No cal que en facis gaire cas

Prioritzem.  Ens agradi o no, de manera conscient o inconscient, ens passem la vida triant, ordenant, prioritzant tot allò que ens envolta i que, al capdavall, acaba sent part inseparable de la nostra existència.  Cada instant, cada etapa que vivim ens obliga a fer-ho.  Prioritzem els estudis, la feina, la parella, la paternitat, les relacions… i les prioritats canvien, o no, en funció del cicle vital en què ens trobem immersos.  De passada, anem posant en segon o tercer terme totes les nostres circumstàncies, o les anem desant a les golfes un temps o, fins i tot, les descartem perquè no ens fan cap servei o perquè ja no les volem a prop nostre, per la raó que sigui.

Encertar les prioritats en cada moment és una de les claus de l’existència.  Saber què és important i què no, què és descartable i què essencial  -situem-nos en l’àmbit que vulguem- resulta fonamental perquè puguem gaudir d’una vida digna, satisfactòria, feliç i, sobretot, en harmonia amb els altres i amb nosaltres mateixos.  Però prioritzar vol dir triar, descartar, també.  I això mai no és senzill, ni còmode, ni agradable, fins i tot.  Però és del tot imprescindible, tant en l’esfera més íntima i personal, com en la social i més pública.

Aquests dies que vivim són moments de prioritzar, i molt.  La setmana vinent els nostres governants hauran de prendre decisions transcendentals i això voldrà dir determinar bé les seves prioritats, que haurien de ser les del país.  Com que ningú no m’ho demanarà, aprofito aquestes línies per proposar que la prioritat número u, ara mateix, ha de ser que tothom que vam viure el primer d’octubre sentim que cada instant de por o d’angoixa, cada crit, cada llàgrima, cada cop i cada blau, van tenir sentit i hauran servit per a allò que tots plegats vam establir com a prioritat aquell dia.

Tweet

Tot sovint les paraules tenen efectes evocadors, que van molt més enllà del seu significat immediat, i que, de fet, constitueixen el seu gran valor comunicatiu.  Un exemple recent el tenim quan Soraya Sáenz de Santamaría va qualificar el discurs de Felip VI sobre els fets del primer d’octubre, de bàlsam.  Curiosa paraula, utilitzada en un context poc habitual, com és el llenguatge polític.

Bàlsam.  Va ser sentir-la i venir-me al cap la bonica tradició literària castellana i, en concret, la seva gran obra mestra, el Quixot.  Allà, en un dels seus episodis més coneguts, també apareix un bàlsam, el de Fierabràs, el mateix que es pot trobar en la tradició cavalleresca des del Segle XII i que Cervantes recupera i posa en mans del seu gran personatge, per guarir els mals d’una pallissa que rep, juntament amb el seu lleial escuder, d’uns traginers.  Curiós que la vicepresidenta parlés de bàlsam per referir-se a les paraules del monarca, tot just després d’una altra ignominiosa pallissa col·lectiva, la que van rebre moltes persones de bé (aquest concepte també els agrada molt, a aquesta gent) que només intentaven fer real la democràcia, exercint-la més enllà de les paraules i de les amenaces.

Curiosament, ni en la novel·la cervantina ni en la realitat actual, el bàlsam va servir de res, que no fos per  provocar vòmits i algun que altre efecte secundari similar més.  I és que les històries i les llegendes són el que són i molt em temo que el poder balsàmic del Rei és similar al del d’aquell altre personatge, fill d’un emir, entre altres coses, governador d’Al-Andalus.  Per sort, el tal Fierabràs només és un gegant inventat i, en alguns indrets del País Valencià, una manera de denominar els nens entremaliats i que no fan bondat.

Tweet

Ahir va quedar molt clar que no som res, que no importem res, que no té cap valor el que milions de persones vulguin o reclamin, que només som enemics a reprimir i derrotar.  Ahir, Felip VI, amb els seus silencis i les seves omissions va deixar claríssim que per a ell no té cap valor la gent que volem canvis.  L’únic important és sotmetre aquells que considera oponents, o enemics directament;  és a dir, els dirigents de la Generalitat i del Parlament, de propina.  La resta no som res, absolutament res, i poc importen les nostres paraules ni els nostres gestos.

Venim d’un conflicte d’anys i d’un cap de setmana per a la vergonya d’aquells que ja no en tenen.  Ahir, Felip VI tenia l’oportunitat, segurament única, de demostrar la seva capacitat no ja  com a estadista, sinó com a cap de l’Estat.  Només havia de posar la corona, de posar-se ell mateix, com a mediador en aquest conflicte entre Espanya i Catalunya, per tal de facilitar una solució.  No calia res més.  El procés de mediació diria quina és la solució més correcta i satisfactòria per a tothom.  Però no, Felip VI va optar pel frontisme més radical i va començar el seu discurs amb un contundent atac a Catalunya, representada pels seus màxims governants.  Cap referència a la gent, cap als agredits diumenge.  Simples danys col·laterals que es poden menystenir per guanyar la guerra, amb la subjugació de l’enemic, de tots nosaltres, evidentment.

Francament, ahir vaig pensar que un uniforme militar li hauria escaigut més, al Rei d’Espanya.  Molt més que aquella jaqueta descordada i una gesticulació particularment agressiva, mentre la seva mirada no transmetia res més que la certesa que sap llegir.  Ahir alguna cosa es va trencar definitivament entre la monarquia i la major part dels catalans.  Encara algú té dubtes de per què volem una república?

Tweet

Odi.  Odi en els ulls d’uns policies en missió de càstig que, molt més enllà d’anar a requisar materials es van abraonar sense miraments sobre persones indefenses.  Cara a cara, la mirada d’odi era molt més que evident.

Indignitat.  La de bona part dels representants polítics de diferents formacions que, des de les seves còmodes butaques parlaven de proporcionalitat en unes càrregues que van deixar unes 800 persones ferides i, pel que sembla, almenys un mort.

Satisfacció.  En veure com la policia, després de destrossar instal·lacions, d’esbotzar portes i de regirar armaris, girava cua i marxava amb les mans buides, perquè la intel·ligència, un cop més, havia vençut la brutalitat i havia defensat i salvat les urnes i la voluntat del poble.

Gratitud.  Per tothom que ahir, jove o vell, pel seu propi peu o amb caminador, va sortir de casa, desafiant la por, i va votar per un futur digne i lliure.  I per tothom que va contribuir a fer-ho possible, si calia amb desobediència, amb plena consciència que servir a la ciutadania és la primera missió de qualsevol treballador públic.

Orgull.  El de la població en general veient com persones anònimes, sense més força que la raó, la responsabilitat i les conviccions, plantava cara a tothom i obria col·legis, constituïa meses i defensava urnes i vots davant la barbàrie, sobretot allà on hi havia menys gent, i de més edat.

Dignitat, en fi, d’un país que va resistir l’intent d’humiliació política, social i personal d’ahir i que va demostrar al món qui és, què vol i com ho aconseguirà.

Tweet