Oct 112013
 

De tant en tant, algun que altre programa de televisió encara té la virtud d’ajudar-nos a reflexionar una mica sobre les nostres vides, cosa que sempre és d’agrair, enmig de la mediocritat general de la graella televisiva.  El darrer exemple el vaig tenir en el programa “El convidat”, de TV3, dedicat a Jorge Javier Vázquez.

Tot i que  el personatge que interpreta a la tele i els programes en què hi participa em semblen penosos i gens recomanables (tot i la seva audiència -un valor en ell mateix-), admeto que la persona em va impactar, especialment, pel que va dir en la recta final del programa, a propòsit del boicot que va viure durant el lliurament del Premi Ondas 2009 com a millor presentador.

No vull entrar a valorar si el premi era merescut o no, però el que esta clar és que algú li va atorgar, igual com algú va atorgar tots aquests premis, any rere any, a persones i programes de tota mena.  Així doncs, un cop coneguts els guanyadors, res més a dir.

El que per a mi té valor, i comparteixo, és la idea que tot just quan es pensava que havia pogut sortir d’una realitat concreta (la del barri de San Roque -així l’ha conegut ell sempre- de Badalona), algú s’ocupa de recordar-li que no, que segueix sent un personatge d’un determinat gueto i que de cap manera podrà accedir a determinats cercles de prestigi mediàtic, cultural, social…

És evident que allò de l'”ascensor social” és una pura fal.làcia, una mena de moderna pastanaga que sempre amaga un pal.  I ara, la crisi que patim ens ho recorda cada dia, ja sigui posant impediments econòmics a l’accès a la universitat, ja sigui rebaixant salaris per empobrir deliberadament les classes mitjanes (i enriquint unes altres), ja sigui dinamitant tots els drets socials i laborals, o fent-nos culpables d’una situació que de cap manera hem creat, amb allò d’obligar-nos a admetre que realment hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Vivim en una societat profundament classista, farcida de compartiments estancs, sobretot en el món de la cultura, en sentit molt ampli, on l’elitisme i el sentiment de casta campen lliurement.  Així mai no arribarem a una socitat justa, lliure i que realment ofereixi possibilitats de creixement social (i també intel.lectual) a tots els seus ciutadans.

Penseu un moment què us agradaria aconseguir i per què no hi podreu arribar mai, més enllà dels diners, i veureu que realment tots tenim un lloc que algú ens ha marcat i del qual segurament mai no ens podrem moure.  És trist, però tot sovint les il.lusions són una pura il.lusió.

Oct 102013
 

Corren temps difícils per a l’esport espanyol.   A la ja prou coneguda eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020, enmig d’un ridícul clamorós dels seus representants polítics, ara hem sabut que la picaresca (o la fatxenderia) espanyola també serveix per guanyar títols, com l’or paralímpic de bàsquet a Sidney 2000.

Si hi sumem els més que seriosos dubtes sobre el control del dopatge, que ha fet que fins i tot l’Agència Mundial Antidopatge intervingui davant de determinades sentències, tenim un mapa duríssim de què suposa la marca Espanya en el terreny esportiu:  falta de rigor, sentències qüestionades i trampes per aconseguir títols.  Això a nivell internacional, perquè a nivell domèstic, l’escàndol de la impunitat dels deutes dels clubs amb hisenda és un altre tema a comentar, a banda.

No és que Catalunya sigui model de gaires coses, a nivell esportiu, però, si més no, encara no propicia situacions tan escandaloses com aquestes tres que he esmentat.  Per tant, caldria anar marcant tanta distància com sigui possible respecte a aquests comportaments i a aquells que els propicien i emparen.

I és que com sempre, la realitat, tossuda ella, posa les coses al seu lloc.  I sempre hi ha qui guanya i qui perd.  I sense trampes.

Sembla que es desmunta aquella castisa frase que afirmava:  soy español, a qué quieres que te gane?

Oct 092013
 

Això no té aturador.  I encara més, sembla que arrela amb força entre els més joves.  Estic parlant de la violència masclista, dels amors que maten.

Ahir ens vam llevar amb la notícia d’una noia de 14 anys, de Tàrrega, assassinada per la seva parella, de 18.  Una altra dona víctima de la persona que suposadament l’estimava i que, suposadament, hauria d’haver-la protegit.

