set. 072017
 

Ahir vam veure un dels rostres més amargs i més odiosos de l’exercici de la política.  Ahir vam veure, minut a minut, com un grup de representants que paguem entre tots dedicaven hores i més hores de la seva activitat, simplement, a torpedinar l’activitat normal d’un parlament amb l’únic objectiu de fer mal, de crear sensació de caos, perquè, al capdavall, van acabar retirant totes les esmenes que havien presentat i van abandonar els escons en el moment de votar.  És a dir, una pila d’argúcies reglamentàries i tècniques per garantir la netedat d’un determinat tràmit, però (i ja sabem que tot el que va davant d’un «però», és prescindible, com ens va ensenyar Tyrion Lannister a «Joc de trons») que sabien que no servirien de res perquè ja estava decidit que no hi hauria cap proposta alternativa, sinó només una fugida indigna i impròpia de qualsevol representant públic.  Filibusterisme, en van dir, i el nom és encertat (no l’oblidem, per si de cas).

Ahir, de tota manera, finalment es va convocar el referèndum del primer d’octubre, amb la cobertura legal necessària.  De tota manera, ja veurem què dura, perquè avui mateix es posarà en marxa tota la maquinària jurídica de l’Estat contra les accions del Parlament i del Govern.  Tot previsible, de fet, i tot necessari, perquè cal arribar a algun lloc, d’una vegada.

Avui el guió sembla que està prou escrit de fa dies i la ràbia camparà ben lliure pels passadissos, els salons i les tertúlies, no en tinguem cap dubte.  Però a partir de demà, segurament a partir de demà mateix, s’obrirà un escenari nou, ple d’interrogants que caldrà anar responent un a un, tant part del Govern com per part de l’Estat.  I és que aquell anunciat xoc de trens ja és aquí i caldrà veure com es resol.  Sigui com sigui, no hi ha retorn;  mai res no tornarà a ser com fa uns anys i la desconnexió mental de bona part de la societat catalana respecte a Espanya és irreversible.  Ara comença la política de debò i caldria esperar que no tingui res a veure amb el lamentable espectacle d’ahir.

set. 062017
 

Diu un sentència popular que si vols no resoldre mai un problema només n’has de crear una comissió.  De fet, l’experiència pot validar aquesta afirmació i, de fet, aquesta és la recepta a tots els mals de Catalunya que s’ha empescat el gran venedor de fum Pedro Sánchez:  una comissió parlamentària (a la qual es convidaria a participar els partits catalans, en un autèntic exercici de bondat i condescendència) per estudiar una solució al futur encaix del nostre país dins d’Espanya.  No cal ni dir que al PP li ha faltat temps per aplaudir la iniciativa. Només faltaria.

I mentre aquesta idea encara volava per les tertúlies, la fiscalia i les més altes instàncies judicials ja advertien, davant d’aquest rei que  alguns volen que tingui nom d’aeroport)  que la base de l’estat de dret és la unitat de la pàtria, en un nou exercici d’ignorància, perquè serà que no s’han creat i dividit estats amb marcs legals perfectament consolidats.  Però es veu que això allà no passarà mai.

I de propina, es va estrenyent el cercle contra els acusats pel 9N i les sancions milionàries cada cop planegen més arran de terra.  Sempre m’ha fet gràcia això de sancionar uns fets que van tenir lloc sense que el govern de Madrid fes ni un pas per evitar-los més enllà de xerrameca i més xerrameca i alguna que altra sentència d’aquells tribunals tan independents que tenen.  Tot i que val a dir que ja ha quedat clar que la independència, a Espanya, no es pot ni nombrar, i és delicte. I cada dia és més evident que els poders públics observen gelosament aquest principi.

I amb tot això arribem a la sessió parlamentària d’avui, en què s’aprovaran coses, es recorreran coses i, si no baden gaire, fins i tot es podrien sentenciar coses.  Al cap i a la fi, qui dubta que les sentències ja estan dictades i escrites de fa dies?  I sense necessitat de cap comissió.

set. 052017
 

És ben possible que tot, al llarg del temps, igual com qualsevol fruit de qualsevol arbre, acabi madurant i podrint-se, procés que estaria absolutament en línia amb el mateix cicle de la vida.  Potser sí que és llei de vida, però si mirem la política, l’exercici de la política, de fet, per part de les persones que s’hi dediquen i que hi viuen, el fenomen és especialment greu i, tot sovint força preocupant.

