març 212017
 

Tot arriba.  Sempre acaba sent una mica qüestió de saber tenir paciència.  Puntual, com cada any, ha arribat la primavera.  Ara sí, calendari en mà, ja poden florir els arbres i ja podem començar a desplaçar les peces de roba que ens han acompanyat els darrers mesos i anar-les substituint per unes altres de més lleugeres.

Diu la dita que la primavera la sang altera.  De vegades, massa, fins i tot, com la d’aquells pares d’un partit de futbol infantil a Mallorca, en que la passió esportiva va deixar el seu lloc a la violència física, per a escarni propi i vergonya aliena.  Però per sort no totes les alteracions sanguínies van pel mateix cantó, ni tampoc -encara que a alguns els costi de creure-ho- pel de les pulsions polítiques, tot sovint tan mal orientades, quan no tan innobles.  La primavera és temps de redescobrir el sol, la llum i una natura esclatant, excessiva, que ens recorda que la vida sempre s’acaba obrint camí, per més dur que hagi estat l’hivern i és complicat que sembli tot.

Primavera, doncs.  Obrim portes i finestres, tant físiques com mentals, i deixem que entri aquesta llum nova que convida a sortir, a retrobar el món més enllà de les parets i a dibuixar els propers mesos amb la il·lusió gairebé infantil de qui encara es deixar sorprendre per tot allò que ja coneix però que sempre atreu i emociona.  No permetem que res ni ningú ens ho espatlli.

març 202017
 

Això de viure sempre té un final dramàtic i ben conegut, tot i que mai no és plat de gust quan arriba.  La mort d’algú que estimem sempre ens deixa buidor, enyorança, pena.  L’absència sempre és una sensació desagradable, per més que sabuda, tot i que mai esperada.

Avui fa un any se’n va anar algú que encara tenim ben present, algú que ens va deixar aquests sentiments de buidor, enyorança i pena, a banda d’una ràbia intensa perquè la seva va ser una mort totalment evitable, amb un mínim de competència i de responsabilitat clínica d’una sèrie de metges que el van abandonar massa abans d’hora i que li van acabar infringint un patiment inhumà.  Però avui, també fa un any que la persona que va compartir amb ell tota una vida d’alegries i de penes, la Teresina, va pronunciar la frase que millor pot definir què és una vida en plenitud.  Quan la mort ja havia senyorejat per aquella habitació d’hospital, senzillament va dir:  “la de coses que es perdrà”.  Buidor, enyorança, pena, ràbia, dolor intens, però per damunt de tot, una magnífica i sincera exaltació de la vida.

Faríem bé, davant de les circumstàncies més adverses, fins i tot davant de la mort, d’escoltar les paraules d’aquells que ens estimen i valorar com cal tot allò de meravellós que la vida ens ofereix i que cal explorar al màxim, fins al darrer alè.   Avui, fa un any, vaig començar a aprendre aquesta gran lliçó, i des d’aleshores, sempre hi ha hagut qui me l’ha anat recordant, d’una manera o altra.

març 192017
 

Els plats s’assemblen a les olles.  Això és el que es diu.  El dia del pare, que potser podria passar a dir-se dia de les corbates i altres regals amb clara marca de gènere, pot ser una bona oportunitat de recuperar això de les olles i dels plats, ja que hi som.

Parlar de la figura paterna, personalment, em provoca un doble vertigen.  D’una banda, mirant enrere, i coneixedor que la genètica se la sap molt llarga, intento d’esbrinar, en un exercici de memòria prou il·lustratiu, què quedarà en aquest plat, d’aquella olla, o què miraré de preservar i, si en sé prou, de transmetre.  La mirada enrere sempre és complexa, però sempre necessària i valuosa.  D’altra banda, i si miro endavant, jo sóc l’olla i miro els plats amb la por de la incertesa, d’aquesta mena d’avaluació contínua que és la vida i que sempre ens puntua, d’alguna manera, tant pel que fem com pel que sabem donar.  Mirar endavant i sentir-se orgullós no té preu i et pot arribar a fer sentir bé, molt bé.

Dia del pare, doncs.  Fem més o menys festa, recordem els que no hi són -o potser sí, d’alguna manera per allò de les olles i dels plats- i, ja posats, mirarem de sentir-nos orgullosos d’un futur que si no perfecte, sí que és el millor que hem sabut crear, amb errors i encerts, però que, vistos els resultats, val la pena.  I molt.

març 182017
 

Va ser Heràclit d’Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu.  Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.

Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles.  Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere.  No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida.  Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem.  Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat:  el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida.  Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.

Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem.  I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa.  I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és.  Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte:  aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador.  Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.

Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos:  ” Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia.  Ets un trosset de l’univers on més bé es respira.”.  Passeu un bon dissabte.

