Gen 112017
 

Que fa anys, dècades, de fet, que patim, a nivell mundial, una profunda crisi ideològica és, a hores d’ara, gairebé una obvietat.  L’esquerra s’ha quedat sense discurs i, tot el que és capaç d’articular és una barreja d’ecologisme, feminisme i serveis socials molt difícil de pair perquè no passa de ser una col·lecció de pegats en un entorn capitalista.  Pel que fa a la dreta, potser mai no ha tingut gaire corpus ideològic, però sempre ha sabut adaptar-se als temps que corren amb un missatge molt simple i molt perillós: la xenofòbia i el nacionalisme exacerbat.

Però més enllà dels continguts doctrinals i de les seves evidents llacunes, encara hi ha un problema potser més important, sobretot de cara a la ciutadania: la falta de lideratges.  Els grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX ja no hi són, o ja no estan per a gaires històries, i el seu espai no l’ha ocupat ningú amb garanties, especialment pel que fa a les esquerres, la socialdemocràcia, o digueu-li com més us agradi.  I els pocs líders capaços de transmetre els seus valors des de la seva identitat, lamentablement, són els més de dretes.  Pensem en Marine Le Pen o en Donald Trump, sense anar més lluny.  On són els seus antagonistes a l’esquerra?

A casa nostra, la situació és similar.  Ideològicament no hi ha gran cosa atractiva, més enllà d’un procés d’independència tan inconcret com dubtós, ara mateix.  I pel que fa a lideratges, sense voler ser més crític del que cal, molt em temo que cap dels caps de cartell actuals tindrà un lloc a la memòria política d’aquí a uns anys.  L’única excepció?  si es confirmen els pronòstics, Aznar, un sinistre personatge d’ingrat record en la seva etapa presidencial i que molt em temo que pot acabar jugant el paper de referent ideològic de la nova dreta xenòfoba i ultranacionalista espanyola, al costat dels seus homòlegs d’arreu.

Aniria sent hora de renovar de debò la foto de família política i buscant lideratges nous, joves i amb idees i propostes, enlloc de seguir mantenint tant prejubilat amb ganes de figurar.  Preocupant, tot plegat.  Què voleu que us digui.

Gen 102017
 

Fa fred.  Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d’oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.

Fa fred i s’evidencien les limitacions i les mancances d’uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats.  Però fa fred, i el fred paralitza;  el fred impedeix l’activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.

Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra.  Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot.  Són els mateixos refugiats que a l’estiu s’amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.

Fa fred.  Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents.  Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s’ha congelat per sempre.  Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre’l és sempre la mateixa:  el silenci fred de la indiferència.  Un genocidi encobert, potser?

Gen 092017
 

Ara fa, si fa no fa, un any de tot allò del pas al costat, de la paperera de la història i del relleu a la presidència de la Generalitat.  Un any en què havien de passar moltes coses, que havia de propiciar una pila de canvis i que ens havia d’acostar, de manera definitiva, a la independència.  I ara, un any després, i amb un altre any “històric”, “definitiu” al davant, em demano:  i?

No puc evitar sentiments que es mouen entre l’escepticisme i la decepció, si miro l’any polític passat.  Seguim sense pressupostos, o el que és potser més greu, amb una nova pròrroga d’uns pressupostos de retallades importants.  Seguim amb un Govern que no dóna gaire senyals de tenir cap projecte de futur en cap àmbit i que fa l’efecte, massa sovint, d’anar posant pegats i guanyant temps per arribar a l’estiu vinent, en què diuen que tot ha de canviar.  Seguim amb un Parlament de majoria inestable i amb dos fronts molt ben definits i sembla que irreconciliables.  Seguim amb una estructura administrativa més que qüestionable i amb una falta d’idees i de projectes patètica, en molts casos.  En resum, que hem tancat un any de paraules i més paraules, però amb poc, amb molt poc, contingut.

Diuen els optimistes que s’està fent una gran feina encara invisible que anirà sortint a la llum durant els propers mesos i que aleshores veurem que tot té sentit.  Tant de bo.  Ara com ara, només sabem que el president no es vol presentar com a candidat a les properes eleccions, que es preveuen canvis en la composició del proper Parlament (i del proper Govern) i que comencem un any en què fins i tot la normativa lingüística ha canviat, d’una manera discutible i amb una etapa de comunicació i implantació -i em continc tant com puc- lamentable.

Ara fa un any de moltes coses i de pocs avenços.  A veure, d’aquí a un any, què en podrem dir.