La setmana passada es van difondre aquestes imatges d’una coneguda diputada espanyola  en què se la pot veure perdent els papers, les formes i el respecte, tant als seus rivals polítics com a la institució en la qual es trobava en aquell moment.

Si pensem una mica i fem un cop d’ull panoràmic sobre l’activitat política a tots els nivells, ens serà fàcil detectar múltiples exemples de prepotència similar, d’abús dels recursos institucionals i de menyspreu absolut tant als rivals polítics com als ciutadans en general, quan els anys d’exercici del poder i una certa actitud innata o apresa es van consolidant i madurant.  En qualsevol cas, sempre actituds denunciables que no tenen justificació possible en persones que cobren un sou que paguem entre tots i de les quals s’espera rigor i respecte.  Exemples com el de Villalobos ens recorden que encara som molt lluny de la qualitat democràtica que caldria esperar després d’unes quantes dècades d’existència formal.  I és que l’estètica i la roba de determinats càrrecs públics són importants, i fins i tot qüestionables, però determinades formes i actituds són, directament, indignes.

set. 042017
 

Obrim setmana.  Una setmana nova de trinca que, si els auguris i les profecies són encertats, ha de portar-nos importants i substancials novetats.  En primer lloc, ens trobem a una setmana justa de l’enèsima darrera gran manifestació d’abans de la república.  D’altra banda, si realment hem d’anar a votar el primer d’octubre, caldria anar convocant la cita amb les urnes i aclarint quatre detalls gens menors.  A més, i si això passa, tal com ja ha deixat anar la vicepresidenta espanyola, tindrem recursos, reunions urgents del Tribunal Constitucional i ves tu a saber què més.

En resum, comencem una setmana plena d’interrogants però, al mateix temps, carregada d’esdeveniments del tot previsibles.  És el que té viure en un país on la premsa anuncia què diran els tribunals, o en el qual el govern i les altes instàncies judicials dissenyen plegades l’estratègia de resposta a les provocacions independentistes.

Sigui com sigui, és dilluns, som aquí, hi ha el que hi ha i ens tocarà llaurar amb aquesta colla de bous.  No tenim res més, ni podem esperar gran cosa més, ara com ara.  En qualsevol cas, quan arribem al proper diumenge, n’estic convençut, s’haurà desvetllat alguna que altra incògnita i s’haurà complert alguna que altra predicció.  A veure què ens tenen reservat per a aquests dies els astres i la fortuna.

set. 032017
 

De tant en tant la vida se’ns vesteix de tardor avançada i tot esdevé, de sobte, una immensitat de color gris que ens cau a sobre, com les primeres boires, i ens deixa mig paralitzats, sense ganes de res i sense l’energia per seguir endavant.  Aleshores, tot es trist, fosc i complicat, i res sembla que hagi de tornar a tenir sentit.  Quan això passa, quan la tristesa ens envaeix i s’instal·la a dins nostre, és bo comptar amb algú, amb alguna persona que ens estimi de debò, que ens acompanyi sense més, i que ens recordi que no estem sols i que tot, fins i tot les temporades més fosques, són només això, temporades que duren més o menys, però que no són eternes.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació d’ofec interior? Qui no ha perdut mai la il·lusió de viure?  Segur que tothom en sabem, poc o molt, d’aquest estat de pena íntima i de desesperança profunda.  I si hi pensem una mica, en aquests moments, en els pitjors moments, sempre hi ha hagut algú que potser amb la seva mera presència, amb la seva companyia sincera i silenciosa, ens ha donat el bri d’esperança necessari per seguir endavant sense claudicar, sense rendir-nos.

