No cal que en facis gaire cas

Venen temps de canvis, d’acords i de formacions de majories de govern a tota mena d’institucions, i venen també temps de desil·lusions, i de veure com el castell de cartes de moltes esperances s’ensorra irremissiblement, per obra i gràcia del pragmatisme, de l’aritmètica, o d’interessos inconfessables.

Això que veiem en la governança pública, de tant en tant, ben mirat, no és gaire diferent del que anem vivim en tots els àmbits, on les il·lusions i les esperances, de vegades, només de vegades, tiren endavant, però a voltes fan figa, i deixen pas a realitat que tot sovint no havíem pogut ni imaginar. I així anem fent, i així anem construint el futur, present a present.

Segurament, l’element clau per no caure en el desencís cada cop que un somni esdevé fum és no posar gaires esperances en res, fins i tot en ningú -o gairebé-. Aleshores és quan tot el que arriba, sigui molt o sigui poc, és una sorpresa, un imprevist capaç d’aportar alegria i de dibuixar un demà que ni ens havia passat pel cap. No esperar és trobar sempre, com qui va ensopegant amb tresors amagats que ni coneixia.

Potser aniria bé aprendre que dipositar un vot no hauria de ser sinònim de dipositar gaires esperances. Així ens estalviarem un bon grapat de decepcions. Igualment, treballar, fer relacions socials, tenir aficions, viure, al capdavall, també ens hauria de fer somiar en la justa mesura per no ensorrar cap fantasia, quan la realitat ens visiti. Que sigui la realitat qui ens regali els somnis. Benvinguts seran, i ens trobaran a punt per estar a l’alçada, per més increïbles que puguin semblar.

Tweet

Se’ns acaba una altre mes i se’ns acaba la setmana. Divendres de trànsit, podríem dir, amb els peus encara al maig -el de cada dia un raig, o el mes de Maria, com cadascú s’estimi més-, però amb els ulls posats al juny, autèntic portal de l’estiu, i també amb els peus en una jornada que ja mira més cap al cap de setmana que cap a cap altre lloc.

Està bé, això d’ordenar el temps en dies, en setmanes, en mesos… Ens dona una certa perspectiva i ens marca objectius a curt termini, dates a les quals volem arribar, ni que només sigui per canviar el ritme monòton de cada dia, o per recordar que les estacions canvien, i amb elles la nostra predisposició a fer unes determinades coses, o altres.

Demà mateix serem al juny, el mes que marca la fi de moltes rutines, perquè bona part de la nostra societat funciona encara amb una curiosa disfuncionalitat entre el que indica el calendari, ordenat per anys, i el que dicten els cursos, amb el seu parèntesi estival. Sigui com sigui, ja comencem a sentir a prop la fi de tot allò que desarem allà on fins ara dormien els somnis del sol i la calor, protegits del fred hivernal, i que no retrobarem fins al setembre, amb el retorn a allò que en diem normalitat.

Potser sí que encara és d’hora, i que encara falten setmanes per anar tancant calaixos, però la perspectiva de fer realitat alguna que altra il·lusió bé mereix una avantsala d’aquesta mateixa il·lusió. I amb els temps que corren, estranys i imprevisibles, cap alegria ni cap esperança no són sobreres, ni ens poden fer cap nosa. Ni les mes simples, més habituals i tot sovint més ignorades.

Tweet

Des d’ahir, per fi, la Tamara Carrasco pot sortir del seu poble, Viladecans. De totes les barbaritats i aberracions democràtiques que està deixant al descobert el procés, aquesta és, sense cap mena de dubtes, una de les més cruels i més reveladores d’un sistema en el qual diuen que hem de creure i confiar. Més d’un any de confinament al seu municipi per una acusació de terrorisme (escriure una piulada pot ser terrorisme, es veu) que va quedar en no res, però que la lenta i inoperant estructura judicial ha trigat tot aquest temps a resoldre. Al cap i a la fi, què l’importa a un jutge la situació personal d’una ciutadana?

Que tenim una estructura administrativa hereva del franquisme, antiga, lenta, gens resolutiva i molt sovint inhumana, és una evidència impossible de negar. Que en el cas de l’administració de justícia la cosa s’agreuja fins a límits gairebé inimaginables, ho veiem cada dia. Fins i tot el Tribunal Suprem, amb el seu judici estrella ens ho recorda sessió a sessió, com és de ranci i poc eficient. I que a ningú l’importa gaire, aquest anacronisme de molts dels serveis públics, perquè ningú s’hi posa per resoldre’l, també és una realitat que ens afecta molt més que no ens pensem, des dels tràmits més senzills i quotidians, fins a les situacions més absurdes i doloroses, com ara la reclusió municipal de la Tamara, per cap delicte.

