Ago 282016
 

Definitivament, se’ns acaba l’estiu.  No és que ens abandoni la calor ni que es tanqui la porta de les vacances per a molta gent, no.  Però el calendari és implacable i entrem en la recta final de l’agost i som a les portes d’un setembre que, més aviat amb mandra, marcarà l’inici d’un nou curs i la represa del ritme habitual i quotidià de tot plegat.

Deixarem enrere les setmanes que hem viscut, els dies de festa, les nits curtes i tota una pila de records, d’imatges, de moments irrepetibles que, finalment, seran la memòria d’aquest estiu de 2016 que se’ns va.  Tant de bo aquesta memòria sigui amable i dolça.  Segur que hi haurà de tot, com sempre.  Però tant de bo, sumant i restant, el resultat sigui positiu i ens dibuixi, d’aquí a uns anys, una rialla plàcida i serena quan mirem enrere.

Ara, comencem a plegar veles i a desar als calaixos tot el que ens ha acompanyat aquestes dies.  Reprenem la roba de feina i el posat de les obligacions i de les rutines.  La lluna mateixa ens ajudarà, que també va al seu ritme minvant, lent però inexorable.  Encarem els mesos que venen amb l’optimisme de qui ve d’on ve i amb la certesa que el futur pot ser millor.  Aquest setembre, ben mirat, segur que vindrà farcit de notícies, de sorpreses potser, i val la pena encarar-lo amb ànim i bona disposició.

Avui us convido a imaginar quina pot ser la banda sonora d’aquest moment entre el record d’un estiu que se’ns esmuny entre els fulls del calendari i els mesos que tenim al davant, amb tot per descobrir i per escriure, encara.  Personalment, us convido a recuperar tot un clàssic d’Édith Piaf, compost ara fa seixanta anys. Tota una declaració de principis i un cant a l’esperança des d’una veu inconfusible.

YouTube Preview Image

 

css.php