març 182017
 

Va ser Heràclit d’Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu.  Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.

Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles.  Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere.  No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida.  Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem.  Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat:  el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida.  Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.

Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem.  I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa.  I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és.  Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte:  aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador.  Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.

Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos:  ” Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia.  Ets un trosset de l’univers on més bé es respira.”.  Passeu un bon dissabte.

YouTube Preview Image

css.php