Ago 012016
 

Ja sabem que una cosa és la realitat i una altra, sovint prou diferent, el que sembla que sigui.  En política, això és fet quotidià.  Una cosa és tot el que es pacta, s’acorda i es decideix, i una altra el que es deixa anar, els titulars de premsa i les declaracions habitualment desmesurades.

En relació amb una hipotètica independència, vull creure que aquesta mena de principi també es compleix.  I és que quan sento parlar de referèndums o de declaracions unilaterals em ve al cap aquella vella i assenyada pregunta:  i això qui ho paga?  O si voleu, i d’on traiem els diners perquè el país segueixi funcionant?

Si hem de fer cas a les declaracions més pensades de cara a la galeria que altra cosa, ho tenim complicat.  Un referèndum unilateral és un 9N, segona part.  I com acostuma a passar amb les segones parts, no cal, perquè aquesta pel.lícula ja l’hem vista i ja sabem com acaba.  I cosa similar passa amb la declaració unilateral.  Un cop feta, què?  És el que té la demagògia, que acostuma a estavellar-se contra la realitat.

Vull creure que tot el que ens arriba és només una mínima part de tot el que hi ha, i que les coses estan molt més treballades i madures del que sembla.  En cas contrari, d’aquí a ben poc, ens trobarem amb la major estafa política de la història i amb un esclat de desafecció i pessimisme de proporcions i efectes inimaginables.  Però segur que no passarà i que els nostres representants tenen molt més seny del que de vegades aparenten, oi que sí?

css.php