març 132017
 

Què passa quan no podem confiar ni en aquell que ha d’administrar justícia?  Doncs segurament que trontollen els fonaments de la societat en què vivim, i que tots els principis i llibres sagrats que la democràcia suposadament posa al nostre abast deixen de servir de res.  Aquesta sensació de desemparament no és nova.  Només cal recordar, sense anar més lluny, la tristament famosa sentència de la minifaldilla de fa anys; molts anys, aparentment, però ahir mateix, vista l’evolució fins avui.

Aquesta setmana que acabem de tancar ens ha deixat una altra sentència digna del passatge del terror judicial.  Un jutge ha condemnat un home per abusar sexualment durant cinc anys d’una nena quan tenia només cinc anys.  El que fa peculiar i nauseabunda la sentència és que el jutge consideri que no ha quedat demostrat que la nena -d’entre cinc i deu anys mentre va patir els abusos, no ho oblidem- oposés resistència.  Com funciona el cap d’aquest home?  Quina oculta perversió s’amaga rere aquesta toga?

Com podem confiar en la justícia amb aquesta mena de sentències?  Costa molt de pair, però en un país on la pederàstia, fins i tot a l’empara de l’església, és una activitat que tothom esquiva amb més o menys desvergonya, tot és possible.  Oposar resistència, diu, una nena davant d’un adult.  Segurament la mateixa que imagina que pot oposar qualsevol ciutadà davant d’un jutge.

css.php