nov. 142019
 

Ho admeto, no estic gens al cas de la realitat política a Amèrica del Sud, en general, ni a Bolívia en particular, però la imatge d’una autoproclamada presidenta brandant la Bíblia mentre accedeix als recintes del poder, envoltada de militars que l’han dut allà on és, i proclamant la vera fe catòlica contra el paganisme indígena, em transporta a escenaris colpistes gens gratificants i de més que ingrata memòria.

La imatge és molt potent. Però encara pot resultar molt més terrible si provem de canviar la Bíblia per qualsevol altre llibre sagrat, el Corà, per exemple, i els militars per seguidors d’Isis. Quin fanatisme integrista, oi? I més encara, canviem la Bíblia per la constitució espanyola i els militars per policies nacionals, per guàrdies civils o per legionaris, tant li fa. Fa por, oi? Doncs això.

El problema d’aquells que se senten amb el poder que atorga la possessió de la veritat absoluta és que amb ells és impossible dialogar sobre res, ni mirar de negociar res. La raó sempre és seva i la resta del món està equivocada. De tota manera, però, les solucions dels conflictes, les de debò, no les derrotes o les victòries temporals, sempre arriben de la mà de la paraula i del diàleg; del pacte, al capdavall. El problema és que resulta massa fàcil i tot sovint massa efectiu això del joc dels bons i els dolents, sobretot si et sents del costat dels suposadament bons, dels que tenen la força, en realitat.

Vivim temps convulsos a molts llocs del món, i també a casa nostra. Tots els principis de segle acostumen a venir acompanyats de turbulències socials, i aquest no és cap excepció. De tota manera, va sent hora, ni que només sigui perquè tenim la tercera dècada a tocar, d’abandonar dogmes de fe, tots els dogmes de fe (religiosos i polítics), i començar a pensar en solucions reals, en canvis reals, segurament difícils, però perfectament possibles. Agradi o no, costi d’acceptar o no, és l’hora del diàleg. De fet, sempre n’hauria de ser l’hora.

nov. 132019
 

Doncs no, no me’ls crec. Per més tombs que hi dono (tampoc gaires, de fet), no crec en la bondat d’aquesta mena de document que ahir van signar Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. I no me’ls crec, especialment al primer, que és qui fa molt de temps que duu la veu cantant, perquè aquest mateix acord, o el que sigui, es podia haver signat fa molts mesos. Però, és clar, fa uns quants mesos havien de passar dues coses importants:

La primera, que sortís la sentència del Suprem. Sempre és més còmode entomar-la des d’un govern en funcions i poder-se fer l’orni (un tal Orni, si voleu), que des d’un govern definitiu. La segona, que encara s’havia d’acabar de gestar el monstre del franquisme com a alternativa política real. Aquí, la insolvència ideològica dels socialistes i la seva poca destresa en iniciatives com l’exhumació del dictador (poca destresa o connivència, no ho tinc tan clar) han fet la seva funció i en patirem els resultats.

Sigui com sigui, comencem a veure, per si encara algú tenia cap dubte, com pinta la propera legislatura, pel que fa a Catalunya: ni aigua. Ara, amb la gent d’Iglesias al futur govern, ja ens podem anar oblidant d’allò d’eixamplar la base perquè, un cop acceptat el discurs de la ruptura del país per culpa del procés i la cotilla del diàleg de la seva constitució i dels que la interpreten, no podem aspirar a gran cosa més que el que hem viscut els darrers anys.

I de propina, un moviment social (l’autèntica base i l’única que es pot eixamplar) inimaginable fa només quatre dies, que deixa en el més absolut dels ridículs la classe política, les seves estratègies, la seva incapacitat i el seu afany de supervivència institucional. Definitivament, no me’ls crec. Ni a aquells, ni a aquests. I tant de bo m’equivoqui.

nov. 122019
 

Diuen que no cal fer llenya de l’arbre caigut, però quan el caigut transmet el missatge que, en el fons, ha estat una sort caure, perquè així tindrà molt més temps per dedicar-se a allò que realment importa: la família, els amics… potser les coses canvien una mica i és legítim treure la destral.

Ha plegat Albert Rivera, i a fe de déu que no l’hem de trobar a faltar, per més que deixi algun dels seus escolanets al capdavant d’un partit caigut que potser ja no serveix ni per a llenya. Rivera se n’ha anat de l’activitat política amb el mateix cinisme i la mateixa baixesa moral que ha exhibit durant aquests anys. De fet, el mateix cinisme i la mateixa baixesa moral que han servit, entre altres, per donar ales al monstre del franquisme, una bèstia que, per naturalesa, tendeix a destruir fins i tot els seus aliats naturals, com ara Ciutadans.

