Set 202017
 

Tal dia fa un any, i tal altre una pila.  El temps passa, potser massa lent, de vegades, potser massa ràpid, unes altres.  En qualsevol cas, com ve a dir la cançó de Dylan, el temps passa, els amics se’n van, i jo segueixo endavant sense saber per què.  Potser és l’atzar, algun encert de la natura o ves tu a saber què, però el cas és que aquí estem, dia rere dia i any rere any, conservant memòria i record de tot i bastint l’autèntic tresor de tot el que hem viscut.

Res no és mai fàcil, ni res regalat.  Però sigui com sigui, encara tenim la gràcia de mirar enrere amb ulls certament cansats però amb la llum de la il·lusió intacta.  Aleshores girem, un cop més, el cap endavant, desem el passat a la bossa i provem de veure a l’horitzó tot el que encara no coneixem, tot el que amb prou feines som capaços d’intuir, i seguim, igual com sempre, des de fa temps i temps.

Val la pena aturar-se un moment de tant en tant i fer balanç ràpid de tot plegat.  Sense entretenir-nos gaire, no fos que la nostàlgia i els records, cruels i amables, ens llastin, però assaborint sense pressa cada instant retrobat, cada bocinet de la nostra existència compartida.  Avui, parada i fonda.  Avui prenem alè i ens deixem anar entre passat i futur, en una barreja estranya de memòria i projectes.  Demà serà un altre dia i tots els fulls seguiran en blanc, esperant que els escrivim amb lletra clara i frases afinades.

Set 192017
 

Ja és ben veritat que la narració de la realitat sempre l’escriuen els més poderosos, amb absoluta independència, tot sovint, de qualsevol mena de moral o d’ètica.  Aquests dies, de fet, estem assistint a l’exhibició en grau superlatiu de hipocresia aplicada a la política i a la suposada consciència democràtica de la societat.  I és que si el referèndum previst per al dia 1 d’octubre no només és inconstitucional, sinó que se’n pot prohibir qualsevol comentari als mitjans, qualsevol mena de publicitat o qualsevol acte que en faci allò que en diuen apologia, o que convidi a participar-hi, sempre que sigui en favor del “sí”, no passa ben bé el mateix quan les opinions, els comentaris, o la informació van en sentit contrari.

Fa no gaires dies que un conegut diari espanyol presentava, a doble pàgina, un ampli reportatge sobre allò que en diuen intel·lectuals espanyols convidant a no participar en el referèndum del dia 1, sense que la fiscalia, ni el govern, ni la fidel infanteria de l’oposició, ni ningú fes cap escarafall ni intervingués de cap mena.  Ahir, per contra, llegia els clams corals contra un cartell en què Arran posa cara als regidors que s’oposen al referèndum a Lleida.  És a dir, que assenyalar amb el dit alts càrrecs, alcaldes i persones en general, si defensen la participació i el “sí”, és lícit i democràtic, però fer el mateix amb aquells que s’oposen al referèndum és amenaça, feixisme i cal perseguir-ho per tots els mitjans.

No sé què passarà d’aquí al dia 1, ni més enllà, però si ens fixem una mica en el grau d’hipocresia i en la violència verbal que alguns estan gastant darrerament, cap escenari no és impossible, per més fantasiós que ens pugui semblar ara mateix.  La part positiva?  estan acabant de caure les últimes màscares que encara amaguen el rostre cruel i indigne d’un franquisme encara ben viu, i tothom es va mostrant tal com és en realitat.

Set 182017
 

De vegades costa molt entendre què està passant.  Però de tant en tant, algun detall, aparentment menor, ens fa llum per interpretar com cal la realitat.

Si encara algú té dubtes sobre el fet que el procés que estem vivint a Catalunya està servint, i molt, perquè la bèstia franquista, mig endormiscada durant uns anys, desperti en tota la seva esplendor, només cal que llegeixi la premsa, escolti les notícies o, senzillament, surti al carrer: escorcolls policials a empreses, assetjament judicial de càrrecs públics, entrada de la policia als mitjans de comunicació, tall de connexions a determinades web, prohibició d’actes públics, control de la correspondència, violacions constants de la llibertat d’expressió, manipulació fins a límits inimaginables de les lleis i del propi codi penal, el colpista Tejero donant lliçons i dictant què caldria fer,  amenaces i més amenaces de persecució contra qualsevol veu crítica… I de propina, manifestacions importants de gent que veu que això no va d’independència sinó de democràcia a Euskadi o a Madrid, el mític alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez, en un acte a favor del Sí, mentre mitja població de Linares es manifesta contra la precarietat laboral, una altra notícia silenciada pels mitjans, i un torero es cobreix sense cap pudor amb la bandera franquista, amb absoluta normalitat.

