Ago 212016
 

Em fa molta ràbia aquella gent extremadament positiva, que diu que tot ho veu de color de rosa i que va per la vida amb un somriure permanent, tot sovint entre impostat i hipòcrita, dit sigui de passada.  I no em fa ràbia perquè jo sigui pessimista de mena, sinó perquè la realitat mai no és meravellosa, i està farcida de desenganys, fracassos, dolor, renúncies, tristeses… que, per més que ho vulguem negar, no sempre podem vestir de positivisme.

Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquest article sobre l’optimisme tòxic (gran expressió), i vaig pensar que valia la pena compartir-lo perquè, d’alguna manera, explica i ordena les meves sensacions davant de persones amb somriure dentífric permanent.  Val la pena dedicar-hi uns pocs minuts.

No em tinc per una persona negativa ni pessimista, però tampoc per cap optimista desmesurat.  Al llarg dels anys he anat descobrint que una bona manera d’anar per la vida és no esperar gran cosa més enllà de les pròpies capacitats i habilitats i, com a molt, del petit cercle personal que tenim més a la vora.  Qui millor que un mateix pot saber què pot donar de si i a què pot aspirar, sense enganyar-se?  A partir d’aquí, d’aquesta expectativa potser massa baixa, potser massa realista, tot el que arriba s’esdevé un regal, un èxit, una enorme i fascinant sorpresa, tant si parlem d’amistat, com de projecció professional, d’amors, de descobertes inesperades, de fortuna… del que sigui.  Tot el que ens ve de fora del nostre nucli íntim és un autèntic tresor i un motiu per tirar tots els coets que vulguem per celebrar-ho.

Tot sovint les grans decepcions van de la mà de les altes expectatives, sobretot quan assolir-les no depèn de nosaltres.  Rebaixar aquest llistó i deixar-nos sorprendre per tot el que de bo ens arribi -i agrair-ho com cal- potser és la clau de volta de l’optimisme saludable, o de la felicitat fins i tot, si voleu.

 

Ago 202016
 

De tant en tant, és com si l’atzar es posés simpàtic i ens volgués sorprendre amb alguna que altra coincidència curiosa.  En qüestió de poques hores van tenir lloc, amb 39 anys de distància, l’anunci d’unes hipotètiques eleccions el dia de Nadal i l’aniversari de la mort de Groucho Marx.  I què té a veure una cosa amb l’altra?  Doncs potser res, però ben mirat, i si pensem que ja és més fàcil trobar a Internet cites cèlebrement absurdes de Rajoy que frases memorables de l’actor, potser la distància entre l’un i l’altre -genialitat a banda- no és tanta com podria semblar.

Sigui com sigui, em quedo amb el gran Groucho, un home singular a qui devem una bona colla de pel.lícules on l’humor es vesteix d’absurd, d’ironia, de burla… per acabar deixant algunes de les millors comèdies de la història del cinema.  Ara que fa 39 anys que ja no hi és, val la pena dedicar-li uns minuts.  Al cap i a la fi, un aniversari que no és cap xifra convencional (què són 39 anys?  ni 35, ni 40) lligaria prou bé amb el seu humor gairebé surrealista.

Com que hem començat parlant de frases, us recomano, a tall de resum, un recull que ahir va córrer per la Xarxa, amb 14 cites de Marx i que ens recorda que Groucho sí era un home de principis.  Potser de principis canviants, però principis al capdavall.  D’altra banda, permeteu-me que us recomani de recuperar Duck soup, o Sopa de ganso, en la seva versió espanyola, segurament la millor i més brutal obra del marxisme.  Aquesta pel.lícula, al cap i a la fi, entre acudit i acudit, entre escena absurda i escena encara més absurda, acaba sent una sàtira ferotge de la política, de la diplomàcia i, fins i tot, de la guerra, fins al punt que Mussolini la va prohibir a Itàlia, perquè la va considerar un atac personal.

Llarga vida a Rufus T. Firefly, un president que, des de la ficció, ens recorda que l’absurd sempre pot ser superat per un absurd encara més gran, i que res no és prou seriós com perquè no ho puguem prendre a broma.  Bon Nadal, president Firefly.  I és que la realitat sempre acaba superant la ficció.  També en l’absurd.

Ago 192016
 

Seguim, un dia més, posats en matèria olímpica, perquè vista la realitat política, especialment després de l’acudit de convocar eleccions el dia de Nadal -l’únic de bo seria que la jornada de reflexió es podria tancar fent cagar el tió- les ganes de marxar ben lluny d’aquesta colla d’ineptes és més i més gran.

Avui, però, una petita reflexió que de ben segur que no té res a veure ni amb la política ni amb la incapacitat.  Les retransmissions dels Jocs que està fent TVE.  Per anar una mica al gra, recomano llegir aquest interessant article, que repassa el nivell formal i de continguts d’aquestes retransmissions.

