Encara que de vegades ens consti de creure-ho i d’acceptar-ho, no estem sols. Més encara: ben poca cosa podem fer sols. Mirem allà on mirem, sempre hi trobarem companys de camí, ja sigui a la feina, al carrer, al si de la família… i també trobarem sempre rivals, figures antagòniques que, ens agradi o no, ens obliguen a treure tot el nostre potencial i, en definitiva, a millorar dia a dia.
De tota manera, sempre hi ha aquells personatges que, ja sigui perquè estan mal aconsellats, ja sigui perquè van massa sobrats d’ego, tendeixen a pensar que no necessiten ningú, ni a favor ni en contra i que ells sols, pel simple fet de ser qui són, ho tindran tot de cara. Aquests personatges, i a poc que mirem en sabrem trobar exemples propers, acostumen a veure’s, més d’hora que tard, abocats al fracàs més absolut. De fet, si fa no fa, el mateix que ens passa a cadascun de nosaltres quan ens deixem endur per una estranya prepotència, sempre injustificada i ens sobrevalorem, tot menystenint aquells que tenim a la vora.
El món de la política -de l’alta política, evidentment, i no pas de la política de volada gallinàcia a la qual ens estem acostumant- ens demostra que saber buscar aliats multiplica les possibilitats d’èxit, i que tenir adversaris de nivell, potencia les capacitats. El problema apareix quan les aliances són vistes com a febleses, i quan els adversaris no tenen ni alçada política ni sentit d’estat. Aleshores, el desastre està servit, per a major glòria de la insolvència en la governança i en detriment de la qualitat de vida de tots plegats. Ara que ja sabem els resultats de les darreres eleccions, aniria sent hora que alguns que altres (o molts, de fet) n’anessin prenent bona nota i reordenessin les respectives posicions, o deixessin pas a algú més capaç, si no poden, no en saben, o no volen. En cas contrari, tots perdem, però ells, no ho perdem de vista, sempre, els que menys.
