gen. 102017
 

Fa fred.  Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d’oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.

Fa fred i s’evidencien les limitacions i les mancances d’uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats.  Però fa fred, i el fred paralitza;  el fred impedeix l’activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.

Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra.  Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot.  Són els mateixos refugiats que a l’estiu s’amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.

Fa fred.  Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents.  Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s’ha congelat per sempre.  Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre’l és sempre la mateixa:  el silenci fred de la indiferència.  Un genocidi encobert, potser?



 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

css.php