Quinze dies

 Actualitat  No Responses »
jul. 092017
 

Quinze dies, dues setmanes, són un breu espai de temps que, de tant en tant, pot esdevenir un parèntesi enmig de la bogeria quotidiana, del camí cap a enlloc, o de l’absurd, fins i tot.  Quinze dies, de vegades, són tot el que cal per gaudir del plaer de descobrir mons nous i de retrobar-ne d’altres, fins i tot, sempre sorprenents i meravellosos.

Avui, diumenge.  Punt i final d’un petit parèntesi de quinze dies, enguany més que imprescindible.  I demà dilluns, retorn a la normalitat, a la insensatesa en molts sentits.  Però aquesta és també la vida que vivim, a cavall entre la meravella i l’estupidesa, entre la il·lusió i la desesperança.  En qualsevol cas, demà serà un dia de retrobaments, de represa de moltes coses, i ho serà des de la serenor de quinze dies diferents i irrepetibles.  I només aquest petit o gran detall, ja marcarà diferències prou importants.

Temps d’estiu.  Temps de fer coses diferents i de viure experiències noves.  Temps de descobrir llocs i persones.  Temps, al capdavall, de viure amb intensitat, de forma diferent, la nostra realitat, en qualsevol cas, afortunada, i sempre prou prou satisfactòria.  Temps d’estiu, temps per gaudir, també, de petits períodes de calma enmig de la voràgine, de petits oasis de sensacions agradables en bona companyia.  Ara han estat quinze dies, però en vindran més, i tot serà una mica millor, una mica més dolç i una mica més engrescador, de nou.

Qüestió de noms

 Actualitat  No Responses »
jul. 082017
 

I si resulta que després de tot el que se’ns ha dit fins ara, això dels idiomes fos un signe més de provincianisme?  D’acord, plantejat així sona molt contundent, però ha arribat l’estiu, i amb ell tot un seguit de festivals musicals arreu del país i començo a constatar que molts de nova fornada cauen en la temptació de batejar-se amb termes anglesos, segurament per allò del cosmopolitisme i la internacionalització, imagino.

La pregunta que avui em plantejo és si recórrer a l’anglès per batejar un esdeveniment té sentit o no, o si, en alguns casos, no és més que una demostració de provincianisme que en res no ajuda a la proposta que es vol tirar endavant.  I per posar només un parell d’exemples (en trobaríem més), miro des de casa i veig el Seu Vella Music Festival, ben patrocinat per una marca de cotxes alemanya i successor, agradi o no, d’un digne «Concòrdia. Música de pau a la Seu Vella», que vehiculava molt més discurs i més valors que el seu successor, sense abandonar la llengua pròpia.  Un altre cas curiós, és el Talarn Music Experience, una proposta musical i gastronòmica amb un cartell clarament internacional, que justificaria plenament la denominació anglesa, sense cap mena de dubte.

Francament, puc entendre les denominacions en idiomes més universals que el català per a determinades convocatòries de caràcter marcadament internacional, però per a propostes com les dues que esmento, i tantes altres més, no tinc clar si els noms denoten unes ínfules del tot injustificades (no imagino cap dels dos festivals amb compres d’entrades massives des de més enllà de les nostres fronteres), un esnobisme innecessari, o simplement un provincianisme fronterer amb la mediocritat intel·lectual.  En qualsevol cas, mala peça al teler.  Això sí, es veu que ara sabem idiomes.

Qui no es consola…

 Actualitat  No Responses »
jul. 072017
 

Ja és ben veritat allò que diu que qui no es consola és perquè no vol.  Ho he vist, de sempre, en aquella curiosa pau interior de les persones més religioses, que saben entomar tot el que arriba amb resignació cristina.  També ho hem vist en tota mena de persones que creuen que si les coses passen és perquè han de passar.  I ja fa temps que l’autoajuda ha acabat de reblar el clau amb allò de convertir les penes en oportunitats i en la importància de tenir una visió sempre positiva de tot el que ens passa, fins i tot del més negatiu.

Imagino que tot plegat és una manera de fer més suportables les complicacions i les desgràcies.  Res a dir.  Tothom se’n surt com bonament pot o sap.  El problema, però, és quan aquesta mena de bonisme benintencionat arriba a la política i obliga a tenir respostes positives per a qualsevol revés.  Aleshores apareixen els diagnòstics equivocats, les lectures incorrectes de la realitat, la falsa aparença que tot va bé i, al capdavall, la incapacitat de millorar, perquè si tot va bé, què caldria canviar?  No sigui dit que l’acció de govern no és perfecta.

Admeto que em treuen de polleguera aquestes lectures interessades de la realitat.  Que ens tomben parts substancials de les lleis?  cap problema, perquè la llei sencera no l’han tombada.  Que ens retallen un estatut (per posar un exemple paradigmàtic), cap problema, amb el que en resta ja farem (o no).   Que no tenim prou majoria en vots?  Cap problema, encara sumem representants.  Que la llengua va perdent espais significatius de presència social?  Cap problema, signem algun que altre conveni amb qui correspongui i ja fem.  I així podríem seguir fins a l’infinit, sense admetre mai que algunes coses no rutllen, i que cal fer-hi canvis profunds.

De vegades em fa l’efecte que alguns polítics no van entendre prou bé la fina ironia d’aquella sentència que afirma que l’operació ha anat bé, però que l’ull el perd.  I és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure.

Tornem

 Actualitat  No Responses »
jul. 062017
 

I després d’una cosa, una altra.  Han passat uns dies, potser massa breus, però sempre intensos, i a poc a poc anem retornant a la realitat.  De manera progressiva, sense estridències, però hi anem tornant, i mirem a banda i banda per saber què ha passat, i de moment encara tenim més dubtes que certeses.  Ja els anirem esvaint, que temps n’hi haurà.

Recuperar la rutina fa mandra, però cal i, en el fons, no sé ben bé per què, resulta molt més necessari que no ens sembla.  Ara, encara és moment d’anar aterrant a tot allò que ens fa ser qui som i de comprovar com està tot, què cal fer, com ha anat tirant el que sembla que ens necessiti tant i que  en realitat funciona sense nosaltres.

Lentament, els darrers dies passaran de l’eufòria a la memòria, com sempre i, n’estic segur, esdevindran record amable i bonic de retrobar en qualsevol moment.  Lentament, el present se’ns anirà fent real i anirà ocupant tot l’espai a la nostra vida, per anar-la escrivint a ritme pausat però incessant.  De moment, mirem de fer recompte de novetats.  Que si no sé qui ha dit no sé què que ha de passar no sé quan, que si d’això ni parlar-ne, que si aquell ja no hi és i l’altre l’han mogut de lloc i ha arribat algú de nou…  En fi, allò que passa sense que sovint ens n’adonem gaire i que avui sembla importantíssim, i potser no ho és tant, ni de bon tros.

Tornem, però res no haurà canviat, perquè potser ben poques coses depenen realment de nosaltres.  O potser sí que han canviat algunes coses.  Potser aquelles més imperceptibles, però més importants, al capdavall.  El temps també sabrà donar o prendre la raó a les nostres sensacions i als nostres pensaments.

 Newer Entries
css.php