Aquest és un país on el món de la relació de parella sempre ha estat un territori domèstic on ningú no hi podia interferir.  En aquest escenari, no resulta sorprenent que any rere any morin un bon grapat de dones, de totes les edats, perquè sembla que aquest fenomen no tingui res a veure amb una determinada època, sinó que es transmet i es reprodueix, sense perdre gaire intensitat, generació rere generació.  Fixeu-vos només en el silenci que envolta aquests crims, més enllà del sensacionalisme del titular que ofereix cada nova víctima.

Una noia de 14 anys i un assassí de 18.  Quins models socials estem creant, que fan que això passi?  Altrament, quines mesures estem posant en marxa perquè això no pugui passar?  Molt em temo que poques, molt poques, i menys encara si es retallen dràsticament els pressupostos, sempre insuficients, que es destinaven a les dones amenaçades.  El resultat de l’estalvi?  més morts.  Així de clar.

Invertir en protecció, i en educació, un cop més, veiem que salva vides.  I un cop més, ho oblidem per quadrar els pressupostos.  Molt trist, i absolutament intolerable, en un país que es vol lliure i modern.

Oct 082013
 

Informació de divendres passat:  El govern de Castella-La Manxa, el mateix que dirigeix Maria Dolores de Cospedal, regala una hora i mitja de feina retribuïda als funcionaris que vulguin anar e missa el dia de Sant Francesc.

La notícia parla sola.  Només un comentari:  aquesta nacionalcatòlica presidenta tornarà a parlar mai més de malbaratament de recursos públics?  Segur que sí.

No sé quant personal s’haurà apuntat a la missa administrativa, però desitjo de tot cor que ningú.  A veure si els cau la cara de vergonya d’un cop per tots.  Encara que em temo que ni una cosa ni l’altra seran com a mi m’agradaria.

Per cert, us imagineu una iniciativa com aquesta a Catalunya?

Anem.  Perdó, havia de dir amèn.

Oct 072013
 

No estan els temps per anar fent experiments, i menys en política, i molt menys encara si es tracta del procés cap a la independència.  Vivim temps sense retorn en què qualsevol error es pagaria massa com perquè ens el puguem permetre.  I aquí és on entra el factor de risc del valor o de la covardia política.

El conseller Homs va parlar fa uns dies de les eleccions europees del maig de 2014 com un assaig general de la consulta famosa (sí, sí, aquesta consulta que ja veurem si finalment la volen o ens la deixen fer).  Al meu parer, aquests declaracions del conseller són una equivocació, si més no, parcial.  M’explico.

Si realment volem que el resultat de les eleccions europees parli clarament de la voluntat del poble català, i que aquest discurs ressoni amb contundència a Europa i a les oïdes sordes d’Espanya, és imprescindible que les formacions polítiques que es proclamen independentistes s’hi presentin amb aquest únic objectiu:  defensar la independència (i el referèndum) de Catalunya davant d’Europa.

ERC, les CUP (si s’hi presenten o si volen donar suport a algú altre) i imagino que Convergència, haurien de tenir el valor d’acudir a aquestes eleccions amb un programa tan simple (un sol punt) com contundent.  Imagineu una victoria aclaparadora de les formacions independentistes catalanes?  Quin argument li quedaria al govern Rajoy per seguir negant la democràcia i el nostre dret a triar el nostre destí?

Però és clar, aquesta proposta passa perquè Convergència no s’hi presenti de la maneta d’Unió, que dubto molt (almenys mentre hi sigui Duran) que gossi adoptar una posició tan clarament independentista.

En resum, deixem de jugar, com sempre, a la mediocritat, a les mitges veritats, o a fer com si fos, però no massa, i fem o no fem, però sense trampes ni disfresses.  Si volem expressar una clara voluntat mitjançant les eleccions europees, fem-ho, però com cal, no a mitges tintes, com acostumenl.

Algú va dir:  “fes-ho o no ho facis, però no ho intentis”.  Doncs això.

Oct 062013
 

“Pluges d’abril i sol de tardor, fan l’any bo i millor”.  Ho diu el nostre refranyer popular, que és molt savi.  Francament, no recordo si l’abril va ser especialment plujós o no, però el que sí que hem pogut constatar és que la tardor ha entrat amb un bon sol i temperatures altes.  Serà un bon auguri?