Gen 082017
 

Els capricis del calendari han fet que enguany, després de Reis, encara tinguem un cap de setmana abans de retornar completament a la feina, a l’escola, o allà on calgui;  al capdavall, a la rutina i a la normalitat.  Per dir-ho amb un símil futbolístic, avui, diumenge, són els darrers minuts del temps de descompte de les festivitats nadalenques i és hora d’anar tancant-les definitivament i d’encarar aquest nou any que ara sí que de debò comencem.

Tornem a la rutina amb una estranya barreja de mandra i d’il·lusió.  Amb la mandra que fa abandonar uns dies diferents, en què el rellotge va a un altre ritme i on són possibles coses que d’aquí a uns dies ens semblaran, potser, un somni.  Però també hi ha il·lusió per recuperar el compàs habitual de la nostra vida, amb horaris més rígids i amb obligacions que ens ajuden a ordenar la nostra existència.  I entre l’una i l’altra, aquells propòsits públics o amagats que ens vam plantejar ara fa una setmana i el desig de tirar-los endavant amb èxit, sempre i quan la voluntat, la constància i les circumstàncies (seré generós i li deixaré un paper, ni que sigui secundari, a l’atzar) ens acompanyin.

Demà ens posarem a caminar per aquest imprevisible 2017.  Molta sort i que els somnis es facin realitat.  I si no, que no ens faltin les ganes ni les forces per seguir somiant.

Gen 072017
 

Un cop oberts els regals de Reis i a punt per començar a desar fins l’any vinent les festivitats nadalenques, se’m presenta un petit dubte:  què hauran deixat els Reis al Palau de la Generalitat i al Parlament.  Més m’estimo demanar-me què hi hauran deixat que no pas què els hauran demanat els inquilins de tots dos dignes immobles.

La veritat és que no sabria què respondre.  Em costa imaginar què ha de passar aquests dotze mesos que tenim al davant.  Imagino que han de passar coses, moltes coses, però no gosaria dir quines.  Eleccions?  Referèndum?  Res de res?  Ni la més remota idea.  Sigui com sigui, hi ha un parell de detalls que cal tenir presents, encara que no els pugui interpretar com segurament cal:  el primer, el silenci dels poders públics catalans, més enllà de les declaracions i tertúlies que fan bullir no sé quina olla, però que la fan bullir.  El segon, el soroll que arriba d’Espanya, un soroll cada cop més present en tots els àmbits i que semblaria que pot evidenciar un nerviosisme cada cop més evident.

Caldrà esperar, com sempre, a veure com es van desenvolupant els esdeveniments.  De moment, molts interrogants i poc més.  No és gran cosa.  En qualsevol cas, d’aquí a l’estiu s’hauran d’anar sabent coses i podrem anar descobrint que ha posat la nostra classe política a la seva carta als Reis i si els nostres representants han estat bons o no.  El problema és que sigui el que sigui, recaurà sobre nosaltres, que no hi pintem gaire, en tots aquests afers, per més manifestacions i jocs florals que muntem de tant en tant, per a major glòria dels mitjans de comunicació i del nostre ego patriòtic.

Gen 062017
 

Un any més, aquesta nit han passat els Reis i una pila de paquets esperen que algú els obri, pacients, al peu d’un arbre de Nadal, ja mig cansat de tanta festa, però encara amb els llum ben encesos per culminar amb èxit la seva missió.

Enguany, entre naps i cols, i entre unes coses i unes altres, se m’ha passat d’escriure la carta.  Però no em cal patir gaire, perquè sé que els Reis, amb la seva infinita saviesa, hauran desxifrat el missatge mental, telepàtic, que els he anat enviant aquests darrers dies.  Estic segur que rere uns mitjons, unes sabates, aquella eina que se m’havia fet malbé i que encara no havia reposat, o la promesa de viatges a terres llunyanes, ses majestats m’estaran fent arribar allò que més necessito i que, en el fons, a qui més i a qui menys, mai no ens sobra.

Enguany, estic convençut que els Reis em deixaran un paquetet amb una mica de paciència per no fotre el barret al foc abans d’hora; un pot d’essència de tendresa, que tot ho amoroseix; una tarrina de somnis i de fantasies; una barana a la finestra on repenjar la imaginació i deixar que voli lliure; una capsa plena de memòria, per no oblidar res i per recordar tot allò que se m’havia despistat; la closca d’un cargol perquè el mar em porti calma si tinc por; unes ulleres perquè la mirada cansada pugui veure amb claredat; una llauna de passió, perquè l’obri quan més falta em faci; i un polsim d’afectes sincers que s’escampi per tot arreu.

