No cal que en facis gaire cas

Que la política ja fa dies que tendeix a l’esperpent és una evidència que es pot constatar en qualsevol ple parlamentari, o a través de multitud de declaracions públiques dels seus més alts representants.  Vivim moments en què l’antic debat ha deixat pas a l’insult i a la provocació, sense cap més recorregut que el titular cridaner o la foto ocurrent.  Però quan no hi ha res rere les paraules i els gestos, tard o d’hora, l’absurd es va fent evident, com els ha passat ara als líders de Ciutadans i del PP que després d’omplir-se la boca sobre la seva predisposició a visitar els presos polítics, si fos el cas, i de denunciar sense pietat el suposat tracte de favor que reben a les presons catalanes, ara han hagut de fer l’orni, quan han rebut una invitació dels propis presos perquè els visitin i comprovin les seves condicions de reclusió.

És molt fàcil dir coses sense cap base ni fonament, amb la confiança que ningú no comprovarà si allò que es diu és cert.  És molt fàcil mentir i difamar, però ja sabem que això dura poc, i que de seguida et deixa en evidència.  Ahir vam saber que els presos polítics de Lledoners han convidat Arrimadas i Albiol a visitar-los, per comprovar les seves condicions de vida.  Però, és clar, una cosa és parlar i dir el que es vol des de la distància, i una altra de ben diferent mirar als ulls aquell a qui es vol humiliar, amb la certesa que tot el que es diu és fals i tendenciós.

Els líders polítics conservadors, doncs, han hagut de recórrer al vell argument que no volen participar en el circ mediàtic dels presos, quan han estat ells mateixos els que han encès la metxa de la provocació i de l’ofensa gratuïta.  Ara, en qualsevol cas, se’ls desmunta el seu gran argument i la seva gran mentida de fa mesos.  Els tocarà buscar una altra manera d’ofendre i d’agredir verbalment.  Potser, tot plegat només és l’avançada del que pot ser el judici contra els presos polítics: l’ensorrament d’una gran mentida, perversa i sostinguda per les més altes instàncies de l’estat.  O potser la constatació definitiva d’un altre gran engany:  el de la democràcia espanyola.

Tweet

De tant en tant, l’atzar, la casualitat, o el simple decurs de l’existència ho capgira tot.  De tant en tant, apareix un gir de guió sorprenent en la nostra aparent rutina i ho posa tot potes enlaire.  Pot ser un canvi de feina, una malaltia, una mort, alguna persona que entra en la nostra vida, un accident, un premi a la loteria… qualsevol cosa, positiva o negativa, ho pot capgirar tot en un moment i sembrar de caos allò que era ordre i placidesa.

I quan això passa, què ens queda, per retornar a la calma?  Doncs, tot sovint, no res més que fer alguna mena de procés mental,  de dol fins i tot, entomar els canvis, admetre que han vingut per quedar-se i, des de l’acceptació de la realitat -que no des de la resignació- tornar a alçar el castell aparentment inexpugnable, tot i que en realitat sempre fràgil, de la nostra vida, del nostre entorn.

Quan el caos es fa amo i senyor, és hora d’anar destriant, peça a peça, què ens quedem i què val la pena deixar anar, soltar llast, llençar.  I amb allò que ens quedem, anem posant ordre de nou, a poc a poc, amb mandra al principi, però amb la certesa de saber que triar és bo, i que la possibilitat, o el deure, d’endreçar és l’oportunitat que ens ofereix qualsevol trasbals.  I així tot va trobant de nou el seu lloc, un lloc diferent, nou i agradable, on ens acabem sentint novament a gust.

Enmig del desordre, les petites accions, la feina discreta i constant, és allò que ho pot tornar tot a lloc.  Són els petits gestos, gairebé trivials, però sempre tan imprescindibles com una abraçada en el moment just, els que ens lliguen fort a allò que som i a allò que volem tornar a ser, quan tot trontolla.

Tweet

Avui, dia en què la tradició diu que els difunts venen a visitar els vius que encara els recorden i els troben a faltar, m’ha vingut al cap la imatge de fa pocs dies de la infanta Leonor llegint els primers paràgrafs de la Constitució Espanyola, amb el seu pare al costat, no sé si per no deixar soleta la criatura, per fer d’apuntador en cas de necessitat, o perquè així la foto queda més lluïda.  I com tants d’altres, davant d’aquest autèntic esperpent, m’ha vingut al cap, com en un previ del dia de difunts, aquella altra imatge de la filla de Franco recitant de memòria un ridícul missatge de pau i concòrdia, amb el dictador ben a la vora, no fos cas que se li escapés alguna paraula.

