No cal que en facis gaire cas

La setmana passada ens va deixar una cruel coincidència informativa.  Mentre, d’una banda, el síndic de greuges (institució ben nostra que volen eliminar des de Madrid, dit sigui de passada) denunciava el creixement de la desigualtat entre els infants a l’hora d’accedir al lleure, a les colònies d’estiu, a les activitats extraescolars… descobríem que la futura princesa Leonor, amb només nou anys, cobrarà, a partir d’ara, més de 100.000 € anuals (una bona setmanada de 2.000 €).

Costa molt d’acceptar que, a casa nostra, cada dia siguin més els nens als quals se’ls nega l’accés a allò que haurien de fer (no només poder fer) a la seva edat, com a part del seu procés d’aprenentatge i de creixement personal.  D’igual manera, costa molt d’acceptar que una nena, no sé ben bé en concepte de què, perquè laboralment la cosa és molt poc justificable, rebi els diners (públics, no ho oblidem) que rebrà la futura princesa.

Més enllà de la demagògia barata sobre el cost de la Casa Real o del debat, més fictici que altra cosa, sobre república o monarquia, dol i ofèn la coincidència de les dues informacions.  No sé jo si el tema de salaris de ses futures majestats i alteses ha de ser la primera decisió que cal prendre en un encara no encetat regnat.  En qualsevol cas, sembla tota una declaració d’intencions, o una provocació maldestra.

Tweet

Aquesta setmana que anem tancant ens va deixar la notícia de la mort de Tomàs Gil Membrado, músic, compositor i autor de més de 1.300 sardanes.  Sí, sí, sardanes, aquest ball que es fa en cercle al ritme d’una música de sonoritats inconfusibles.  La notícia va tenir el ressò mediàtic que cal esperar tractant-se d’un personatge que va rebre la Creu de Sant Jordi fa quatre anys i que ha deixat una contribució a la música i a la cultura prou remarcables, però que va viure molt lluny dels cercles de poder, dels mitjans de comunicació o de la primera línia política (o esportiva).

No pretenc valorar l’obra del compositor, però sí recordar una de les seves peces poc conegudes, imagino que com moltes entre aquestes 1.300.  Es tracta d’una sardana que porta per títol «La Queta», que va compondre amb motiu de la campanya «Dóna corda al català», que l’aleshores Secretaria de Política Lingüística va posar en marxa ja fa uns anys, i que va regalar a aquest organisme.  En aquell moment, vaig tenir l’ocasió de conèixer Gil Membrado, durant la presentació de l’obra, en un aplec sardanista, a Lleida, i recordo la il.lusió amb què parlava de la seva nova sardana, en tant que aportació personal a una causa comuna, institucional, d’una institució, la Generalitat de Catalunya, que respectava profundament.

Serveixi aquesta anècdota per reivindicar les contribucions anònimes, desconegudes, de tantes i tantes persones que fan que el nostre país, la nostra cultura, la nostra llengua… siguin el que són, i tinguin, encara, futur.  Són catalans i catalanes desconeguts, allunyats dels focus i dels titulars que, des d’un hospital, una escola, una oficina, una botiga, una sala de concerts… aporten el que bonament poden i saben fer a la causa de tots, més enllà dels canvis de govern, de les ideologies, dels objectius de cada moment o, fins i tot, de la incompetència.  Perquè la societat real sempre va molt més enllà i és molt més interessant que la societat oficial.

Tweet

Les arrels, en el cas d’una planta, són aquell òrgan que permeten la seva fixació i alimentació.  Les arrels, doncs, garanteixen la immobilitat i el creixement.  I les arrels, aquests dies, són motiu de titular de premsa, gràcies a la referència de Rubalcaba a les arrels republicanes del PSOE, des de les quals es proclama defensor de la monarquia, en aquest moment de trànsit que vivim.

Molt curiosa, l’afirmació.  Al meu poble diuen que no es pot tenir el vi a la bota i l’home borratxo.  De manera similar, costa entendre que es pugui ser republicà i defensar la monarquia.  Però ja se sap, són coses de la coherència del PSOE, o de la seva capacitat d’afirmar una cosa i fer la contrària (d’això, els catalans, en tenim molta experiència).

Potser més que parlar d’arrels, Rubalcaba hauria pogut parlar d’orígens.  Al cap i a la fi, no acostumen mai a coincidir el lloc de partida i el d’arribada.  En qualsevol cas, caldria mirar què diu el codi penal, per exemple, en el cas que un presumpte delinqüent afirmi que ell és honrat, que les seves arrels són a l’hornadesa, però que va atracar un banc.  Segur que qualsevol jutge donarà per bo el raonament.

Per contra, em sembla molt més honesta la postura de CiU, que s’abstindrà formalment de votar el relleu reial, evidenciant així la desconnexió de Catalunya respecte a la monarquia, o la d’Esquerra, fins i tot, que manté la seva aposta per la república.