YouTube Preview Image

març 172017
 

A banda de popularitzar conceptes com punció lumbar o una prova de lupus (dit sigui de passada, gairebé sempre amb resultat negatiu), la coneguda sèrie televisiva “House” ens va deixar una sentència per a la història:  “tothom menteix”.  I val a dir que en la sèrie prou que era així, i bona part dels malalts amagaven fets, veritats, símptomes inclús, ja fos per vergonya, per por, per ignorància, o qualsevol altre motiu, fins que el savi doctor destapava aquesta realitat per arribar al diagnòstic correcte.

Això és ficció, però la realitat, en molts àmbits, no acostuma a ser gaire diferent.  Pensem, per exemple, en l’exercici de la política.  Si el doctor House fos, posem per cas, diputat, segurament començaria totes les seves intervencions amb un contundent “tothom menteix”.  I no s’equivocaria.  Proveu a posar una dotzena, o dotzena i mitja de càrrecs polítics de diferents formacions al voltant d’una taula en busca d’un acord i tindreu tots els números per assistir a un delirant espectacle de cinisme, de mentides mal dissimulades i de falsa aparença de pau i concòrdia, mentre els ganivets volen per sota de la taula.  En diuen pactisme, consens, decisions per assentiment, o el que vulgueu.  Però més enllà de les paraules, només són mentides.

Aquesta deu ser la raó última l’art de la política, avui dia:  oferir una aparença de cordialitat i de compromís pel bé comú, mentre en nom del tacticisme, de l’estratègia o de les instruccions de partit, les causes reals i el servei a la societat passen a segon terme, desplaçats pels interessos particulars o pels guanys de curtíssima volada, ni que sigui pagant el preu de fer-se trampes al solitari sense cap rubor i negant l’evidència.  Mentides, sempre mentides.  Fa por imaginar aquest escenari repetit i amplificat en els grans temes de país.  Des de Lleida, us desitjo un bon divendres i un millor cap de setmana.

març 162017
 

Doncs no, no tot és possible.  No tothom pot fer de tot, ni pot fer-ho tot.  Em sap greu (o potser no gens) per tots els gurus de la superació personal, però tots, absolutament tothom, tenim els nostres límits i sempre es bo mirar de saber on són.

Vivim en un món on la perfecció, sovint de la mà de l’eterna joventut, són l’objectiu únic.  Comencem a córrer un bon dia per fer exercici i ningú sap com passem a ser runners i, així que ens despistem, a ser finishers, a fer una marató rere una altra i, si no vigilem una mica, a deixar-nos la pell en qualsevol esforç superior a la nostra capacitat física real.  I és que la competitivitat és la competitivitat i ningú no vol ser un perdedor.

Però resulta que no, que tot plegat és un gran engany. La voluntat, la constància i la perseverança són valors que sempre cal tenir presents, i no perquè ens hagin de dur a l’infinit i més enllà, sinó perquè ens ajudaran a descobrir que som capaços de molt més del que potser havíem pogut imaginar, però no de qualsevol cosa.  Som qui som i podem molt, però no ho podem tot.  I fora bo no oblidar-ho.

Val la pena llegir aquest assenyat article, que posa una mica al seu lloc la competitivitat malaltissa i l’afany de superació personal desmesurat.

març 152017
 

Ja tenim les primeres sentències contra suposats actes de desobediència, ja tenim comentaris i opinions de tota mena, a favor i en contra, ja tenim clams exigint molts més actes d’autoafirmació, ja tenim el compromís de fer un referèndum.  Ja tenim una pila de coses impensables fa uns pocs anys.  Però també tenim una pregunta incòmoda:  i ara què?

Les posicions es van acabant de fixar i cal fer el pas definitiu.  Com?  Quan?  no ho sabem.  Improvisació o estratègia?  Ni idea.  El que sí que tinc clar és que si hem de construir res de nou cal fer-ho amb eines noves.  Malament rai qui es vulgui fer una casa nova amb materials vells.  Però en política res no és tan senzill i mil-i-un equilibris, favors i compromisos acostumen a dificultar qualsevol autèntic projecte de futur.  D’altra banda, més enllà de les declaracions solemnes o dels posicionaments públics, la realitat de cada dia desmenteix molts d’aquells que tant es vanten de tantes coses.  Però arriba l’hora de la veritat definitiva.