Potser sí que la realitat de la monarquia actual encara recorda i enyora massa el seu origen recent:  la dictadura.  Potser sí que els difunts, el dictador en concret, tornen aquests dies, perquè encara hi ha qui el recorda amb intensitat.  Potser sí que passen els anys, però determinades mentalitats segueixen ancorades al passat.  Sigui com sigui, la imatge d’una criatura jugant a ser gran és una aberració al sentit i als valors de la infància.  Tant li fa si, com passa sovint, es tracta d’una nena hipersexualitzada, com si es tracta d’una altra nena hiperpolititzada, com el cas que ens ocupa, o com el de fa dècades.

Fet i fet, no tinc clar si els assessors del monarca no tenen gaires llums, vistos espectacles com el de la infanta, o si són extremadament hàbils, removent així de la seva tomba el dictador, avi polític, no ho oblidem, de Felip VI, aquell que escorta la nena en el seu gran primer acte polític en públic, no fos cas.

Tweet

Llegia ahir que Irlanda, la catòlica Irlanda, ha aprovat en referèndum, aquest instrument diabòlic que només genera divisió, modificar la seva constitució per eliminar-hi l’article que prohibia la blasfèmia. I el més greu és que hi estaven a favor tots els grups polítics, grups socials de tota mena i les esglésies catòlica i protestant.  Amb tots aquests suports, com és d’imaginar, la cosa va tirar endavant, i a Irlanda ja no serà delicte la blasfèmia.

Evidentment, ha estat llegir aquesta notícia i pensar en l’actor Willy Toledo, perseguit i dut als tribunals pels ultraconservadors de l’Asociación Española de Abogados Cristianos, justament per un suposat delicte de blasfèmia, que no està recollit a una constitució que, en canvi, sí que parla d’un estat aconfessional.  Realment, la comparació és odiosa.

Un parell de consideracions al respecte.  La primera, la facilitat amb què es pot modificar un article de la constitució d’un determinat país i com d’intocable resulta en un altre, i amb un referèndum; és a dir, demanant el parer a la població i acatant la seva voluntat.  La segona, que siguin les màximes autoritats eclesiàstiques de les dues religions majoritàries les que també defensin la despenalització de la blasfèmia.  Tot un símptoma que, segons on, el respecte es guanya, però no s’imposa, i no calen grups de pressió ultra-religiosos per defensar cap idea, ni per fer la feina bruta.

Ha estat llegir la notícia i carregar-me de més arguments, si encara calia, per pensar que Espanya és un estat decadent, ancorat al passat i, el que és pitjor, sense cap intenció d’evolucionar cap a una societat més justa, més democràtica i més digna.  I només cal mirar al voltant per entendre aquesta dura realitat.

Tweet

Ja fa un any i un dia que vam endarrerir els rellotges per darrera vegada, i ja hi hem tornat a ser.  Torna el fred i a mitja tarda ja és fosc, un altre cop.  Se n’ha parlat molt de reforma horària i tot plegat, però el fet és que hi tornem a ser, i se’ns va posant cara de tardor massa avançada, o d’hivern prematur.  Ara ens parlen de l’any vinent, potser de la primavera, que ho podria canviar tot, per trencar aquesta dinàmica perversa d’anar avançant i tornant enrere, de tant en tant.

Avui se m’ha acudit que el canvi d’horari potser també és una curiosa metàfora del que vivim, aquests darrers temps.  Avancem, o ens ho sembla, però sempre acabem tornant enrere i, sumat i restat, no ens movem de lloc, tot i el trasbals de tants canvis.  Ara que que sembla que aquella tardor tan anunciada, en realitat, només ha estat girar les busques del rellotge enrere, un cop més, i encarar la foscor i el fred, com sempre,  a nosaltres també ens parlen de primavera i de no sé quantes coses.  Però el temps passa i s’ensuma l’hivern.  Més enllà de les paraules, la realitat.

Encara que la polèmica no ha fet més que començar, o que potser es taparà amb altres realitats més mediàtiques, tot plegat també és com el debat sobre les llengües a l’ensenyament de casa nostra, on ja se senten els darrers batecs d’una immersió que mai no ha estat plena, ni de bon tros, i que ara es vol que cedeixi el pas a un multilingüisme que, al capdavall, suposarà un altre retrocés del català, com sempre, per no molestar ningú amb les nostres «particularitats» i amb les nostres manies.  I no sóc jo qui ho diu, sinó el pare de la criatura immersiva.

Una hora enrere, de nou, i el fred a tocar.  I no ens demanarà si ens molesta o no.  Simplement arribarà i es farà amo i senyor de tot.

Tweet