De tota manera, no ens enganyem.  Aquest no és el nostre debat.  El nostre debat, i aquí no hi ha rei que valgui, és esdevenir un estat o seguir sent súbdits obedients de la corona.  No ens desarrelem del nostre debat, doncs, per més que pretenguin transplantar-nos i portar-nos a un altre terreny, o per més temptador que pugui resultar sortir al carrer a demanar la república (l’espanyola, no ho oblidem).

Tweet

Poca estona després de l’anunci de l’abdicació del rei d’Espanya, vaig entrar en una botiga i, com era d’esperar, el tema de conversa entre el botiguer i un client era justament aquest.  Un que és tafaner de mena, para l’orella a veure què en diuen i constato que el comentari és, si fa no fa, alguna cosa com ara «mira-te’l, ell marxa i aquí es queda la resta, amb tot aquest merder que té muntat».  Evidentment, parlaven dels problemes judicials de la infanta i companyia.

D’acord, és una enquesta sense cap mena de valor.  Però una mostra ben aleatòria, sí que ho és i, en qualsevol cas, denota poca simpatia cap al monarca, ara mateix.  Unes hores després hem vist imatges ben farcides de banderes republicanes i de gent reclamant el dret a decidir (oh, sorpresa) entre monarquia i república.

Però més enllà de tot això -especialment del meu sondatge a peu de mostrador- crec una visió prou atinada és la que ha fet Vicent Partal, a Vilaweb.  En síntesi, que ens trobem davant d’una gran maniobra que té entre els seus objectius, frenar l’independentisme apostant per una tercera via pactada entre el futur rei i els dos grans partits (cada cop menys grans, sembla) espanyols que, fins i tot, aspiraria a fer guanyar, el 9 de novembre, alguna cosa similar al «Sí – No».

Per la seva banda, el president Mas ha afirmat que aquest relleu monàrquic no altera el procés català.  L’hem de creure.  Potser, fins i tot, i per evitar aventures d’alguns sectors no tant sobiranistes, potser ha arribat el moment de fer un govern amb Esquerra, un govern més ampli i, de passada, més clarament independentista.

Personalment, m’hi veig a venir un remake de la transició, però amb un consens ara mateix impossible (començant per l’acceptació de la corona).  Ens intentaran vendre l’Espanya dialogant que vol reformar la Constitució per adaptar-la a la modernitat, i tot això.  Però tot serà, al capdavall, una nova mentida, com ho va ser l’Espanya de les autonomies en el seu moment, i tantes i tantes promeses que ens han fet al llarg dels anys.

Sigui com sigui, crec que la consulta del novembre, cada cop és més inevitable.  O podeu imaginar un monarca que una de les primeres mesures que prengui sigui prohibir que una part dels seus súbdits -així ens veuen- expressi la seva voluntat, de manera lliure, pacífica i democràtica?  El resultat, igual com sempre, només dependrà de nosaltres, encara que s’estigui preparant una grandíssima maniobra política en contra, sembla que liderada per un nou Felip, 300 anys després.  Detall gens intranscendent.

Tweet

Ja fa temps que ens ho va recordar Mafalda, aquesta nena de cinquanta anys, amb la seva mirada lúcida de la realitat:  tot just quan havia trobat totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes.  I és que les coses són ben bé així, perquè  encara no hem pres una decisió que ens ha costat temps i ajuda, ja ens trobem davant d’una nova necessitat de decidir.

D’aquesta manera tan curiosa (i tan real, ho vulguem o no) anem construint el nostre futur, anem tirant endavant -o deixant enrere- tot el que constitueix la nostra història particular, la nostra vida, de fet, ja sigui a nivell personal, afectiu, professional, acadèmic…

Triem constantment.  Decidim gairebé a cada moment, des de quina roba ens posarem fins a on posarem casa;  i entre decisió i decisió, entre encert i error, anem fent, sense adonar-nos, allò que som, allò que posem davant dels altres.  La nostra existència.  La nostra persona.

Desconcerta, certament, igual com es queixava Mafalda, la poca consistència d’allò que ens agradaria que fos perdurable.  Però ben mirat, hi ha una cosa que no canvia:  nosaltres (i de vegades el nostre entorn familiar o de relacions més immediat), i la nostra capacitat de treure-li suc a l’existència i, dubte a dubte i decisió a decisió, de fer-nos un futur que ens il.lusioni i d’escriure un passat que ens serveix per mirar de no repetir errors i que il.lumini el nostre demà, o la nostra següent decisió.

Ningú va dir que viure fos senzill.  Ni triar tampoc.  Però ben mirat, un cop superada aquesta mena de vertigen, apassionant sí que ho és.  Perquè només d’aquesta manera, només assumint cada tria que fem i actuant en conseqüència, podem ser realment amos del nostre present.

Tweet