té a veure amb els sentiments de pertinença social- hi ha esportistes catalans que competeixen sota bandera espanyola.  I punt.  La resta, pura ficció.

Crec que aniria bé que assumíssim la nostra realitat en tots els àmbits i deixéssim d’autocomplaure’ns pel fet de ser un país més virtual que real, en aquest cas pel que fa a reconeixement com a nació.  Crec que només si tenim el valor d’assumir la condició que veritablement tenim podrem construir alguna cosa de profit.  Mentre seguim jugant a ser allò que en realitat no som, tot seran castells a l’aire.  I així ens va, mirem on mirem.

Ago 082016
 

Aquests dies ha fet 25 anys del naixement d’una bèstia cridada a revolucionar el món i les nostres vides com ben poques creacions ho han fet al llarg de la història.  Em refereixo a Internet, tal i com avui la coneixem, oberta al món i a tothom, aquesta realitat ja imprescindible i companya inseparable del nostre dia a dia que tot just té un quart de segle d’existència.

Repassar aquests darrers 25 anys és llençar-se per una muntanya russa a tota velocitat.  Si teniu una certa edat (no massa, tampoc) segur que podeu recordar els primers contactes amb allò de la WWW.  Segur que recordeu la barreja d’estranyesa, fascinació i curiositat amb què teclejàveu les primeres paraules i una màquina us tornava una resposta en forma d’enllaços a qualsevol lloc del món.  I és que, a principis dels anys noranta, el món va canviar de manera irreversible.

Avui portem internet a la butxaca i ens fa falta gairebé per a tot.  Difícilment trobaríem un descobriment que s’hagi fet tan omnipresent i tan imprescindible en tan poc temps com aquest.  Costa imaginar la nostra realitat actual sense la Xarxa.  Com seria la nostra visió del món?  Les nostres relacions socials?  El nostre lleure?  La nostra creativitat, fins i tot?  No ho sé, i potser tampoc cal fer-hi gaires tombs.  Gaudim de tot el que de bo ens ofereix aquest invent i sentim-nos orgullosos i agraïts per la quantitat enorme de talent que hi ha al darrere.

25 anys d’existència de la World Wide Web i ja podem dur, com aquell que diu, el món a la butxaca, amb totes les seves possibilitats i totes les seves misèries. Si us plau, per un moment, proveu de fer un cop d’ull a aquestes darreres dues dècades i mig i prepareu-vos per sorprendre-us de com ha canviat tot i de totes les possibilitats que us ha posat a l’abast Internet.  És tot un viatge a la nostàlgia, ple de sorpreses, de retrobaments i de records impagables.

Ago 072016
 

Agost és un més estrany.  Un mes desitjat i sorprenent alhora.  Un mes al bell mig de l’any, contravenint tota regla matemàtica, però dibuixant sempre un abans i un després  en el calendari.  Agost és un misteri que acostuma a començar amb una calor que fa petar les pedres i que sol acabar amb molta més aigua de la que som capaços d’entomar.  En qualsevol cas, un cop més, som a l’agost.

Aquests dies d’agost són sempre diferents.  Mig país fa festa i l’altre mig fa de tot.  Dies de platja, de muntanya o d’ensopiment abandonat al sofà.  Dies per fer coneixences, per retrobar velles amistats, o per oblidar una estona algun que altre company de viatge habitual i gens enyorat.  I així anem fent, gairebé amb la inconsciència de la mandra, fins que un bon dia ens adonem que arriba setembre i tot es posa en marxa, i tot recomença a ritme frenètic, com si no hi hagués demà;  com si volguéssim expiar la culpa per no sé què que hem fet o deixat de fer aquestes setmanes.

De moment, però, gaudim d’aquest breu parèntesi que sempre és l’agost.  Gaudim -o patim- aquest sol o aquesta calor que més d’hora que tard trobarem a faltar, i sentim-nos, una vegada més, vius i amb ganes de fer coses diferents, de trencar la rutina i satisfets de deixar sortir a passejar els instints i les sensacions, ara que fa aquest sol que tot i que de tant en tant molesta i embafa, sempre escalfa i reconforta.

Ago 062016
 

Definitivament, estem perdent el sentit i el significat de les paraules.  Repassar el diccionari, aviat serà una mena d’esport d’aventura que es pot practicar des del sofà de casa, que és una forma ben descansada de fer-ho.  A tall d’exemple:  si mirem el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix “pornografia” com una representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre.  A la vista de la definició, caldria demanar-li al senyor regidor de paisatge urbà de Barcelona, com s’ho fa per definir un pal de bandera com a “pornografia nacionalista provinciana”.  Quina capacitat d’abstracció té, el cap d’aquest regidor?  Millor ni pensar-hi.

