No cal que en facis gaire cas

Ho admeto, no estic gens al cas de la realitat política a Amèrica del Sud, en general, ni a Bolívia en particular, però la imatge d’una autoproclamada presidenta brandant la Bíblia mentre accedeix als recintes del poder, envoltada de militars que l’han dut allà on és, i proclamant la vera fe catòlica contra el paganisme indígena, em transporta a escenaris colpistes gens gratificants i de més que ingrata memòria.

La imatge és molt potent. Però encara pot resultar molt més terrible si provem de canviar la Bíblia per qualsevol altre llibre sagrat, el Corà, per exemple, i els militars per seguidors d’Isis. Quin fanatisme integrista, oi? I més encara, canviem la Bíblia per la constitució espanyola i els militars per policies nacionals, per guàrdies civils o per legionaris, tant li fa. Fa por, oi? Doncs això.

El problema d’aquells que se senten amb el poder que atorga la possessió de la veritat absoluta és que amb ells és impossible dialogar sobre res, ni mirar de negociar res. La raó sempre és seva i la resta del món està equivocada. De tota manera, però, les solucions dels conflictes, les de debò, no les derrotes o les victòries temporals, sempre arriben de la mà de la paraula i del diàleg; del pacte, al capdavall. El problema és que resulta massa fàcil i tot sovint massa efectiu això del joc dels bons i els dolents, sobretot si et sents del costat dels suposadament bons, dels que tenen la força, en realitat.

Vivim temps convulsos a molts llocs del món, i també a casa nostra. Tots els principis de segle acostumen a venir acompanyats de turbulències socials, i aquest no és cap excepció. De tota manera, va sent hora, ni que només sigui perquè tenim la tercera dècada a tocar, d’abandonar dogmes de fe, tots els dogmes de fe (religiosos i polítics), i començar a pensar en solucions reals, en canvis reals, segurament difícils, però perfectament possibles. Agradi o no, costi d’acceptar o no, és l’hora del diàleg. De fet, sempre n’hauria de ser l’hora.

Tweet

Diuen que no cal fer llenya de l’arbre caigut, però quan el caigut transmet el missatge que, en el fons, ha estat una sort caure, perquè així tindrà molt més temps per dedicar-se a allò que realment importa: la família, els amics… potser les coses canvien una mica i és legítim treure la destral.

Ha plegat Albert Rivera, i a fe de déu que no l’hem de trobar a faltar, per més que deixi algun dels seus escolanets al capdavant d’un partit caigut que potser ja no serveix ni per a llenya. Rivera se n’ha anat de l’activitat política amb el mateix cinisme i la mateixa baixesa moral que ha exhibit durant aquests anys. De fet, el mateix cinisme i la mateixa baixesa moral que han servit, entre altres, per donar ales al monstre del franquisme, una bèstia que, per naturalesa, tendeix a destruir fins i tot els seus aliats naturals, com ara Ciutadans.

Se’n va Rivera i es veu que es vol dedicar als seus, al seu entorn. Imagino que deu estar molt satisfet amb la desfeta electoral de la qual es responsable màxim, perquè si li arriben a sortir els números, pobret, hauria hagut de patir una altra legislatura com a diputat, sense temps per a allò que ara resulta que realment l’importa.

Que se’n vagi i no torni aquesta pàgina sinistra de la nostra història recent. I si amb ell se’n va la seva formació política, molt millor encara. Al cap i a la fi, els franquistes desacomplexats de tota la vida ja sabem prou com són, però aquests que volen disfressar-se de demòcrates constitucionalistes de tota la vida són els pitjors, perquè menteixen més que no parlen i acaben enganyant a alguns -o a molts- fins que, com sempre passa, s’acaba descobrint la farsa, s’abandona la imitació, i es retorna a l’original.

Rivera se n’ha anat, i Franco ha tornat. Missió acomplida. Objectiu assolit.

Tweet

Diuen els que en saben que cal educar més i millor en matèria d’emocions i potser no dedicar tant de temps a l’aprenentatge de determinats continguts que, no ens enganyem, podem trobar de manera immediata per obra i gràcia de quatre clics, en qualsevol dels dispositius electrònics que sempre tenim a tocar.

La paradoxa, però, és que mentre els coneixements, sobretot els científics, els que serveixen de debò, tenen tota la fredor indiscutible de la certesa, les emocions són molt més interpretables, més particulars i, segons aquells que remenen les cireres -que no el coneixement-, del tot susceptibles de ser manipulades per vehicular-hi determinades doctrines.

Què volem, doncs? Persones emocionalment sàvies, o savis al dictat de les lleis que regeixen l’univers i, si cal, capaços d’interpretar la realitat de manera gairebé mecànica? La resposta no és senzilla si, realment, com a persones, volem fugir de la perfecció de la màquina. Quina part de la nostra existència cal destinar a les emocions i a les sensacions, sense haver de tenir sempre a sobre l’espasa de damocles de la correcció social permanent?