Se’n va Rivera i es veu que es vol dedicar als seus, al seu entorn. Imagino que deu estar molt satisfet amb la desfeta electoral de la qual es responsable màxim, perquè si li arriben a sortir els números, pobret, hauria hagut de patir una altra legislatura com a diputat, sense temps per a allò que ara resulta que realment l’importa.

Que se’n vagi i no torni aquesta pàgina sinistra de la nostra història recent. I si amb ell se’n va la seva formació política, molt millor encara. Al cap i a la fi, els franquistes desacomplexats de tota la vida ja sabem prou com són, però aquests que volen disfressar-se de demòcrates constitucionalistes de tota la vida són els pitjors, perquè menteixen més que no parlen i acaben enganyant a alguns -o a molts- fins que, com sempre passa, s’acaba descobrint la farsa, s’abandona la imitació, i es retorna a l’original.

Rivera se n’ha anat, i Franco ha tornat. Missió acomplida. Objectiu assolit.

nov. 112019
 

Encara que de vegades ens consti de creure-ho i d’acceptar-ho, no estem sols. Més encara: ben poca cosa podem fer sols. Mirem allà on mirem, sempre hi trobarem companys de camí, ja sigui a la feina, al carrer, al si de la família… i també trobarem sempre rivals, figures antagòniques que, ens agradi o no, ens obliguen a treure tot el nostre potencial i, en definitiva, a millorar dia a dia.

De tota manera, sempre hi ha aquells personatges que, ja sigui perquè estan mal aconsellats, ja sigui perquè van massa sobrats d’ego, tendeixen a pensar que no necessiten ningú, ni a favor ni en contra i que ells sols, pel simple fet de ser qui són, ho tindran tot de cara. Aquests personatges, i a poc que mirem en sabrem trobar exemples propers, acostumen a veure’s, més d’hora que tard, abocats al fracàs més absolut. De fet, si fa no fa, el mateix que ens passa a cadascun de nosaltres quan ens deixem endur per una estranya prepotència, sempre injustificada i ens sobrevalorem, tot menystenint aquells que tenim a la vora.

El món de la política -de l’alta política, evidentment, i no pas de la política de volada gallinàcia a la qual ens estem acostumant- ens demostra que saber buscar aliats multiplica les possibilitats d’èxit, i que tenir adversaris de nivell, potencia les capacitats. El problema apareix quan les aliances són vistes com a febleses, i quan els adversaris no tenen ni alçada política ni sentit d’estat. Aleshores, el desastre està servit, per a major glòria de la insolvència en la governança i en detriment de la qualitat de vida de tots plegats. Ara que ja sabem els resultats de les darreres eleccions, aniria sent hora que alguns que altres (o molts, de fet) n’anessin prenent bona nota i reordenessin les respectives posicions, o deixessin pas a algú més capaç, si no poden, no en saben, o no volen. En cas contrari, tots perdem, però ells, no ho perdem de vista, sempre, els que menys.

nov. 102019
 

Diuen els que en saben que cal educar més i millor en matèria d’emocions i potser no dedicar tant de temps a l’aprenentatge de determinats continguts que, no ens enganyem, podem trobar de manera immediata per obra i gràcia de quatre clics, en qualsevol dels dispositius electrònics que sempre tenim a tocar.

La paradoxa, però, és que mentre els coneixements, sobretot els científics, els que serveixen de debò, tenen tota la fredor indiscutible de la certesa, les emocions són molt més interpretables, més particulars i, segons aquells que remenen les cireres -que no el coneixement-, del tot susceptibles de ser manipulades per vehicular-hi determinades doctrines.

Què volem, doncs? Persones emocionalment sàvies, o savis al dictat de les lleis que regeixen l’univers i, si cal, capaços d’interpretar la realitat de manera gairebé mecànica? La resposta no és senzilla si, realment, com a persones, volem fugir de la perfecció de la màquina. Quina part de la nostra existència cal destinar a les emocions i a les sensacions, sense haver de tenir sempre a sobre l’espasa de damocles de la correcció social permanent?

I d’altra banda, si ens agrada tant sentir, emocionar-nos, per què acostumem a tancar-hi tan sovint les portes? Avui és dia d’eleccions vigilades, fins i tot policialment; mal dia, segurament, per plantejar segons quines coses, o potser el millor moment per deixar sortir, a raig, tot allò que realment duem a dins, ben amagat, això sí, no fos cas.

nov. 092019
 

Això de la neutralitat dels espais públics se’ns està anant de les mans de manera alarmant. Que una Junta Electoral arribi a prohibir una trobada gegantera perquè es veu que pot influir en la intenció de vot de la gent, per més que finalment hagi rectificat, és una bajanada de dimensions colossals, que ja ho diu tot del tarannà democràtic de la institució i de la mentalitat repressora dels seus membres.