Però bé, situades així les coses, ahir vam saber que el proper 11 de setembre tindrà un acte institucional pornogràfic, no pel caire de les actuacions que el conformin, sinó perquè es farà en un espai presidit per aquest pal de bandera tan excitant i libidinós.  Potser serà un acte institucional expiatori de tots els mals pensament.  Qui ho sap.  En qualsevol cas, molt encertat l’espai, justament davant d’aquella zona de resistència d’una ciutat, d’un poble, contra l’ocupació no només física, de fa 300 anys.  D’això, jo en dic dignificar un espai de memòria i no prostituir-lo, com s’està fent des de l’Ajuntament del cap i casal.

En paral.lel, el Palau de la Generalitat acollirà la sortida de la desfilada de la Coronela i dels Miquelets, per honorar la memòria (sempre la memòria…) d’aquells que van donar la vida per defensar un impossible:  la supervivència d’una ciutat -i d’una manera de ser i de viure amb drets i llibertats- que avui els gira l’esquena des de les altes instàncies.

Encara hi falta un mes i poc, però aquest 11 de setembre, per obra i gràcia d’una corporació municipal que s’ha volgut posar de cul a la història i al present, està adquirint una dimensió digna del moment històric que vivim.  La rivalitat entre banda i banda de la Plaça de Sant Jaume, avui, és molt més que una qüestió de color polítics.  Avui és el xoc de dues visions del món, de la història i del futur.  Val la pena, no en tinc cap dubte, situar-nos al costat “pornogràfic” de la realitat que volen veure algunes ments perverses.

Ago 052016
 

Avui s’inaugurarà una nova edició dels Jocs Olímpics.  Deixant a banda tots els problemes organitzatius, i totes les deficiències que es veu que encara s’han de resoldre en alguns aspectes, aquesta serà la gran trobada de l’esport universal.  Enguany, però, comptarà amb un element nou que em sembla que val la pena destacar: un equip que, sota bandera olímpica, per primer cop a la història, agruparà esportistes refugiats;  esportistes que haurien de competir per Síria, la República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Etiòpia, i que no ho podran fer.

Aquest nou combinat (mai més ben dit) ha estat acollit pels mitjans i per l’opinió pública en general amb satisfacció, com una mena de reconeixement als milions de persones desplaçades per la guerra.  A mi, però, que  de tant en tant m’agrada anar contracorrent, em sembla la representació més evident del fracàs de la humanitat, incapaç d’aturar les guerres, incapaç d’oferir una acollida digna als refugiats (Europa és el paradigma de la vergonya, en aquest sentit) i que renta la seva consciència amb cataplasmes com aquesta.

Me n’alegro, i molt, pels deu esportistes que podran competir en aquests Jocs, però des de la pena que suposa admetre la condició de refugiat gairebé com a carta de nacionalitat d’enlloc.  En qualsevol cas, una realitat molt allunyada d’aquell Citius, Altius, Fortius (més ràpid, més alt, més fort) del lema olímpic.  Enguany se’ns queda curt i caldria un Humanus (“més humà”, disculpeu si el mot llatí no és el que correspon) que fes innecessàries solucions com la d’aquest equip d’esportistes sense país.

Ago 042016
 

Definitivament, el mapa mental de la política, tal com l’havíem conegut fins ara, ha canviat i més val que ens anem acostumant a llegir les coses de manera diferent a com ho hem fet fins ara, especialment quan sentim parlar de les esquerres.

Mirem on mirem, l’esquerra de sempre ja no hi és, ni tornarà.  Els autoproclamats socialistes han copiat amb destresa les tàctiques i els arguments de la dreta de tota la vida, i s’hi han acomodat.  No els costa res pactar amb Ciutadans, posem per cas, ni embolicar-se en la bandera d’Espanya per carregar contra qualsevol legítima aspiració d’un poble per ser allò que vulgui, ni per atemptar sense miraments, i escudats rere una determinada interpretació de les lleis i en unes determinades estructures, contra el català.

Altres formacions suposadament d’esquerres, com ara la que governa Barcelona, tampoc no se n’estan, i miren d’esborrar tota referència a una història que per més que la vulguin negar va existir i que sembla que els molesti, mentre recuperen i treuen al carrer imatges del dictador.  Quin sentit té fer treure el bust d’un rei i recuperar una estàtua de Franco?  Fem apostes a veure quantes sessions fotogràfiques no es faran al costat del dictador?  De passada, es prohibeix una desfilada de la Coronela per la Diada.  El pas següent?  Prohibiran els trabucaires per violents? Ja hi ha algun precedent.  Els bastoners, per evitar males interpretacions amb els balls de bastons?  Per cert, no oblidem que els governen Barcelona no ho fan sols, sinó en coalició amb els que pacten amb Ciutadans.  Tota una declaració de principis.

