Teatre

 Actualitat  No Responses »
jul. 242019
 

Estudio 1 va ser un programa d’aquella Televisión Española en blanc i negre, que avui recordem amb el somriure estrany de la nostàlgia, que des de 1965 va posar als menjadors i les saletes un bon nombre de representacions teatrals de tots els gèneres, en una tendència d’entreteniment que també es va donar a altres països del nostre entorn, de la mà de TF1, a França, o de la BBC britànica, sense anar més lluny. Una curiosa barreja, aquesta del teatre, gènere clàssic per excel·lència, amb l’encara incipient televisió.

Els temps han canviat, en aquest més de mig segle, i el teatre a la televisió ja no atreu com abans. Avui, la sàtira, la comèdia, la farsa, el drama, la tragèdia, l’esperpent o el sainet han de trobar altres espais on fer-se presents, per arribar al gran públic. I un d’aquests espais, ens agradi o no, són les cambres legislatives, com podem comprovar aquests dies, amb el debat d’investidura al Congrés dels Diputats, perquè només des de la premissa que tot, o gairebé tot, el que estem veient és una mena de representació més o menys ben tramada perquè el final tingui algun sentit, podem entendre determinades intervencions, determinades actituds, determinats monòlegs i determinats gestos, tan innecessaris i tan incomprensibles fins i tot, com teatrals.

Potser costa de pair, però les cambres, on se suposa que s’ha de legislar i fer política (i no parlo només del Congrés de Madrid) han esdevingut un nou plató televisiu des d’on s’emeten unes representacions estudiades i amb guions ben treballats, i on es representa un suposat interès pels afers públics, o un xoc de vanitats, segons el dia. Sigui com sigui, un nou espectacle, una nova forma d’entreteniment sota l’aparença de seriositat.

Veient aquesta nova manera de fer política des de les institucions, no he pogut evitar el record del mític Estudio 1, tan vell, però en el fons tan actual, tot i que amb autors ben diferents, ara mateix, però on, per no faltar, no hi falten ni els rams de flors, encara que no siguin per als protagonistes de la representació, o potser sí. Misteris de la faràndula.

Eufemismes

 Actualitat  No Responses »
jul. 232019
 

Si mirem el diccionari, trobarem que defineix «eufemisme» com un mot o locució d’expressió atenuada, en substitució d’un altre de més dur, inconvenient o desplaent. I és que tant si fem servir una paraula o una altra d’equivalent, el contingut del missatge és sempre el mateix, tot i que servit en un format més amable. Els eufemismes són un recurs habitual entre les forces polítiques que es consideren d’esquerres quan volen aplicar mesures més aviat pròpies de les dretes, cosa que, lamentablement, passa sovint en els temps que corren. A les dretes no els calen. Les coses pel seu nom i com més directes, millor.

Ahir vam saber que el flamant tinent d’Alcaldia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, ha proposat el «retorn assistit» dels menors sense acompanyants als seus països d’origen, amb el noble argument que un menor sempre estarà millor amb la seva família, per més dures que siguin les seves condicions de vida. Socialisme Segle XXI en acció. Un socialisme, de fet, que prou deu trobar inspiració en les polítiques de retorn (assistit o no) que va practicar un seu company de consistori i d’ideologia, el senyor Manuel Valls, a França amb els gitanos.

La situació dels menors que arriben sols a casa nostra no es resol ni amb hotels, ni amb comissaries, ni amb deportacions encobertes ni, molt menys encara, amb un altre eufemisme: «mena», per nombrar una situació d’abandonament que ningú, amb un mínim d’humanitat hauria d’assumir com a normal. Però, és clar, a Barcelona, la cosmopolita ciutat dels prodigis, aquesta canalla llençada al carrer, molesta i fa lleig. Solució? Cap a casa.

S’haurà plantejat el senyor Batlle d’on estan fugint uns nois massa joves, que es juguen la vida, literalment (i el seu amo de Madrid, el que impedeix que els vaixells de rescat es facin a la mar, potser amb la secreta esperança que la Mediterrània mateixa acabi amb el problema) per arribar a un país desconegut, sense res més que a ells mateixos, en busca d’un futur? Imagino que deu pensar que són deliris d’adolescència, ganes de veure món, o la fal·làcia del somni capitalista, i que com a casa enlloc.