De debò, mirant la Tamara als ulls, algú pot dir que hem de tenir confiança en els tribunals, en els jutges i en aquesta mena de democràcia que se’ns desfà entre els dits i sentència a sentència? El nivell d’arbitrarietat en l’ús de la força judicial contra tot i contra tothom és un escàndol de dimensions monumentals. Provem a repassar la premsa i fem llista de totes les denúncies i acusacions que han quedat en no res, aquest parell d’anys últim i perdrem la fe en un sistema que sembla que jugui a escampar la por de manera indiscriminada, perquè ningú no gosi badar boca, si no és per cantar les meravelles del règim. D’un règim, dit sigui de passada, cada dia més anacrònic i més digne hereu del franquisme on es va engendrar. Del tot coherent amb les estructures i maneres de fer de les seves institucions i administracions, inclosa la de justícia (per dir-ne d’alguna manera) que el sostenen.

Tweet

Una de les coses bones que té participar activament en això de la gran festa de la democràcia (en formar part d’una mesa electoral, de fet), a banda del bon clima que es pot arribar a crear entre tothom que hi volta pel col·legi durant tot el dia per garantir que la cosa funcioni, si tothom hi posa una mica de bona voluntat, és que atorga una perspectiva diferent i prou interessant sobre com s’acosten a les urnes persones de tota mena, edat i condició.

Sense entrar en més detalls, tenim la gent jove, que es nota que és el primer o segon cop que vota, i que encara duu als ulls aquella emoció de la novetat.  També tenim la gent més gran, amb cara d’un cert tip de mentides i promeses incomplides, però amb una mena de fe profunda en la necessitat de votar.  Hi ha qui s’acosta a les meses amb posat seriós, fins i tot un tant solemne, segurament sabedors de com ha costat, tant a nivell col·lectiu, com individual en molts casos, arribar fins aquí.  Però entre tots, personalment, qui sempre em commou per tot el que diu amb ben poques paraules, és aquella gent més gran que, un cop introduït el vot a l’urna, et mira amb una expressió difícil de definir i et diu:  «tant de bo serveixi per a alguna cosa».  No sé si la fe mou muntanyes, però el que tinc clar és que la fe en el poder del vot mobilitza persones, malgrat les limitacions físiques.

Ahir en vam tenir una bona dosi, de tot plegat, i per partida doble, de fet, i no puc deixar de pensar que si els diferents candidats passessin, de tant en tant, tot un dia rere una mesa electoral, observant la gent com a protagonistes de la jornada i no com a possibles vots en moviment, de ben segur que canviarien algunes, o moltes, de les seves maneres de fer i tots en sortiríem guanyant força.  Però no serà el cas, no ens cal patir.  Les eleccions seguiran sent aquella vella dialèctica entre qui hi creu i qui en treu profit.  I malgrat tot, la gent, la gent anònima i sense càrrecs que defensar, segueix votant i fent d’algun que altre diumenge, no sé si una festa, però sí una cita obligada a la qual no es pot faltar «baix cap concepte», que diria aquell.

Tweet

Si com s’acostuma a dir, la pluja neteja, ahir era el dia perfecte perquè el cel descarregués a plaer, de manera general i generosa, com diuen els nostres meteoròlegs. Ahir, punt final, per fi, de dues campanyes electorals consecutives, i necessitat imperiosa de fer net de tantíssima xerrameca, de tanta mentida feta dogma, i de tant odi mal o gens dissimulat.

Avui, jornada de reflexió. La calma després de la tempesta, l’olor de terra humida i revitalitzada, i l’esperança en una primavera que avança inexorable. Avui és el dia perfecte per tornar a escoltar els ocells que canten a punta de dia, o de contemplar com el sol, sempre fidel, treu el nas per l’horitzó, anunciant que la foscor ha passat, i que res no impedeix que es faci amo i senyor de tot, un cop més.

I demà, a votar. I amb els vots s’acabaran les metàfores i tornarà la crua realitat dels electes, i una nova batalla per impedir que alguns exerceixin el càrrec per al qual han estat votats, i una nova derrota. Demà, tot tornarà a ser ahir. I és que per molt que passin els anys, seguim ancorats en un passat negre de censura i repressió. Antany es prohibien pel·lícules, llibres, opinions, partits i avui es vol prohibir, i de fet es prohibeix, el pensament lliure i, fins i tot, es condemna la voluntat expressada a les urnes. I tot plegat amb la normalitat d’un relat que es va fent habitual i que potser no hi haurà pluja que el pugui netejar en molt temps. Aquesta és la grandesa de democràcia que demà diuen que tornarem a festejar. La grandesa d’una democràcia emmanillada. Tinguem-ho ben present quan ens acostem, devots, al sagrat altar de les urnes.

Tweet