La tardor és un temps estrany, a cavall entre l’enyorança de l’estiu i la perspectiva del fred.  Tot plegat ben amanit amb un espectacle cromàtic indescriptible als boscos que van deixar anar les fulles velles.  I és que la tardor és ben bé un temps adequat per deixar enrere tot el que ens ha fet servei, fer una aturada més o menys llarga, per poder tornar a treure el bo i millor, quan passi l’hivern.

Ens hem acostumat a viure aliens als ritmes propis de la natura i de tot el que s’hi cria, i potser aniria sent hora de recuperar una mica la serenor i la paciència, i més enguany que la tardor ha arrencat amb sol.  Com va dir algú, sembla que s’han deixat engegat l’estiu.

“La tardor porta tristor”, diu una altra dita.  Potser sí que és un temps propici a la nostàlgia, enmig d’uns dies grissos que s’endevinen, però de la nostàlgia i de la melanconia poden sortir les millors iniciatives, perquè ens aporten capacitat de reflexió i una aturada després del ritme frenètic de l’estiu.

Bona tardor, bon i millor any i, sobretot, no deixeu passar tots els fruits i productes propis d’aquest temps.  I gaudiu-ne com cal, si els teniu a mà.

Oct 052013
 

Un sistema democràtic, si realment ho és, s’ha de fonamentar en una actuació clara i inqüestionable de la justícia.  Al capdavall, justícia i democràcia són conceptes que haurien d’anar sempre de la mà.  Però vet aquí que no sempre les coses són ben bé així, ja sigui perquè la justícia (l’exercici de la justícia, si voleu) no sempre és prou justa, o perquè la democràcia potser no és gaire més que un susbstantiu sense massa contingut real.

Ahir, mig a deshores, ens va arribar la notícia de la llibertat condicional del general Galindo, un dels organitzadors del GAL.  No oblidem que estem parlant d’una banda creada per l’estat per assassinar.  Aquest personatge va ser condemnat a 75 anys de presó i ara, havent-ne complert quatre, ha rebut la condicional.

Ja sabem que Espanya té una tendència a facilitar la impunitat en determinats àmbits.  Només cal recordar sentències contra alguns lladres disfressats de servidors públics, com la més que discreta  (i encara recurrible) del cas Malaya; la impunitat dels banquers que han arruïnat, sense cap tipus de pena, persones indefenses i entitats; la carta blanca per fer i desfer de les grans empreses subministradores de serveis bàsics (llum, aigua, gas…); l’església i la seva empara a pederastes i, evidentment, els militars i membres de cossos policials, que tant poden cridar a la rebel.lió armada sense cap problema, com sortir de presó amb la rapidesa que ho fa Galindo.

Podem arribar a acceptar pop com a animal de companyia, però de cap manera ens podem empassar aquestes pràctiques com a exercici democràtic.  Molt em temo que ens trobem, en realitat, davant d’un autèntic frau democràtic en tota regla.  On són, si no, totes aquelles crides de la gent que actualment governa, sense anar més lluny, al compliment íntegre de les penes per a casos de terrorisme?  O és que ara els GAL ja no ho van ser, de terroristes?

Espanya és així, un estat farcit de sectors intocables, herència d’una història molt fosca i gens democràtica.  Cal fugir-ne tan aviat com sigui possible, per salut democràtica.  Encara que ben mirat, aquí també tenim moltes vergonyes que ens fan dubtar de la justícia i de la imprescindible democràcia.

Oct 042013
 

Un dels canvis més preocupants que està propiciant el govern Rajoy (a banda de l’ensorrament econòmic) és l’augment de la presència pública de tota mena de personatges, de formacions i d’activitats de clar contingut feixista, amb la recuperació ideològica del franquisme, i les facilitats que se’ls ofereixen des de diferents mitjans per amenaçar.

Potser era d’esperar.  De fet, diferents països europeus estan veient com la incapacitat dels partits majoritaris d’atendre les necessitats de la societat fa rebrotar els grups totalitaris, amb respostes tan simples com perilloses.  La diferència substancial, però, és que mentre a Europa el fenomen es veu amb preocupació,  a Espanya es comença a detectar una clara complicitat entre determinada classe política.