De tota manera, quan vaig llegir la notícia vaig pensar què més caldria fer, seguint el criteri de la Junta, per preservar aquest asèpsia que es veu que cal per no contaminar la fràgil ment de la ciutadania. Per exemple: no s’haurien de poder disputar partits de futbol en jornada electoral. Potser ni el dia de reflexió, ja posats. Potser cap tipus de competició esportiva, de fet, per evitar la fractura social entre seguidors d’un i altre equip. I dels mitjans de comunicació, què n’hem de fer? Alerta amb les pel·lícules i programes d’entreteniment que s’hi puguin programar, a veure si de manera més o menys dissimulada poden influir en la intenció de vot. I podríem seguir trobant més coses que caldria prohibir o vigilar de ben a prop, no fos cas.

A tall de resum, i ara que sembla que això del retorn al passat no té remei, potser caldria recupera l’esperit de la Setmana Santa franquista, amb prohibició del cinema i de qualsevol tipus d’entreteniment i amb música sacra, o marxes militars, a les emissores, per no distreure d’allò que realment importa. Al capdavall, això de la pretesa (i cada dia més falsa) democràcia constitucional espanyola, amb els seus tribunals de la moderna inquisició i tot, no és la vera fe de la catòlica i retrògrada Espanya del Segle XXI? De moment, ja sabem que qui no n’observa una obediència cega als mandats d’aquells que interpreten la doctrina moral que d’ella emana, ho tenen cru. Ja siguin polítics, còmics, estudiants o geganters.

I ara, reflexioneu una estona, que diuen que és el que avui toca (això sí, en silenci respectuós, reverencial), i demà aneu a votar, contents i ben mudats, que es veu que és feta de guardar. I les dones, no oblideu la mantellina, per si de cas.

nov. 082019
 

Un petit esforç més i ja ho tenim. Una mica més de paciència i ja estarà. Avui s’acaba la campanya electoral més curta, més absurda, més inútil i més indigna de la història. Ja en queden poques hores de vida, per sort, i tornarà la calma als carrers, o el soroll que mai no hauria de marxar-hi. Sigui com sigui, demà hauran callat una colla d’impresentables feixistes disfressats de demòcrates, i un bon grapat de despistats que no saben com sortir del bucle infinit en què s’hi han anat posant.

La sort de tot plegat és que, tard o d’hora, tot s’acaba. Sí, de vegades hi ha coses dures de passar, però passen, i més encara les campanyes electorals. Demà serà un altre dia, amb gent als carrers i a les places i, segurament, amb noves mostres de tolerància, de respecte i de tarannà democràtic d’aquells que manen. I així, després d’una jornada de reflexió (que no de genuflexió), farem cap a les urnes i s’acabarà el cap de setmana. I dilluns? Doncs res de nou, en temo. Res que no sapiguem i que no haguem après de memòria al llarg d’aquests darrers anys. I segurament, les primeres passes cap a la indignitat d’un nou govern descaradament hostil, em temo.

Però bé, abans no arribin mals majors, celebrem que gairebé ja som en temps de descompte i que les bajanades electorals tenen poques hores de vida. No és poc motiu per encetar aquest divendres amb il·lusió, malgrat tota aquesta gent i malgrat tot l’odi i tota la incapacitat que destil·len cada cop que obren la boca.

nov. 072019
 

Humoristes i músics als tribunals. No és nou, però no per això deixa de ser trist, i no fa cap gràcia. De fet, ja fa molt de temps que massa gent li té jurada al Polònia, aquest programa humorístic, amb notes d’acidesa, de tant en tant, del qual no tothom en surt sempre ben parat, però al qual, ves per on, tothom vol sortir.

Es veu que la policia, davall dels uniformes i les cuirasses, té la pell molt fina i les neurones justes. Els ofèn que es faci una adaptació d’una cançó que se’n fot de la seva brutalitat, però no són capaços de discernir què és una adaptació humorística i què la cançó original, així que, per evitar problemes, el més pràctic és denunciar el programa i els autors del tema original, el grup Manel, en aquest cas, imagino que per ser capaços de compondre una cançó que no té res a veure amb ells. O jo què sé.

No deixa de sorprendre que la democràcia ens deixi actuacions com aquesta. Si la Trinca escrivís ara els seus temes, acabaria Aram Jachaturian davant del jutge per haver compost «La dansa del sabre»? O Juanito Valderrama per «Su primera comunión«, adaptada com «La seva primera manifestació»? I què no passaria amb «La faixa», al ritme de pasdoble? Estem parlant dels anys 70 del segle passat, però sembla que res no ha canviat gaire, malgrat tot el que diuen.

