No cal que en facis gaire cas

Si alguna cosa tenim els catalans, és la capacitat per trobar algun pretext gastronòmic vinculat a alguna festivitat que assegui a taula parents i amics. Ben mirat, potser no som tan avorrits com sembla, al capdavall, ni que sigui en petit comitè. Un dels grans exemples d’això que plantejo el tenim avui, el Dia de la Mona.

La diada d’avui, la podríem qualificar de ben completa. Té de tot: un menjar propi, un anar i venir entre casa i casa de mones i figures de xocolata, un dinar, poc o molt, multitudinari, la tradició de parar taula a l’aire lliure, si el temps ho permet, i allò de fer més festa, encara, per les noves incorporacions, i de trobar sempre aquell moment de fer memòria dels absents.

Així doncs, tot a punt, diguin el que diguin la pluja i el vent. Farem festa, un cop més i com sempre, seguint la tradició i perquè ens agrada, i d’aquesta manera tancarem uns dies mig festius, o festius del tot, abans no arribi demà i el seu retorn a la rutina. Això sí, enguany amorosida per una altra diada gran: Sant Jordi. Però això serà demà, i demà serà un altre dia. Avui Mona, amb els seus inseparables pollets.

Tweet

El mateix dia que començava aquesta campanya electoral, la primera de la temporada, ja va haver-hi qui va escriure que se li estava fent llarga. No m’estranya, perquè, de fet, ja fa mesos que dura, igual com les involucions de la Junta Electoral, dit sigui de passada.

En el meu cas, per sort, aquest cop m’agafa amb altra feina i altres coses en què pensar, i no parlo de la Setmana Santa, la qual cosa facilita que pugui passar olímpicament de les bajanades que des de tot arreu em van arribar, vulgui o no, malgrat la meva destacable indiferència.

Avui que és Dissabte Sant, dia de vetlla per als cristians, no podríem demanar, si més no als partits que comparteixen confessió religiosa, que també vetllin armes, o arguments, o pancartes, o el que sigui, i que callin una estona, si més no per allò del respecte a les tradicions que tant diuen defensar?

Molt em temo que la meva proposta no té cap recorregut, i que aquest cap de setmana, i tota la setmana que ve, tot seguirà igual, amb un excés de soroll que constata amb el silenci religiós d’un dia com avui. Tot sigui per la victòria final i per la resurrecció d’aquells que algú donava per mots, però que estan ben vius, no?

Tweet

No hi ha com haver estat a un lloc i haver viscut en directe determinats fets per poder valorar, en la seva justa mesura, la dimensió que poden arribar a adquirir la mentida i l’afany de revenja. Després d’unes quantes setmanes seguint més o menys el judici aquest de Suprem, ha arribat el moment d’haver d’escoltar les declaracions sobre els fets del primer d’octubre d’uns quants centres de Lleida.

Resulta que aquell dia jo hi era, en un dels centres de votació que ahir van desfilar davant del tribunal, i també resulta que el que van afirmar els policies que ahir mateix van prestar declaració era, fonamentalment, per no dir absolutament, mentida. Així, ras i curt i sense matisos: mentida. I ho puc afirmar amb aquesta contundència, perquè els vaig veure en acció, en directe. I sí, van pegar, i sí, van treure les porres sense miraments. I la massa de policies era més gran que la de ciutadans. I no, la gent realment gran, no hi era, quan ells van començar a actuar, perquè en veure arribar la policia van marxar del recinte, com els nens. I sí, hi havia un tractor aparcat davant del centre, com hi havia cotxes aparcats, en una zona destinada a aquesta finalitat. Veure-hi alguna cosa més és fantasiejar i mentir.

Dit això, també puc afirmar amb total rotunditat que la busca de les urnes i paperetes va passar pel saqueig de les aules. I dic saqueig perquè rebentar un ordinador, sense cap mena de dubtes, devia ser la manera de trobar-hi a dins una urna, per exemple. Quan va marxar la turba policial, vaig fer un petit tomb per l’interior del centre i la pregunta que em va venir al cap va ser com explicarien els professors als seus alumnes què havia passat, a la vista de tanta porta, armari i equips destrossats.

Ahir, els policies van mentir davant del tribunal. Potser és el desesperat intent de netejar una actuació tan innecessària com inútil, perquè, d’aquell centre en concret, no es van endur res. Ni urnes, ni paperetes, ni res de res. Van marxar amb la cua entre les cames i entre càntics festius de comiat, perquè nosaltres vam guanyar i ells, malgrat la seva brutalitat, van perdre. I tots ho sabíem. Per això, perquè en són ben conscients de com va anar tot, ja només els queda la mentida per dissimular la indignitat i la vergonya.

Tweet

«Esperança» és una d’aquelles paraules que admeten diferents accepcions, segons qui la faci servir, i segons la finalitat amb què s’utilitzi. Esperança és l’expectativa de resultats positius, a qualsevol nivell; implica un estat d’ànim optimista davant de qualsevol circumstància adversa o imprevisible. Per als cristians, ara que ens trobem en plena Setmana Santa, és la seguretat que hi ha vida després de la mort. Sigui com sigui, «esperança» és un terme sempre agradable de pronunciar i sempre digne de tenir ben present, i sempre al cap.

Esperança, sempre esperança, per damunt de qualsevol dificultat. Esperança en la reconstrucció, quan alguna cosa es trenca. Esperança davant d’una nova vida. Esperança davant del dolor i de la por. Esperança sempre, i una actitud de confiança, a prova de tot, en un futur millor. Al cap i a la fi, segons la mitologia grega, quan tots els mals van sortir de la caixa de Pandora, només Elpis, l’esperit de l’esperança, hi va restar a dins. I és que l’esperança és l’últim que es perd, i és allò que ens fa tirar endavant, malgrat totes les dificultats i per damunt de qualsevol adversitat.

Tweet

La gran pregunta que sempre se’ns acaba plantejant: Tens el que vols? I és que l’ambició, l’instint de superació, fins i tot, és ben legítim i, de fet, ben humà. Qui no ha desitjat mai una casa més gran, un cotxe més gros, una feina més digna, un sou més generós, uns quilos de menys, un viatge més lluny, un compte corrent amb més zeros, unes vacances més llargues, una colla d’amants, una mica més de reconeixement?… i la llista podria ser interminable, i només cadascú la pot fer i desfer, al gust.

Segona pregunta. I aquesta amb una mica més d’intenció: Vols el que tens? Realment ens sentim satisfets, orgullosos i a gust amb el que tenim? Si la resposta és afirmativa totes les respostes a la primera pregunta que he plantejat passen a ser secundàries, del tot legítimes, però secundàries, perquè la nostra felicitat, la nostra satisfacció amb la vida estarà garantida, en qualsevol cas.

Tot sabem de persones que saben esprémer al màxim allò que tenen, sigui poc o sigui molt, i que saben gaudir de cada segon de la seva existència. Igualment, tots coneixem aquells per a qui tot sempre és poc i viuen enmig de l’angoixa d’una insatisfacció permanent, pel motiu que sigui.

Aquí deixo aquest parell de preguntes, avui que és diumenge i qui més qui menys va una mica alleugerit de feina: Tens el que vols? Vols el que tens? Les respostes diran molt del nostre grau de satisfacció personal, vital i existencial, fins i tot.

Tweet