I d’altra banda, si ens agrada tant sentir, emocionar-nos, per què acostumem a tancar-hi tan sovint les portes? Avui és dia d’eleccions vigilades, fins i tot policialment; mal dia, segurament, per plantejar segons quines coses, o potser el millor moment per deixar sortir, a raig, tot allò que realment duem a dins, ben amagat, això sí, no fos cas.

Tweet

Un petit esforç més i ja ho tenim. Una mica més de paciència i ja estarà. Avui s’acaba la campanya electoral més curta, més absurda, més inútil i més indigna de la història. Ja en queden poques hores de vida, per sort, i tornarà la calma als carrers, o el soroll que mai no hauria de marxar-hi. Sigui com sigui, demà hauran callat una colla d’impresentables feixistes disfressats de demòcrates, i un bon grapat de despistats que no saben com sortir del bucle infinit en què s’hi han anat posant.

La sort de tot plegat és que, tard o d’hora, tot s’acaba. Sí, de vegades hi ha coses dures de passar, però passen, i més encara les campanyes electorals. Demà serà un altre dia, amb gent als carrers i a les places i, segurament, amb noves mostres de tolerància, de respecte i de tarannà democràtic d’aquells que manen. I així, després d’una jornada de reflexió (que no de genuflexió), farem cap a les urnes i s’acabarà el cap de setmana. I dilluns? Doncs res de nou, en temo. Res que no sapiguem i que no haguem après de memòria al llarg d’aquests darrers anys. I segurament, les primeres passes cap a la indignitat d’un nou govern descaradament hostil, em temo.

Però bé, abans no arribin mals majors, celebrem que gairebé ja som en temps de descompte i que les bajanades electorals tenen poques hores de vida. No és poc motiu per encetar aquest divendres amb il·lusió, malgrat tota aquesta gent i malgrat tot l’odi i tota la incapacitat que destil·len cada cop que obren la boca.

Tweet

No sé què tenen les paraules, que sembla que calgui forçar-ne el sentit i el significat fins que esdevinguin entitats imprevisibles, sense gaire valor, de fet, més enllà del que cada usuari, en cada moment, els vulgui assignar.  Pobres diccionaris…

Aquests dies hem tingut els autoanomenats “debats” televisius entre els caps de cartell d’alguns dels partits que concorren a les properes eleccions espanyoles.  Confesso que no els he seguit en directe (ja fa temps que no ho faig) i que m’estimo més escoltar algunes de les valoracions posteriors, per entendre la magnitud del drama.  De fet, no m’interessen gens ni mica aquests falsos debats que, en realitat, només són una penosa sèrie de petits monòlegs encotillats pel temps i, si el moderador és prou destre, també pels continguts, en què els diferents protagonistes van deixant anar uns missatges estudiats i calculats fins a límits inimaginables, amb l’única finalitat de protagonitzar els titulars de premsa i de les tertúlies de l’endemà.  Francament, dir-ne “debat”, em sembla un insult a la intel·ligència de la gent que és capaç de debatre de debò, per tal de confrontar opinions i arribar, fins i tot, a acords.

Però bé, és el que hi ha, i és la política que hi ha.  Una política autista, només preocupada pels propis missatges, a través dels quals només es volen guanyar vots que perpetuïn unes determinades posicions de poder, o que ajudin a assolir-les.  Del que és realment la gestió de la cosa pública, de la possible acció de govern, al capdavall, ni rastre.  Es veu que no deu interessar, si més no als líders.

I qui en surt guanyant, d’aquesta degradació del sentit de les paraules i de la política de retruc?  Doncs aquells que ofereixen solucions simples a qualsevol problema:  els feixistes.  Quan allò de confrontar les diferents idees i la capacitat de dialogar, de debatre de debò desapareixen, surten com a bolets els posseïdors de les veritats primàries i absolutes.  I en aquest punt ens trobem, en una autèntica pugna per veure qui diu la barbaritat democràtica més grossa i qui es fa amb el gran titular de l’endemà.  El que passi o el que quedi pel camí, tant li fa.  L’únic que importa és poder oferir una imatge de guanyador (encara que no sapiguem ben bé de què, ni per a què) i aconseguir quatre vots que nodreixin, una mica més, un ego desmesurat.  Guanyar o perdre, i res més.  El diàleg i la negociació segueixen sent vistos com a febleses intolerables.

Fa massa anys que els polítics han perdut la capacitat de debatre.  I així ens va, sempre embolicats en una exhibició de mascles alfa en cel, carregats de brutalitat i mancats de cervell, per aconseguir un grapat de vots i la superioritat a la manada.

Tweet