I per si encara tot plegat no era prou evident, i com a expressió màxima de l’innegable retorn del passat que estem vivint, Pablo Motos rep el Premi Nacional de Cultura, categoria de televisió, de mans del Rei Felip VI (que de moment demostra la mateixa brillant preparació que el seu predecessor), pel seu programa “El Hormiguero”.  Per entendre l’abast d’aquest premi, recomano la lectura atenta d’aquest brillant article  Si teníem encara algun dubte sobre la qualitat jurídica i democràtica espanyola actual, proveu de fer un paral·lelisme amb la qualitat cultural d’aquest programa televisiu.  “El Hormiguero” es cultura, com la situació actual és democràcia (o justícia).   La caspa i el masclisme més insuportables, avui, són valors socials a recompensar.  Algun dubte?  Doncs anem passant.

 

Set 172017
 

No cal que  hi donem més tombs.  Hi ha el que hi ha, ni més ni menys.  Sóc així, amb les meves virtuts i les meves carències.  Si fa no fa, com tu.  O com aquell altre, o com aquella de més enllà.  Però ben mirat, tu allargues fins allà on jo no arribo, i aquell altre veu el que se’ns escapa, o aquella de més enllà necessita el que tu o jo tenim.  I així, com qui no vol la cosa, els uns pels altres anem bastint una mena de meravellós monstre fet de peces escampades, i entre tots som un.  Entre tots plegats acabem sent-ho tot.

Mai no resulta fàcil, ni de vegades agradable, admetre que sols arribem fins allà on arribem i prou.  Ens cal ajuda, ens cal algú que ompli els nostres buits i també algú a qui puguem complementar, en aquest curiós joc de donar i rebre.  I així, amb paciència i amb constància, anem construint somnis i projectes en aquest singular puzle que coneixem com a família, colla d’amics, associació, empresa, barri, país…  Perquè mai no estem sols, ni podríem.

Avui és diumenge, festa per a la major part de nosaltres.  Un bon moment per retrobar complicitats, per enfortir afectes i per gaudir del secret plaer de les nostres mancances, quan algú les pot ompli;  de les nostres il·lusions, que potser no seran mai realitat sense una mà amiga, i per ser una mica més conscients que no ho som tot, però que, ben mirat i ben aprofitats, cadascú de nosaltres som molt.

Set 162017
 

La veritat és que no tinc ni idea de què passarà d’aquí a quinze dies, ni més enllà.  De fet, confesso que fa temps que esperava un argument insòlit que tirés el procés enrere amb algun tipus d’explicació inexplicable, d’aquestes que ja coneixem de fa dies, a casa nostra.  Però, sorpresa, res de res.  Aquí ningú no es fa enrere i no tinc clar si estem davant d’una autèntica partida d’escacs en què cada moviment té una resposta del contrari -i de moment la iniciativa és nostra-, o si estem gestant una catàstrofe de dimensions descomunals, com a punt final d’un llastimós joc del gat i la rata.

Si la política és l’art de la negociació, està clar que fa dies que no se’n fa, de política, amb tot això del referèndum.  De fet, els guions, a banda i banda, estan escrits fa temps i es van posant en marxa així que l’ocasió ho demana.  De moment, el que tenim és un govern espanyol que utilitza tots els recursos de l’estat, amb estricta observança de les lleis, o no, segons li convé, i un seguit de partits, institucions, empreses i persones que volen exercir els seus drets, emparats en unes lleis pròpies.  Ara com ara, un diàleg de sords en què tothom parla i ningú escolta, perquè alguns han perdut del tot el costum d’escoltar, i que encara s’ha d’allargar, si més no, un parell de setmanes, a no ser que Madrid faci escac i mat i realment impossibiliti la realització material del referèndum, cosa que no aconseguirà intervenint cartells de publicitat, precisament, per més que els exhibeixin com les cabelleres dels enemics abatuts.

Què en sortirà, de tot plegat?  Francament, ni idea.  Ara mateix tenim al davant un cap de setmana molt intens o molt relaxat, segons per a qui, que cal aprofitar.  Mentrestant, gairebé minut a minut, van passant coses, fins que ja quedin diaris que amenaçar, impremtes que escorcollar, polítics que investigar, ni ciutadans que intimidar, o fins que el resultat de tot plegat sigui tan contundent que capgiri la història de debò.  Temps al temps.