Per part meva, no hi ha gaire a afegir.  Bé, el que sí que vull destacar és que estic totalment d’acord amb l’analfabetisme esportiu de molts dels narradors.  No fa gaires dies vaig tenir una gran mostra amb una competició de piragüisme.  Francament, la retransmissió la podia fer jo mateix o qualsevol persona que mirés la tele en aquell moment.  No passava d’anar cantant qui anava primer (referint-s’hi per nacionalitat, mai pel nom, que deu ser massa complicat de recordar) i qui remuntava posicions o es despenjava.  Gran nivell.

En un altre ordre de coses, també val la pena insistir en la prioritat gairebé absoluta de les imatges dels lliuraments de medalles, amb himne i bandera inclosos, per davant de les de la competició pròpiament dita.  La notícia és que sona l’himne, no que algú ha guanyat alguna cosa en un determinat esport.  I els que polititzem l’esport som nosaltres.

Així són les coses.  Es veu que als mitjans espanyols, si els treus del futbol, ja no saben on passen.  Si pensen en l’enorme desplegament humà destacat a Rio, el qualificatiu de catetos olímpicos que fa servir Fermín de la Calle en el títol del seu bloc encara em sembla massa benèvol.  Això sí, en línia amb la realitat general (i política) del país.

Ago 182016
 

Ja és ben cert que els Jocs Olímpics sempre acaben sent una autèntica galeria d’imatges, d’anècdotes i, per què no dir-ho, de lliçons que val la pena retenir.  Una d’aquestes va tenir lloc en una sèrie classificatòria dels 5.000 metres femenins.  Una caiguda accidental de dues atletes i el gest d’ajuda i de suport mutu entre les dues que, sabent-se ja fora de tota possibilitat, l’una per l’altra, van aconseguir acabar la prova, amb unes limitacions físiques més que evidents.

En aquests temps que corren, on sembla que només valen els resultats (sovint els resultats individuals), un gest d’ajuda acaba tenint tot el sentit i acaba sent tot un referent moral.  Repassem la nostra vida i mirem quants cops hem quedat fora de qualsevol cosa, per qualsevol raó, i quants cops no hem renunciat a allò que potser volíem realment només perquè les condicions no eren les òptimes.  No sempre (potser mai) serem els millors en tot el que fem, ni tindrem la sort de cara, però això no implica que deixem passar les coses sempre gaudir-ne en la mesura que puguem.  Competim i ambicionem tant com calgui, però pel camí no ens oblidem de viure, malgrat tots els entrebancs.

Caure i continuar.  Perdre qualsevol opció i no abandonar.  Més enllà de l’esperit olímpic, aquesta és la gran lliçó de Hamblin i D’Agostino i de la seva actitud davant l’adversitat.  Per cert, l’organització dels Jocs ha decidit, si el seu estat físic ho permet, que participin a la final dels 5.000 metres, en un reconeixement més que merescut a la seva actitud.

 

Ago 172016
 

Si repassem la llista dels set pecats capitals, en podem destacar un especialment, ja que és el que, de sempre, ha estat considerat el més greu o, fins i tot, l’origen de la resta.  Em refereixo a  la supèrbia, aquest desig irrefrenable de ser més important o més atractiu que els altres.

De casos de supèrbia en trobaríem tants com volguéssim.  Si mirem la classe política, per exemple, potser ens vindria al cap aquell Aznar deixant anar allò que “a mi ningú m’ha de dir quantes copes puc beure”, o tota la colla de polítics mediocres que pel simple fet d’haver format part d’una determinada llista i haver estat elegits, ja es creuen amb dret a tot (governs, parlaments i ajuntaments n’estan plens i no crec que calgui entretenir-s’hi gaire a posar exemples).  El darrer cas el vam saber ahir mateix.  Luis Bárcenas, extresorer del PP, anava ahir a signar al jutjat de Vielha, ja que és per allà passant les seves sempre merescudes vacances, malgrat tots els embargaments judicials, conduint un gran tot terreny que no va tenir cap dubte a aparcar en una plaça reservada a discapacitats.  Només faltaria.  El cotxe és gros, necessita un lloc ample i el conductor no pot perdre temps buscant aparcament.

La imatge de Bárcenas crec que retrata perfectament què és la supèrbia.  Aquesta imatge és el millor exponent d’aquell clàssic hispà:  “usted no sabe con quien está hablando” tan representatiu del franquisme, encara molt viu.

Com que cada pecat capital té una virtut contraposada, a la supèrbia li correspon la humilitat.  Difícil ens ho posen.  De moment, l’únic que podríem contraposar a la supèrbia serien els vots, però es veu que ni així.  Hi ha hàbits, ni que siguin pecaminosos, tan, però tan, arrelats, que fins i tot conviden més a l’humor que a la condemna.  I així ens va.

