març 152017
 

Ja tenim les primeres sentències contra suposats actes de desobediència, ja tenim comentaris i opinions de tota mena, a favor i en contra, ja tenim clams exigint molts més actes d’autoafirmació, ja tenim el compromís de fer un referèndum.  Ja tenim una pila de coses impensables fa uns pocs anys.  Però també tenim una pregunta incòmoda:  i ara què?

Les posicions es van acabant de fixar i cal fer el pas definitiu.  Com?  Quan?  no ho sabem.  Improvisació o estratègia?  Ni idea.  El que sí que tinc clar és que si hem de construir res de nou cal fer-ho amb eines noves.  Malament rai qui es vulgui fer una casa nova amb materials vells.  Però en política res no és tan senzill i mil-i-un equilibris, favors i compromisos acostumen a dificultar qualsevol autèntic projecte de futur.  D’altra banda, més enllà de les declaracions solemnes o dels posicionaments públics, la realitat de cada dia desmenteix molts d’aquells que tant es vanten de tantes coses.  Però arriba l’hora de la veritat definitiva.

On anem?  Difícil d’aventurar, malgrat els discursos oficials en un o altre sentit.  Potser, fet i fet, acabarem no anant enlloc, si no ens sabem desfer del llast d’anys i anys de pràctiques inconfessables i dels personatges que les han mantingut -i les mantenen- en els diferents centres de poder i de decisió, des de les localitats més menudes, fins al propi govern del país.  Massa caspa, massa tuf de ranci.  Fer net és el camí.  I ara mateix em costa molt ser optimista.

css.php