Vivim temps foscos, en què crear i fer humor són empreses de risc. Aquesta és la seva democràcia. És el que té no creure en allò que es proclama.

nov. 062019
 

No sé què tenen les paraules, que sembla que calgui forçar-ne el sentit i el significat fins que esdevinguin entitats imprevisibles, sense gaire valor, de fet, més enllà del que cada usuari, en cada moment, els vulgui assignar.  Pobres diccionaris…

Aquests dies hem tingut els autoanomenats “debats” televisius entre els caps de cartell d’alguns dels partits que concorren a les properes eleccions espanyoles.  Confesso que no els he seguit en directe (ja fa temps que no ho faig) i que m’estimo més escoltar algunes de les valoracions posteriors, per entendre la magnitud del drama.  De fet, no m’interessen gens ni mica aquests falsos debats que, en realitat, només són una penosa sèrie de petits monòlegs encotillats pel temps i, si el moderador és prou destre, també pels continguts, en què els diferents protagonistes van deixant anar uns missatges estudiats i calculats fins a límits inimaginables, amb l’única finalitat de protagonitzar els titulars de premsa i de les tertúlies de l’endemà.  Francament, dir-ne “debat”, em sembla un insult a la intel·ligència de la gent que és capaç de debatre de debò, per tal de confrontar opinions i arribar, fins i tot, a acords.

Però bé, és el que hi ha, i és la política que hi ha.  Una política autista, només preocupada pels propis missatges, a través dels quals només es volen guanyar vots que perpetuïn unes determinades posicions de poder, o que ajudin a assolir-les.  Del que és realment la gestió de la cosa pública, de la possible acció de govern, al capdavall, ni rastre.  Es veu que no deu interessar, si més no als líders.

I qui en surt guanyant, d’aquesta degradació del sentit de les paraules i de la política de retruc?  Doncs aquells que ofereixen solucions simples a qualsevol problema:  els feixistes.  Quan allò de confrontar les diferents idees i la capacitat de dialogar, de debatre de debò desapareixen, surten com a bolets els posseïdors de les veritats primàries i absolutes.  I en aquest punt ens trobem, en una autèntica pugna per veure qui diu la barbaritat democràtica més grossa i qui es fa amb el gran titular de l’endemà.  El que passi o el que quedi pel camí, tant li fa.  L’únic que importa és poder oferir una imatge de guanyador (encara que no sapiguem ben bé de què, ni per a què) i aconseguir quatre vots que nodreixin, una mica més, un ego desmesurat.  Guanyar o perdre, i res més.  El diàleg i la negociació segueixen sent vistos com a febleses intolerables.

Fa massa anys que els polítics han perdut la capacitat de debatre.  I així ens va, sempre embolicats en una exhibició de mascles alfa en cel, carregats de brutalitat i mancats de cervell, per aconseguir un grapat de vots i la superioritat a la manada.

nov. 052019
 

Ja és ben veritat que tot passa. I també ho és que de tot alguna cosa en queda. Tot just hem encetat el novembre, com aquell que diu, i ja ens queden enrere les castanyes i els panellets, i la cita aquella que cada any ens fa girar els ulls al cementiri i a la memòria. Tots Sant ja torna a ser història, però ens en queda el record, quatre fotos de festa i una colla d’anècdotes, potser, per explicar d’aquí un temps.

I a poc a poc va passant aquesta tan anunciada tardor calenta, i ens acostem a l’hivern. Ha passat la sentència, i van passant les diferents respostes o els diferents silencis. I ha passat el Rei per aquí, com malament ha pogut, dit sigui de passada, i aviat haurà passat la que segurament recordarem com la més penosa campanya electoral de la història. I de tot plegat, què en queda? Molt. De tot plegat en quedarà molt. Repassem:

Quedarà la desafecció cap a un poder judicial injust i venjatiu, per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí de suposada democràcia. Quedarà, un cop més, la memòria dels cops i les ferides d’una policia descaradament hereva del franquisme. Quedarà la distància irreversible cap a un monarca incapaç de passejar pels carrers i que s’ha d’amagar rere un autèntic exèrcit policial. Quedarà l’evidència que Franco i el seu ideari són ben vius i amb carta d’identitat social. I molt em temo que quedarà un president espanyol feble, amb la crueltat dels que se saben febles, i amb un govern inestable sotmès al dictat d’aquells que suposadament havia de combatre i amb qui cada dia que passa que sent més còmode.

Doncs sí, tot passa, però de tot en queda alguna que altra cosa, no necessàriament bona, però queda. Com va dir aquell i ens recorda la calma de molts cementiris: sic transit gloria mundi. Ves què hi farem. Anar passant.

css.php