Set 152017
 

15 de setembre.  A dues setmanes i poc més de la data que alguns s’entesten a esborrar del calendari.  Ahir va començar allò que no existeix, que durarà justament quinze dies, al llarg dels quals passaran coses que tampoc no poden passar i que ens duran fins al primer d’octubre, un diumenge qualsevol, segons que diuen alguns.

És curiós això de viure coses que no passen, segons la versió oficial.  En qualsevol cas, preparem-nos per a coses que mai no havíem pogut ni imaginar, segurament.  Sigui com sigui, tot apunta que el primer diumenge d’octubre farem alguna cosa, així, com a país i individualment, que tampoc no podrem fer.  Però cada dia que passa sembla més evident que res ni ningú no ho podran evitar.

Ahir mateix, en un rampell de saviesa antiga, comentàvem amb gent de la feina la gran pregunta que encara resta per respondre, de cara al primer d’octubre:  què ens haurem de posar, aquell dia?  Si tirem del que diuen les padrines, cosa sempre interessant, haurem d’anar nets i polits, mudats de diumenge, amb roba interior ben curiosa, com si anéssim al metge (abans, això d’anar al metge era important, no com ara).  All cap i a la fi, qui sap què pot passar quan es tracta d’escenaris impossibles.  I davant del dubte, ben endreçats, que no se sap mai com ens hem de veure.  I si no, que els ho demanin a aquells que pronosticaven que allò d’ahir a Tarragona no es podria fer.

Que el futur ens agafi ben llustrosos i il·lusionats.  Per si de cas. Sí?  Doncs això.

Set 142017
 

Innocent de mi, pensava que tot aquest procés que estem vivint a Catalunya hauria de tenir una resposta des de l’altra banda convidant-nos a veure que això nostre és un error i que com a dins d’Espanya no estarem millor enlloc.  Una mena de seducció, si voleu perquè no trenquem aquesta unitat que tant s’estimen, es veu.  Però, francament, aquesta melodia de seducció que jo esperava sona una mica -o molt- malament.

Repassem:  Govern i Mesa del Parlament acusats de no sé quantes coses.  Totes les forces de seguretat informades i teledirigides.  Més de 700 alcaldes citats a declarar i amenaçats.  Amenaces, també, a tothom que formi part d’una mesa electoral.  Insults constants des de tots els mitjans de comunicació.  Prohibició de debatre i d’informar sobre el referèndum.  Impunitat d’aquells que amenacen de mort representants democràtics com ara Anna Gabriel (“i què es pensava”, encara diuen.  Es veu que ser independentista mereix pena de mort).  Escorcolls policials a empreses.  Tancament de webs que reapareixen als pocs minuts des de qualsevol altre lloc del món.  Presència massiva de forces de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit fent maniobres tant si toca com si no.  Aviat, només és qüestió de temps,  ens arribarà a tots l’amenaça si votem… Una meravellosa melodia de seducció no sé si d’una òpera bufa o d’una dansa macabra.

Però vet aquí que ahir, de sobte, apareixen unes declaracions oficials del Govern dels Estats Units en què es diu que ells treballaran sense cap problema amb el govern que surti del referèndum.  Potser és que es comença a donar per fet el tal referèndum impossible?  Potser és que no és l’origen de tots els mals, com volen des de Madrid?  Si fem cas del que va dir ahir mateix el president, l’altra melodia, la nostra, seguix sonant afinada, malgrat tot el soroll.  Així sia.

Set 132017
 

Ja fa molts anys que tota l’oposició política contra Catalunya ha fet seu l’argument que l’estelada, el procés, serveix per amagar totes les misèries dels diferents governs.  Segur que ha estat així en algun o en molts o moments dels darrers temps, però el que no es pot negar és que ara són l’estelada, el procés i el referèndum les grans catifes que amaguen tota la immundícia d’un estat franquista que emergeix de la tomba on alguns es pensaven que descansava en pau, però que en realitat campa lliure sense cap mena de vergonya.