Al pas que anem, si aquesta gent és d’esquerres, hauré d’acabar admetent que jo sóc liberal conservador. I permeteu-me l’eufemisme, perquè em costa dir fatxa. Qüestió de vocabulari.

Tot per res

 Actualitat  No Responses »
jul. 222019
 

Cinc anys de la confessió de Jordi Pujol, 10 dels bombers morts a Horta de Sant Joan i la sensació, cada dia més intensa, que tot segueix igual, que res no ha servit per res, en realitat.

Passen els anys, passen coses que omplen planes i més planes de diaris, i hores i més hores de televisió i de ràdio, però quan mirem el present, des d’aquesta perspectiva que només el pas del temps atorga, tenim la sensació que tot és en va. Poc se’n sap, per no dir res, dels negocis de la família Pujol, i menys encara d’allò que el que fou president diu que podria revelar sobre els seus anys de servei actiu i que podria fer trontollar no sé què. Ni en sabrem mai res, segurament. D’altra banda, els bombers segueixen treballant en precari, les famoses polítiques de prevenció són poc més que bones paraules i només ens queda anar repetint que els bombers seran sempre nostres, quan en realitat nosaltres serem sempre dels bombers, i de la seva feina.

Sensació de no avançar o, com deia la meva padrina, d’arrencada de cavall i parada de somera. I aviat la votació del president espanyol, amb el més que anunciat retorn del peix al cove, de la puta i la Ramoneta, de l’oasi català i de la claudicació, al capdavall. Exactament igual com fa quinze o vint anys, per dir alguna cosa. No tenim remei. Cada dia que passa sabem més coses, però de poc ens serveixen, perquè no acabem de moure’ns de lloc, ja sigui per comoditat, per covardia, o per incapacitat. Sort que l’estiu tot ho difumina, entre un sol que convida al lleure i a l’oblit, i els ritmes d’una música feta per entretenir unes quantes setmanes, fins que torni de nou l’ensopiment de la rutina.

Dubtes, o no.

 Actualitat  No Responses »
jul. 212019
 

Dubtem poc. Ens agradi o no, tenim una clara tendència a considerar-nos en possessió de la veritat absoluta i de la raó. I amb aquesta certesa anem fent i jutjant tothom del nostre voltant. I justament, potser, per aquesta seguretat en les nostres idees i en els nostres actes, arriben aquells errors que fins i tot ens passen desapercebuts però que poden fer mal, sense que mai arribem a ser-ne conscients.

A l’altra banda del mirall: dubtem massa. Aprenem a viure amb l’engoixant sensació de no saber si res del que fem serveix de res, ni si cap de les nostres decissions és la correcta. I malgrat tot, anem fent, mig perduts, en un univers d’incerteses. El dubte no paralitza, però pot resultar esgotador.

Ben mirat, ens movem entre una cara i l’altra d’aquest estrany mirall que és la seguretat en un mateix i que, finalment, sempre ens acaba retornant els errors, com un jutge silenciós i implacable, o totes les virtuts, com a la reina d’aquell conte antic. I així anem avançant, dia a dia, any a any, amb seguretats o sense, segons el dia, o segons la temporada, i així ens sabem humans i ens adonem que som vius, i que val la pena, per nosaltres i pels altres. O no?

Cinquanta anys

 Actualitat  No Responses »
jul. 202019
 

Doncs mira tu, sí, ja fa cinquanta anys, mig segle, d’allò del petit pas per a l’home i el gran salt per a la humanitat, i tot plegat. Qui ho havia de dir, cinquanta anys i poca cosa d’aquell futur que alçar els ulls cap a la lluna, amb una mirada nova, ens va fer somiar s’ha acabat fent realitat. Aquesta deu ser l’essència dels somnis i la fantasia, imagino. En qualsevol cas, pensar que un ésser humà es passejava per aquella superfície blanca que contemplem cada nit, superava, amb un enorme bany de realisme, qualsevol gesta que només havien gosat reflectir els escriptors o els directors de cinema.