Mala peça al teler si les esquerres abandonen la ideologia que les ha definit fins ara, perquè aleshores, tot l’espai, sota les sigles que calgui, serà per a la dreta més dura.  I mirem on mirem, no es veuen gaires senyals positius que indiquin que això no passarà (si és que no ha passat ja, i encara no ens n’hem adonat).

Ago 032016
 

Finalment, el Partit Demòcrata Català, o com s’acabi dient l’antiga Convergència, es queda sense grup parlamentari al Congrés i al Senat.  Aquest fet, prou significatiu pel que comporta de limitació de cara a tenir veu a les cambres, ens deixa un parell detalls ben dignes de tenir en consideració.

El primer:  sentir diferents representants de Ciutadans repetint, en una mena de mantra populista i demagog, que gràcies a ells no aniran quatre milions d’euros als independentistes, o a Artur Mas directament, segons qui parli és un exercici de degradació de la política de proporcions descomunals.  Ahir. el líder de la formació, Albert Ribera, s’afegia a aquesta ridícula confraria.  Ara sabem què són les institucions i els seus òrgans per a aquesta gent.  Només una manera d’obtenir diners que els permetin mantenir-se a les institucions, per seguir fent diners, i així fins a la jubilació, o fins a la grossa d’una bona porta giratòria, si han fet prou mèrits.

El segon:  estaria bé saber què van votar els diputats de PDC en relació a la constitució de la mesa del Congrés.  Que els van prometre alguna cosa i se n’han desdit, potser?  Cosa estranya, amb aquests companys de viatge.

Ah!  Per cert, Podemos i tota la seva colla d’associats també van contribuir a la pèrdua del grup parlamentari de PDC.  Bona manera de contribuir a la reforma de la política i al federalisme i tot plegat.  Com per creure-se’ls.

Vist el pati, potser no era tan descabellada aquella proposta que cap partit català es presentés a les eleccions espanyoles i promoure una amplíssima abstenció a Catalunya.  Al cap i a la fi, pel que hi hauran de fer, allà…  De tota manera, ja veurem què duren aquestes cambres actuals.

Ago 022016
 

“Amb Franco vivíem millor”.  Ras i curt, això és el que va dir ahir García Albiol, tot afirmant que l’independentisme pot aconseguir allò que ni el dictador no va poder fer:  posar en risc l’autonomia i l’autogovern.  Efectivament, Franco no va posar en risc ni l’autonomia ni l’autogovern.  I no ho va fer perquè ja es va encarregar de destruir-ho tot abans.

Però suposem que García Albiol tingués raó i que aquest gran demòcrata que es veu que va ser Franco no hagués pogut acabar amb l’autonomia.  Això voldria dir que el seu cop d’estat no hauria reeixit i que el govern de la República no hauria caigut.  En aquest escenari, i com que els autonomistes haurien estat molt pitjors que el dictador, hauríem de suposar que el propi García Albiol i tots els seus companys de partit o bé formarien part d’una columna de refugiats, similar a la dels siris actuals, o bé estarien a la presó, o bé, directament, haurien estat detinguts, jutjats sense  cap garantia i executats, com el president Companys, entre tants i tants d’altres.  I abandonats en un forat d’aquests que es veu que no existeixen, a la vora de qualsevol carretera.  Però no és el cas i les grans famílies catalanes del franquisme segueixen còmodament instal.lades, remenant les cireres, com han fet sempre.

Comparar l’independentisme amb el nazisme o el franquisme és una bajanada conceptual, pròpia de demagogs sense gaires llums.  Ara bé, falsejar la història, fins i tot la més recent, tot sostenint que l’autonomia i l’autogovern de Catalunya es van mantenir durant el franquisme és tota una exhibició d’estupidesa i de fanatisme que hauria d’inhabilitar políticament qui ho proclama.  Però no.  Aquests fanàtics, avui, encara tenen qui els riu les gràcies i un seient a les cambres democràtiques.

Per cert, senyor García Albiol, un altre estirabot per al dia que li faci falta i vulgui carregar contra la dictadura lingüística.  I li garanteixo que aquest és totalment cert i verificable:  amb Franco, no suspeníem els exàmens de català.

css.php