Avui és diumenge, dia especialment propici per compartir amb aquells que tenim sempre més a la vora.  Dia adequat, potser, per recordar una preciosa cançó de l’any 1973, i per la qual sembla que els anys no passin.  I és que potser el que hi descriu és etern i sempre té anada i tornada.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q35bFkZ5kx4[/youtube]

set. 022017
 

Setembre, mes incert, mes d’incògnites, mes decisiu, en un sentit o altre.  Tenim al davant unes setmanes que, de ben segur, vindran farcides de polèmiques, de mentides, d’agressions, d’intoxicacions i de tota mena de declaracions i afirmacions absolutament fora de lloc.  Però també serà un mes carregat d’il·lusions i de fe en un futur més que incert, però més que atractiu.  Sigui com sigui, i acabi com acabi, aquest mes de setembre de 2017 no serà un setembre més d’un any qualsevol.

Més enllà del que es veu, del que es llegeix, del que sabem, però, hi ha moviments, ben nobles o del tot inconfessables, que acabaran forjant la realitat  i els mesos i anys que han de venir.  Fet i fet, el mateix que passa amb qualsevol projecte, amb qualsevol idea que volem fer realitat.  Tot requereix un temps de preparació, de treball intens, col·lectiu, abans que els resultats es puguin fer visibles.  De fet, els pagesos ho sabem prou bé, això:  avui sembres i algun dia, si tot va bé, culls.

Aquest setembre em sembla que és temps de tenir cura d’alguna cosa que ja s’ha sembrat fa temps i que està a punt de fer fruit o d’emmalaltir definitivament.  Aviat ho sabrem.  I avui mateix, també, comencem una feina silenciosa i discreta, una colla de gent carregada d’il·lusions i convençuda que les coses es poden fer d’alguna altra manera.  Els resultats, passats tots sants.  Ja n’anireu tenint notícies.  Aquesta tardor pinta que vindrà carregada de sorpreses, segur, molt més enllà dels grans titulars i dels avatars de la política, perquè la vida, per fortuna, és molt més que allò que ens volen vendre.

set. 012017
 

En tot aquest afer de la suposada comunicació de la CIA als mossos advertint del risc d’atemptats a les Rambles, qui menteix?  Perquè és més que evident que quan les versions d’uns i altres són tan diferents, hi ha qui està faltant a la veritat, de manera conscient.  Si hem de fer cas del que sempre repetia el televisiu doctor House, tothom.  Tothom menteix, deia ell.  Qui ho sap?  Potser sí.

Menteix Enric Hernàndez quan intents explicar, en una entrevista radiofònica l’estrany comunicat que ahir va publicar El Periódico en portada?  No ho sé, però vaig poder seguir tota la conversa amb Mònica Terribas i les explicacions sonaven molt poc convincents i ben poc versemblants, fins i tot des del punt de vista purament tecnològic.  Menteixen el conseller d’Interior i el major dels mossos quan donen la seva versió dels fets?  Potser sí, però és evident que el seu discurs resulta molt més convincent i argumentat que el d’Hernàndez.  Menteixen algunes cadenes de televisió que informen només del que havia publicat El Periódico, tot ignorant les explicacions de la Generalitat?  Segur que sí, perquè amaguen, a consciència, informacions rellevants.  I el govern de Madrid, menteix?  Bé, de moment, calla, tot i que els cosos i forces de seguretat de l’Estat han estat citats com a part important en l’afer, tant per Hernàndez com pel conseller i el major.  Potser un silenci que sona a amagar el cap sota l’ala?  Mentida per omissió?  Ja sabem que qui calla, atorga.

Però més enllà de qui diu veritat i qui no, hi ha una realitat més greu:  s’està mentint sobre la nostra seguretat, sobre un centenar llarg d’innocents ferits i sobre setze vides arrencades.  Quin alt objectiu pot justificar aquestes mentides?  Però què podem esperar d’aquells que han frivolitzat un i mil cops sobre el nazisme, sobre l’holocaust i sobre l’assassinat i l’oblit dels morts que encara esperen justícia als vorals de les carreteres?  Doncs això, justament això, mentides sense cap mena de pietat ni de respecte per la vida.

css.php