On anem?  Difícil d’aventurar, malgrat els discursos oficials en un o altre sentit.  Potser, fet i fet, acabarem no anant enlloc, si no ens sabem desfer del llast d’anys i anys de pràctiques inconfessables i dels personatges que les han mantingut -i les mantenen- en els diferents centres de poder i de decisió, des de les localitats més menudes, fins al propi govern del país.  Massa caspa, massa tuf de ranci.  Fer net és el camí.  I ara mateix em costa molt ser optimista.

març 142017
 

Estava cantat i per fi ja la tenim aquí, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que inhabilita per a càrrec públic o electiu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.  És la primera sentència en aquesta direcció, però no serà la darrera, em temo.

Molt se n’ha parlat i molt se’n parlarà del que suposa aquesta sentència, a nivell polític, democràtic i social.  Jo, avui, voldria aportar-hi una visió una mica més relaxada, que la cosa ja és prou greu com per fer-hi més sang.  I és que finalment la pena que se’ls imposa és pel delicte de desobediència exclusivament.  Que se’ls castiga per no creure, vaja, en un exercici desmesurat del paternalisme sever propi dels règims dictatorials.

Tots sabem que a les estructures jeràrquiques (família, escola… fins i tot) hi ha els que manen, els grans, i els que creuen, els petit;  i quan els que han de creure no ho fan, reben.  I això és el que ha passat, si bé caldria recordar-li a la mama Espanya que la criatura en qüestió enguany farà 40 anys, que ja és una edat, encara que els papers d’adopció (diguem-ne Estatut) són d’un parell d’anys més tard.  Ben mirat, ja és una edat per marxar de casa, no?  Doncs es veu que no i que encara cal la tutela implacable, en aquest cas exercida per uns tiets malcarats vestits amb roba llarga i negra.

Avís a navegants:  no creure es castiga i et deixa una bona temporada sense poder sortir, i encara has de tornar una part de la pagueta, no fos cas.  Que vagin prenent nota Homs, Forcadell i tots els que vindran, que això no ha fet més que començar i pinten bastos, si no és que decidim agafar el jornal que guanyem i que ara se’ns queden per anar al bar i muntar saraus, renunciem a la pírrica paga que tan generosament ens donen i comencem a fer la nostra, lluny de casa del papa i la mama, que ja n’hi ha un tip.

març 132017
 

Què passa quan no podem confiar ni en aquell que ha d’administrar justícia?  Doncs segurament que trontollen els fonaments de la societat en què vivim, i que tots els principis i llibres sagrats que la democràcia suposadament posa al nostre abast deixen de servir de res.  Aquesta sensació de desemparament no és nova.  Només cal recordar, sense anar més lluny, la tristament famosa sentència de la minifaldilla de fa anys; molts anys, aparentment, però ahir mateix, vista l’evolució fins avui.

Aquesta setmana que acabem de tancar ens ha deixat una altra sentència digna del passatge del terror judicial.  Un jutge ha condemnat un home per abusar sexualment durant cinc anys d’una nena quan tenia només cinc anys.  El que fa peculiar i nauseabunda la sentència és que el jutge consideri que no ha quedat demostrat que la nena -d’entre cinc i deu anys mentre va patir els abusos, no ho oblidem- oposés resistència.  Com funciona el cap d’aquest home?  Quina oculta perversió s’amaga rere aquesta toga?

Com podem confiar en la justícia amb aquesta mena de sentències?  Costa molt de pair, però en un país on la pederàstia, fins i tot a l’empara de l’església, és una activitat que tothom esquiva amb més o menys desvergonya, tot és possible.  Oposar resistència, diu, una nena davant d’un adult.  Segurament la mateixa que imagina que pot oposar qualsevol ciutadà davant d’un jutge.

març 122017
 

Al capdavall, només hi som nosaltres.  Cadascun de nosaltres, de manera individual, singular, amb les nostres misèries i amb la nostra riquesa, amb les nostres pors, les nostres cabòries, les nostres il·lusions, els nostres desigs i les nostres fantasies.  I així anem fent, pas a pas, cap allà on volem anar, cap a aquell objectiu que volem assolir, cap a aquell lloc que ens convida a arribar-hi.

Tenim amics, família, veïns, conciutadans i tota mena de coneguts i desconeguts que ens envolten, i malament rai que no fos així, i en ells trobem forces, fem projectes i construïm el present amb els ulls clavats en el futur.  Però així i tot, sempre arriba aquell dia, aquell moment, que ens cal ser nosaltres, sols, sense ningú, amb la nostra única companyia íntima i secreta.  I aquesta és una estona, potser fins i tot un breu instant només, de retrobament amb la nostra essència.  I després ja res no torna a ser igual.

Som molts, però ens cal ser sols, també, perquè aleshores les pors, les cabòries i les misèries s’esvaeixen i deixen espai al desig, a la il·lusió, a la fantasia i a tot allò que ens fa realment rics i savis.  Avui és diumenge, un dia magnífic per retrobar-nos, lluny de la rutina i del soroll.

css.php