Ago 162016
 

Segurament, una de les pors més grans que tots guardem ben amagada és patir alguna malaltia degenerativa que afecti la nostra capacitat de raonar, perquè som conscients de la dependència que ens crearà d’altres persones, i molt especialment de les que tenim més a la vora i més estimem.

Ahir vaig veure un reportatge per la televisió sobre un home que tot i no saber que és el seu fill qui l’acompanya conduint el cotxe, és capaç de posar-se a cantar, perquè recorda sense cap problema lletres i melodies.  El cas és prou conegut i el fenomen que té al darrere, encara més.  Es veu que la música s’emmagatzema en una zona de la memòria diferent a la que pateix més intensament l’atac de l’alzhéimer i, per tant, triga molt més a sucumbir-hi.

No deixa de ser curiós que, d’una banda, acostumem a vincular músiques i cançons a emocions i situacions vitals concretes, tot construint una mena de banda sonora de la nostra existència i de les nostres vivències més íntimes i, d’una altra, que sigui aquest acompanyament de les emocions el que més perduri en el nostre cervell.  Potser sí que les sensacions i les emocions són molt més importants que tot el que sabem i fem, i no ens n’adonem, ocupats com estem amb el nostre dia a dia.

Sigui com sigui, potser no és cap mala idea mirar d’omplir la nostra vida de música per il.lustrar tot el que sentim a cada moment, qui sap si mai no serà allò que ens lligui, encara, a una història que se’ns vagi perdent enmig de la boira.  Per si de cas, deixeu-me recordar un tema clàssic que  aplega a la perfecció música, records i esperança més enllà de les dificultats.

YouTube Preview Image

Ago 152016
 

Emocions esportives a banda, no es pot negar que els Jocs de Rio estan deixant una bona colla de temes per comentar i de qüestions de tota mena a destacar.  Un d’aquests temes, sempre latent en l’esport però que finalment sembla que ha passat a primera línia informativa, és el del tractament periodístic dels èxits esportius (i dels esportistes en general), en funció de si són homes o dones.  I és que més enllà de determinades posicions de càmera gens innocents o de l’estètica dels equipaments esportius hi ha l’ús del llenguatge i del discurs que s’aplica en un cas o en altre.

Si tenim una mica de paciència, trobarem un bon grapat d’articles escrits aquests dies sobre el masclisme en l’esport.  Jo vull convidar-vos a llegir aquest, que repassa tot un seguit d’aspectes prou rellevants;  entre ells, l’estudi que s’ha fet a la Universitat de Cambridge analitzant 160 milions de paraules de cròniques esportives i que evidencia que homes i dones esportistes no són iguals ni reben el mateix tractament periodístic.  Evidentment, l’estudi es refereix a premsa i esportistes anglesos, raó per la qual l’autora de l’article que us recomano es demana què passaria si es fes un estudi similar amb la premsa espanyola.  Per posar-se a tremolar.  I jo encara demano més:  i amb la catalana?  Doncs molt em temo que si fa no fa, igual com amb la espanyola.  En això, em sap molt de greu, però tampoc som gaire diferents.  Tema pendent si volem ser un país lliure, independent i digne.

L’únic bo de tot plegat és que per primer cop, si més no amb aquesta intensitat, la discriminació femenina a l’esport s’ha posat a sobre de la taula.  Servirà de res?  Avançarem alguna cosa?  Canviarem el discurs?  Francament, no ho sé, i tampoc no és que sigui gaire optimista.  Però, si més no, els Jocs de Rio hauran suposat la pèrdua de la innocència (de la suposada innocència) d’un discurs masclista, patriarcal, ofensiu, o digueu-ne com vulgueu, sovint disfressat d’amabilitat i cortesia cap a les dames, que només serveix per refermar la posició de l’home (del mascle) com a ésser suprem de la creació.

Ago 142016
 

Sempre m’ha agradat el blau.  De fet, així que em despisto una mica, ja vaig vestit de blau, gairebé de cap a peus.  Suposo que tothom té tirada cap a algun color determinat, i el meu, de sempre, és el blau.

Avui he rebuscat una mica per saber quins significats se li atribueixen al blau.  I déu n’hi do.  Així d’entrada, tot positiu:  sinceritat, confiança, esperança… i ja més en detall, que si el blau fosc s’associa amb riquesa, bona educació, dignitat, poder i èxit;  que si el marí representa fidelitat, respecte i integritat;  que si el blau clar crea una atmosfera amb encant i expressa dolçor…

Francament, no sé jo, però hi hauria molt a dir.  El que sí que sé és que m’agrada el blau, el blau profund i intens del mar i el blau transparent que embolica volums i formes en el cel.  El blau, i aquí sí que coincideixo amb les simbologies que descriuen els teòrics, m’aporta calma, el dolç encant de l’esperança, si voleu.  Heu provat mai de mirar el mar o el cel i deixar-vos endur pels seus matisos?  És un excel.lent exercici ben propi de l’estiu, i una imatge que queda gravada a la retina i als sentits, i  que sempre podem anar a buscar, en algun racó de la memòria, quan calgui deixar volar la fantasia o, fins i tot, fugir d’alguna que altra realitat.