Tot i que la memòria sempre és traïdora i acostuma a jugar a confondre el que realment hem viscut amb la imatge que ens n’hem acabat bastint, crec que encara tinc una visió breu, només una mena de fotografia en blanc i negre, de mi mateix, un crio aleshores, mirant, em fa l’efecte que sense massa interès, però amb la curiositat pròpia de l’edat i de la solemnitat de l’esdeveniment, una tele on unes figures blanques feien petits saltirons en una superfície diferent i seductora. Ja m’està bé pensar que aquesta imatge és real, tot i que segur que no va ser en directe, i que el que es mostrava la pantalla em va atreure una estona, tot i que no era conscient de la magnitud del que hi passava.

I mig segle després, seguim mirant la lluna amb curiositat o deixant-nos seduir per la seva presència quotidiana, igual com des de sempre han fet els nostres antecessors, i seguim fent-ne cançons o imaginant històries fantàstiques. Alhora, el somni d’alguns de tornar-hi, d’instal·lar-s’hi definitivament i de construir-hi un lloc on viure i des d’on contemplar com se’ns escola entre els dits el món que hem conegut, sembla cada cop més proper. De moment, em quedo amb la fascinació de tot el que es pot aconseguir amb una tecnologia que avui ens hauria de semblar gairebé primitiva, però amb la voluntat que neix de tenir un objectiu claríssim i compartit per tothom. La força de la voluntat i el seu potencial, al capdavall. Potser això és el que ens va fascinar en aquell moment, i que aniria bé no perdre, tot i que de vegades costi tant creure en res; fins i tot, en les nostres capacitats.

Avui acabo amb un enllaç a un interessant article que repassa algunes de les coses importants que van passar aquell any 1969. Potser, recordar-les des de la perspectiva del temps ens ajudi a entendre, o a imaginar, si més no, el futur.

Som on érem

 Actualitat  No Responses »
jul. 192019
 

Fa molts, massa, anys que es diu, i encara serveix:  «hem guanyat l’escola i hem perdut el pati».  Em refereixo al català, evidentment.  En pocs dies hem conegut els resultats de l’enquesta d’usos lingüístic, que destaquen l’increment de les competències lingüístiques de la població, tant pel que fa a comprensió com a capacitat de parlar, llegir i escriure en català (i un descens significatiu de l’ús de la llengua, d’uns 10 punts) i també ens ha arribat un estudi de Plataforma per la Llengua sobre la presència del català a les estones de lleure dels estudiants de secundària, amb uns resultats més que alarmants, si pensem que tots aquests alumnes han passat per un ensenyament primari en català (la terrible immersió lingüística que imposa i adoctrina).

Els estudis sempre van bé perquè permeten quantificar i comparar resultats al llarg del temps, si més no.  De tota manera, l’evidència és la que és i només cal parar l’orella als patis, a les botigues, als hospitals, als estadis, o allà on vulguem, i tindrem una percepció prou nítida de la situació de la nostra llengua.  I val a dir que no és gens positiva.  I sí, puja el nivell de coneixement, perquè des de fa molts anys s’hi han dedicat molts (sempre insuficients, però molts) recursos en formació, sobretot de persones adultes que han anat arribant a casa nostra, però potser no hem sabut dedicar-ne una mica de talent, i quatre quartos, a crear unes condicions socials adequades que facilitin la utilització normal de la llengua arreu, especialment per part dels joves, que encara la veuen com una mena d’assignatura més que han de superar, però que pot acabar a les golfes de l’oblit, com la química o les matemàtiques, posem per cas, un cop es tanca la porta de l’aula.