Avui, quan obri cada un dels paquets que aquesta nit màgica ha deixat al meu nom, tornaré a descobrir que rere cada objecte, rere cada regal, hi ha un bon desig, un somni, una fantasia, una il·lusió i molta, molta vida per viure.  Aquesta nit han tornat a passar els Reis.

Gen 052017
 

Ahir se’n va fer ressò l’edició digital d'”El País” -la premsa espanyola sempre atenta i sempre àgil-, però era un notícia que ja va publicar el Departament de Justícia el 27 de desembre, tot just abans del dia dels innocents, per cert.

No vull entrar en més detalls, però pagar per obtenir allò que ni per convicció ni per seducció es pot aconseguir, em sembla una pràctica poc recomanable i que, en aquest cas, posa la llengua molt aprop de la ratlla que delimita la prostitució lingüística, en una demostració d’impotència o d’incapacitat molt greus.  Trampes al solitari per maquillar les xifres?  Si sóc generós, diré que sí, que és això.

Avui sento una vergonya intensa, duríssima, pel concepte de política lingüística que evidencia el meu govern amb aquest tipus de mesures.  Vergonya, molta vergonya, i molt poca esperança en aquest futur independent que ens anuncien, especialment pel que fa a les llengües.

Gen 022017
 

Entrem en la recta final de les festes nadalenques.  Superat el Nadal, ple de retrobaments familiars i el Cap d’Any, farcit de festa, amics i bons propòsits, encarem la setmana de Reis, amb els ulls posats en aquell regal que esperem que ens deixin.

Cadascú encararà aquesta recta final com millor li sembli, ja sigui amb un espring de compres i preparatius, o amb calma i una mica de repòs per pair les emocions de tota mena que han portat aquestes darreres setmanes.  En el meu cas, la segona de les possibilitats serà l’escollida, i abandonaré uns quants dies la meva cita quotidiana amb aquest full invisible que cada dia miro d’omplir, d’una manera o altra.

Encararé aquests dies amb les sensacions sempre intenses i excitants dels grans blaus, del mar i del cel, i amb la serenor que sempre ofereixen i que tanta falta fan, de tant en tant.  Carregaré les bateries, una mica massa baixes després d’un any complex i tornaré, amb la il·lusió de qui espera els Reis i de qui sap que els somnis i les fantasies sempre poden ser realitat, si hi ha ganes i se sap trobar la manera.

Me’n vaig.  Ens n’anem, de fet, a recuperar les sensacions i la pau, amb la seguretat que les millors sensacions i la pau més intensa encara estan per venir.  Feu bondat, que els reis ho saben tot i aneu a dormir d’hora, ni que sigui amb un ull tancat i una altre mig obert.

Gen 012017
 

Ja hi som.  Encara amb el rastre més o menys indiscret dels excessos de tota mena d’una nit sempre excessiva i amb la punyetera boira a l’altra banda de la finestra, ja anem pensant bons propòsits, bones intencions i grans objectius que ens plantejarem en veu baixa o a crits, si cal, amb l’esperança que l’any que tot just arrenca ens sigui grat i venturós.

365 dies per endavant, abans no ens tornem a trobar al punt on som ara mateix.  365 dies que dibuixaran el primer any de la resta de la nostra vida, dia a dia, minut a minut.  Així és que fora mandra, ja des del primer segon, fora excuses de mal pagador i fora, ja posats, aquells juraments impossibles de complir que tant ens agrada de fer i que tan cara factura ens acaben passant.  Agafem la motxilla de la nostra història particular, ara que hi hem posat un any més a dins i tirem milles cap a allà on realment vulguem, de la manera que més ens agradi i amb la companyia que escollim per tirar endavant.

Més enllà de grans expectatives i d’enormes desigs, m’agradaria que aquest any nou sigui el vostre gran any, l’any de la vostra vida, fins i tot.  Aquell any que cadascú de vosaltres (de nosaltres, de fet, perquè m’hi incloc) pugueu recordar amb dolçor i enyorança d’aquí a molt de temps.  I per què no ho hauria de ser?  Ben mirat, com gairebé sempre, aconseguir-ho només depèn, en molt gran mesura, de cadascun de nosaltres i de les nostres ganes de fer aquest objectiu -aquest somni, fins i tot- realitat.

css.php