Si fins ara els franquistes podien fer i desfer al seu aire, tant des de llocs de culte propi com el Valle de los Caídos, o des de diferents diaris i cadenes de televisió, ara comptem amb la cobertura de formacions com el PP, UPyD o Ciutadans, que no duben a posar-se al seu costat en convocatòries com la manifestació de Barcelona del proper 12 d’octubre, i també amb la complicitat mal dissimulada de formacions tradicionalment dites d’esquerra (PSC-PSOE), per a les quals tot s’hi val per conservar la unitat d’Espanya, pel que sembla.  LLuny queda allò de “si tu no hi vas, ells tornen”.  Ara sembla que són ells mateixos qui van a buscar-los, amb personatges tan dialogants com l’exministre socialista Belloch o com Pere Navarro.

Ah!  i un detall gens anecdòtic ni insignificant, encara que força silenciat.  Ja fa dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya va anunciar que mobilitzaria la Guàrdia Civil per impedir que els Mossos d’Esquadra escorcollin els autocar que entrin a Barcelona el 12 d’octubre.  Més clar, impossible.

Davant d’aquest panorama, als catalans només ens queda seguir un rumb impecablement democràtic, perquè Europa i el món no són tan fàcils d’enganyar com es pensen aquesta colla de piròmans que han despertat la bèstia del franquisme, i encara ni són conscients de què estan fent.  O potser sí, i ja els està bé a tots plegats?

Oct 032013
 

Una bala traçadora és una bala que porta a l’interior una substància lluminosa o fumífera que s’incendia en el moment del tret i va deixant un rastre lluminós o de fum que n’indica la trajectòria i que es fa servir per a la correcció del tret, en especial contra objectius mòbils i durant la nit, intercalada en la munició normal de les armes automàtiques.

Doncs una autèntica bala traçadora és la darrera actuació del Tribunal Constitucional, avalant la reforma de la funció pública del govern Bauzá que, entre altres gràcies, deixa ben clar que només un 10% del funcionariat ha de saber la llengua pròpia (el català).  Amb aquest 10% ja n’hi ha prou per atendre els drets dels ciutadans, em matèria de tria de llengua en la seva relació amb les administracions.

Aquesta és la bala traçadora del Constitucional:  només cal garantir que un 10% de funcionaris conegui altra llengua cooficial que l’espanyola.  I és bala traçadora perquè un cop aplicat el principi a les Illes, al darrere aniran el País Valencià i Catalunya.  No tinc cap dubte que aquest és el principi del desballestament de la presència del català a l’administració.

Ja no és qüestió de modificar la Constitució, ni de posar més pegats.  Ja no hi ha espai per a terceres vies ni per a encaixos impossibles.  És qüestió de fuguir tan ràpid com puguem d’un estat que es manifesta amb aquesta claredat i contundència contra la nostra llengua.

Ara, un cop més, el Tribunal Constitucional ha dibuixat el camí.  Preparem-nos, que ara ve la ràfega.

Oct 022013
 

La gent que tenim una certa edat ens hem fet un fart de sentir allò de la modèlica transició espanyola, del pacífic pas la dictadura a la democràcia i bla, bla,bla.

Doncs ara resulta que tot plegat no va ser tan modèlic.  D’una banda, perquè ha permès la pervivència del feixisme, i la seva expressió pública amb total impunitat i, d’una altra, perquè va deixar sense condemna els criminals del cop d’estat i de la posterior repressió franquista.

Però vet aquí que ara, un bon grapat d’anys més tard, la cosa se’ls complica als defensor de la virtuosa transició.  L’ONU acaba de demanar formalment al govern espanyol que derogui la llei d’amnistia de 1977 que ha servit durant dècades per deixar sense càstig els crims franquistes.

Magnífic complement de la recent petició d’una jutgesa argentina d’extradició de quatre torturadors feixistes i a pocs dies de la gran exhibició franquista del 12 d’octubre a Barcelona i a Tarragona l’endemà, orquestada per Falange Española i altres grups que costa molt d’explicar com és que encara són legals i poden actuar amb absoluta impunitat, en un país que es vol sentir dir democràtic.

Corren temps difícils, per fi, per a tota aquesta banda de criminals, i esperem que per a les formacions polítiques, també les que tenen representació parlamentària, que els donen cobertura i suport.

css.php