Em fa la sensació que som on érem fa massa anys.  Seguim fent diagnòstics més o menys prou encertats, però no sabem trobar el tractament adequat, i la malaltia es va fent crònica i s’agreuja cada dia que passa.  Deia ma padrina:  «encomana’t a Déu, que el saber de poc et val», i tenia raó.  Si el coneixement i la formació no esdevenen alguna cosa útil que capgiri la realitat, no serveixen de res.  I molt em temo que, pel que fa al català, ens trobem en aquest punt.  Cada  dia som més els que en sabem més, però cada dia són menys els que fan servir aquest talent.  I mentrestant, seguim apostant per més i més coneixement, amb la secreta esperança, suposo, que les coses canviïn soles, a força de saber més i més.  Però la realitat no funciona així, i també cal aprendre a llegir-la correctament i a canviar inèrcies, sempre còmodes, però sempre inútils.  Números canten, però ningú balla.

Silencis

 Actualitat  No Responses »
jul. 182019
 

Hi ha silencis que parlen a crits.  No dic res de nou, però sempre convé recordar-ho.  Per això, no sé si ens hauria de sorprendre, o si és part d’una història molt antiga, el poc que se n’ha parlat més enllà de casa nostra, en gairebé dos anys, dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017.  Pocs comentaris, poca anàlisi, poca investigació, però molt vot en contra de qualsevol iniciativa que hi vulgui fer una mica de llum, i molt silenci.  Massa.

Al relat gairebé novel·lesc dels fets, eliminació dels terroristes inclosa, i el paper del suposat imam confident del Centre Nacional d’Intel·ligència, ara s’afegeixen més detalls que està revelant el dia Público, sobre els contactes i el seguiment dels assassins fins pocs dies abans dels fets. A poc a poc, però semblaria que de manera inexorable, es va estenent l’ombra d’una suposada inactivitat, incapacitat, connivència o tolerància (cadascú que hi posi el mot que li sembli més adequat, o que n’afegeixi el que li sembli oportú) dels serveis d’espionatge espanyols amb els assassins. I sembla que la cosa encara va per a llarg.

I com a guinda del pastís, aquell rumor també prou antic però de nou actual, de si Soraya Sáenz de Santamaría va pressionar perquè, arran dels atemptats, es declarés el nivell 5, el màxim, d’alerta antiterrorista, cosa que li hauria permès de treure l’exèrcit als carrers, dos mesos abans d’un referèndum que no van poder (o no van saber, o no van voler) evitar. En aquest escenari, ara com ara hipotètic, Rajoy hauria estat qui hauria mantingut l’alerta en nivell 4.

Tot plegat, gairebé el guió a mig redactar d’una novel·la negra, molt negra. D’altra banda, tot ben coherent amb una història escrita amb noms com Scala, GAL, Yak-42, 11M… una història farcida d’ombres, de morts i de mentides. El temps, com sempre, donarà o traurà la raó. De moment, massa dubtes, massa silenci que clama al cel.

I després, què?

 Actualitat  No Responses »
jul. 172019
 

Que ara sembla que diu el Suprem que farà traslladar els presos polític a Madrid quan toqui comunicar-los la sentència, cosa que sembla que serà passat l’estiu. Doncs ves quina sorpresa, i quina novetat. En qualsevol cas, tenim l’estiu per davant per anar decidint què farem un cop es confirmi que seguiran durant molt de temps empresonats. No ens enganyem, això és el que es tem i dona per fet tothom que no estigui malalt de positivisme populista.

Jugant a fer post-sentència ficció, imagino que el que vindrà després serà, si fa no fa, res de nou; res que no hàgim vist fins ara: declaracions inflamades, recursos a totes les instàncies possibles i a alguna que altra d’impossible, per si de cas, manifestacions massives, cants i crits, algun que altre tall de carreteres i vies, més declaracions, ara condemnatòries -des de l’altra banda-, un bon grapat més d’insults, i després, el lent final de camí a una autonomia, de la qual, en realitat, mai no ens hem mogut. La lenta condemna al pactisme de sempre, al cove i als peixos, a l’oasi obedient i, si res no ho evita, vist el panorama i les perspectives a curt termini, a unes altres eleccions absurdes i inútils, per a un país sense pressupostos, ni govern efectiu, ni lideratges; per a un país cansat i amb regust de gran mentida a la gola.