Fixem-nos:  no es pot debatre (remarco “debatre”, o parlar, com vulgueu) de segons quines coses ni en seu parlamentària.  Se segueix trucant als directors dels mitjans de comunicació per dictar-los com han d’informar.  Es prohibeix a determinats mitjans que informin (remarco “informin”) sobre el referèndum.  Es fa el silenci sobre l’incendi d’unes dependències judicials de València on, accidentalment, s’han cremat uns quants expedients vinculats amb la corrupció del PP.  Segueixen morint més i més persones vinculades al cas Gurtel i altres de similars.  Es fa un silenci, novament, sobre els 40.000 milions perduts en ajudes a la banca.  El dèficit d’Espanya supera ben superat el 100% d el PIB.  Ja fa molts mesos que qualsevol norma que aprovi el nostre Parlament és declarada inconstitucional, encara que sigui idèntica a altres vigents en altres territoris.  Diferents tribunals, cada cop més, actuen al dictat d’un govern que no té cap pudor a avançar les sentències que acabaran dictant… i podríem seguir una bona estona enumerant comportaments gens democràtics que no troben cap resposta clara ni per part d’una suposada esquerra socialista, a hores d’ara ja plenament còmplice de la dreta més franquista, ni de la nova esquerra indefinida i sense cap ganes d’actuar ni, molt menys encara, de la suposada intel·lectualitat d’esquerres, dòcil i callada davant d’aquell que els dona de menjar.

I tot això va passant discretament, mentre el gran, l’únic, problema d’aquesta Espanya neofeixista és si votem o no, en un referèndum que, vistos els darrers precedents internacionals, potser tindríem més possibilitats de perdre que de guanyar.  Però, és clar, l’Espanya democràtica i constitucional no negocia, imposa.  Potser algun dia, segurament més d’hora que tard, aquells que avui callen davant dels fets i aplaudeixen la trinxera de la unitat d’Espanya, patiran tota la cruesa del monstre que hauran creant.  Segurament serà tard.  Però, quan arribi el moment, tant em farà.

Set 122017
 

De vegades l’atzar ens presenta coincidències que sembla que ens vulguin fer reflexionar una mica sobre alguna qüestió en concret.  La setmana passada va morir Lotfi A. Zadeh, el creador de la lògica difusa, aquesta extraordinària manera d’ordenar l’univers sempre ambigu d’expressions com ara “fa molta calor”, “és molt alt” o “hi havia molta gent”.  I és que encara que sembli mentida, gestionar correctament aquests i molts més conceptes poc acurats, des d’un punt de vista matemàtic, permet, per exemple, ajustar els sistemes de control dels condicionadors d’aire, el focus automàtic de les càmeres de fotografiar, els sistemes de reconeixement d’escriptura, o gestionar grans volums de dades imprecises.

Ahir, justament, vaig assistir a la concentració de l’11 de setembre, a Barcelona.  Tot un gran exemple de com la lògica difusa podria ajudar a aclarir si érem molts o pocs, o més o menys que altres anys i potser aportar una mica de llum a l’etern debat de totes les concentracions humanes en què el nombre és important, però que no compten amb seients numerats.

A títol personal, i basant-me en l’experiència d’unes quantes trobades d’aquest tipus, només puc dir que ahir va ser el dia que vaig tenir més problemes per aparcar, per moure’m per l’espai de concentració i per veure-hi alguna cosa que no fossin els clatells dels de davant o les estelades que volaven per damunt dels nostres caps.  Sense entrar en detalls, moltíssima gent, molta més que mai, si la memòria no m’enganya.  De tota manera, es veu que alguns dels que mai no han viscut aquestes experiències han decidit, com sempre, de fet, que érem quatre gats.  És el que passa quan la lògica, tant si és la natural, la científica, la difusa, o qualsevol altra, senzillament, no hi és.  Aleshores, qualsevol bajanada pot semblar lògica i raonable.  I fins i tot hi ha qui se la creu.

Set 082017
 

Ahir, nova sessió (per dir-ne d’alguna manera), nou esperpent dels grups unionistes, repetició de la filibustera jugada del dia abans i aprovació final de  la Llei de transitorietat jurídica i tot plegat.  Massa previsible tot plegat, i massa lamentable.

Però sigui com sigui, som on som.  Aquí, amb el desplegament legislatiu que calia i allà amb el judicial que era de suposar.  Tot en ordre, les espases ben altes, a l’espera de veure com en poques setmanes desapareixen els dubtes que fa anys que anem arrossegant.  Qui se’n sortirà millor?  Aviat ho sabrem.

Avui, més enllà de les cròniques i comentaris que ja faran tots els mitjans, ara que hi ha teca de debò per opinar i especular, em ve de gust recordar una bonica cançó occitana (ara que ja sabem que una part del nostre país és occità) que ens recorda que rere un cim sempre hi ha un altre cim, rere una llum una altra llum i que la llibertat és l’únic camí.  No perdem la perspectiva, a aquestes alçades.   En aquest enllaç trobareu una petita contextualització en clau catalana de la cançó i també la traducció de la lletra.  Fins dimarts, a veure com estarà el pati aleshores.

YouTube Preview Image

css.php