Aquests dies he pogut contemplar el cel amb atenció i curiositat, amb perseids o no, i m’ha agradat molt el que hi he vist, mentre deixava anar desigs.  El mar, potser un altre dia, que sóc de terra endins.

 

Ago 132016
 

Avui potser em posaré de peus a alguna que altra galleda, però no em sé estar.  No m’agrada gens la proposta de mobilitzacions per a l’11 de setembre.  Ja està dit.  I no m’agrada gens per dos motius, fonamentalment.

En primer lloc, ja dubtava l’any passat, i encara més enguany, si hem de seguir amb una mena de gran gimcana de cada setembre, ara que tenim un Parlament amb majoria independentista -diuen- i amb un Govern compromès amb un determinat full de ruta.  Crec que la responsabilitat és allà, ja no al carrer.  Els ciutadans ja vam empènyer fins que hem arribat al punt on ens trobem.  Nosaltres sí que som a punt.  Però i ells?  I els que tenen el poder i la responsabilitat de fer possibles les coses?  Ah, i per cert, les manifestacions de la Diada descentralitzades eren la norma fins fa quatre dies, com aquell que diu, que consti.

En segon lloc, i sobretot, perquè penso que la consecució de la independència per part d’un país és l’acte polític suprem, el més important, el més transcendental per als seus ciutadans.  Comparar aquest pas històric amb el futbol, o amb el gol de la nostra vida, em sembla una reducció tan bèstia que, ho he de dir, m’ofèn.  Amb la independència no fem cap gol a ningú.  Amb la independència, si mai arriba, ens proclamem sobirans.  Nosaltres sols, sense ningú i contra ningú.  No som cap equip guanyador, som un país que decideix que vol ser i que és.

Ara que, ben mirat, potser sí que els símils futbolístics són oportuns, si tirem de la memòria Barça i ens situem en aquelles èpoques en què no guanyava res, però amb un o dos golets al Madrid ja salvava la temporada sencera.  Potser sí que una polida manifestació cada any, tots contents cap a casa, i a esperar un nou 11 de setembre, mentre les expectatives es van diluint pels passadissos i els despatxos.  Però mira tu, qui dies passa, anys empeny.  I anar fent.

Ago 122016
 

Els Jocs Olímpics avancen, i ja va bé aquesta mena de parèntesi en la massa reiterativa crònica social i política.  Però més enllà de la notícia i de la immediatesa dels rècords i de les medalles, de tant en tant és bo repassar altres Jocs, grans moments per a la història, i no només de l’esport, com ara el que recorda aquest article, a propòsit del gest de tres esportistes, dos d’ells negres, en el podi, durant els Jocs de Mèxic 1968.

Els temps han canviat en aquests gairebé cinquanta anys.  O potser no tant.  Sigui com sigui, em costa imaginar un gest similar, avui, a càrrec, posem per cas, d’esportistes que reivindiquessin la dignitat de les dones que competeixen, habitualment jutjades pel físic i no pels mèrits esportius;  o bé la de la nedadora iraniana que fa quatre dies, com aquell que diu, rescatava una vintena de persones en l’exili cap a Lesvos -i no n’hi ha prou amb un equip olímpic de refugiats;  o l’orgull nacional de la medallista de Kosovo, un país que el tancament mental d’alguns encara nega;  o el respecte que mereixen els esportistes sortits de faveles o de famílies absolutament trencades als suburbis.  I podríem seguir amb multitud de situacions que avui ens haurien de fer la cara de vergonya, igual com fa cinquanta anys la segregació racial.

Però la nostra societat s’ha tornat polida i asèptica.  Una cosa és l’esport i un altra la política o la realitat social, ens repeteixen mentre s’exalta el nacionalisme més ranci sense cap pudor a cada competició, i només cal seguir les cròniques televisives per comprovar-ho.  Com si els esportistes sortissin per generació espontània en algun laboratori de tecnificació.  Aquest és el nostre món, i aquesta la nostra realitat.  La dignitat humana i l’orgull de ser algú o alguna cosa ja no són notícia i queden perfectament amagats dels ulls inquiets per siluetes atlètiques, per espectaculars imatges a càmera lenta, o per escàndols de tota mena.  Tot sigui per la pau i l’ordre.

css.php