Ja és ben cert que podem aplicar-nos aquella dita futbolística que afirma que vam jugar com mai i vam perdre com sempre. Això, si no és que un parell de penals als últims segons, o ja en temps de descompte, capgiren el resultat. De tota manera, millor no confiar gaire ni en un regat al Suprem, ni en cap tir per l’escaire dels nostres mandataris. Minut i resultat? Poc per a la fi del partit i flaire de derrota, en un partit trencat des de fa mesos.

Mala peça al teler.

 Actualitat  No Responses »
jul. 162019
 

A poc a poc, dissortadament, es va constatant que convertir determinats delictes en portada de diari i atribuir als delinqüents un nom més propi d’una campanya de màrqueting que descriptiu dels seus actes, té un evident efecte crida, ben alimentat des de sectors ben diversos de la nostra societat, això sí.

En mala hora a algú se li va acudir posar un altaveu al terme «manada» per definir una colla de violadors en grup. Des de l’aparició del terme, a Pamplona, van apareixent com a bolets «manades» per tot arreu. Si hi afegim la tebiesa de les actuacions judicials sobre les bèsties d’aquestes manades, tenim una combinació letal que converteix la violació en grup, fins i tot de menors d’edat, en una part més de qualsevol nit de festa completa.

I de propina, encara hi ha sectors de l’església catòlica que apel·len a la resistència fins a la mort, si cal, de les víctimes, per tal de preservar la seva virtut. Recupero l’enllaç a un article publicat fa dos dies que fa posar la pell de gallina en veure com pensa l’arquebisbe de Burgos al respecte. Una opinió, per cert, que no tinc cap dubte que comparteixen molts jutges i una bona colla de tertulians.

Definitivament, les dones ho tenen fotut, en aquest país. Entre la sospita permanent que alguna cosa han fet per provocar els pobres violadors, la passivitat, quan no condescendència, judicial, i els deliris eclesiàstics, cada dia queda més clar que el fanatisme masclista no té límits. Almenys, mentre quedin dones per sotmetre i de les quals abusar sense contemplacions. Només faltaria afegir que ja sabem que en el fons els agrada, com ja ha dit públicament algun jutge, no fa gaire. I tan amples, tots plegats.

Referents

 Actualitat  No Responses »
jul. 152019
 

Definitivament, cada dia que passa és confirma que l’estupidesa humana no té límits. El problema, però, és quan l’estupidesa, disfressada d’afany de singularitat respecte a la resta de mortals, l’exerceixen aquelles persones que, ara com ara, són referents i models a imitar de molta gent, especialment molt jove.

La darrera excentricitat d’un grapat dels anomenats influencers hispans que corren per les xarxes socials és, ni més ni menys, que anar a fer un bany a les aigües d’un intens color turquesa de la bassa d’una antiga mina de wolframi. Així, el mont Neme, a A Corunya, ha esdevingut el nou punt de peregrinació obligada per a instagramers i altres bèsties digitals que anteposen l’obtenció d’una foto exòtica enmig d’una aigua d’un color sorprenent, i ben tòxic, a la certesa de patir trastorns físics que van de les erupcions cutànies fins als problemes digestius. Però qui no pagaria aquest preu per una bona selfie?

Es veu que l’origen de tot plegat és la inclusió d’aquest antic abocador tòxic en una campanya (que, per cert, es va haver de retirar) de promoció turística gallega. La resta, ha vingut de la mà d’aquells que són capaços de qualsevol cosa per una foto diferent, per un instant de glòria. No hi ha dubte que la línia d’evolució humana, de tant en tant, té alguna que altra ondulació a la baixa.

Llegint aquesta notícia, m’ha vingut allò que tants cops ens han repetit les nostres mares, en relació al comportament de determinades companyies: «i si es tira d’un pont, tu què faràs?». Doncs això, una mica més de sentit comú del de tota la vida i menys estupidesa, per molt moderna i original que pugui semblar.

 Older Entries  Newer Entries
css.php