No cal que en facis gaire cas

Dissabte, un altre cop, i anem enllestint una altra setmana.  Un dia en què, potser de manera inconscient fem un cop d’ull a aquests darrers dies, com si volguéssim fer un balanç ràpid per encarar els que vindran.  Cadascú en farà la seva lectura i dirà si han estat dies monòtons, dies intensos, dies de canvis, dies de ràbia o d’il·lusió… però sigui com sigui, sempre hi haurà un petit espai per repassar les notícies i tot allò que ha passat més enllà del nostre espai immediat i més íntim.

Si hagués de triar un fet, unes declaracions més ben dit, d’aquesta setmana que anem tancant, em quedaria amb les paraules del que fou ministre d’exteriors, García-Margallo, que deixaven clar que Espanya mai no es retiraria de manera pacífica de Catalunya.  Una claredat que sempre és d’agrair, i una veritat com un temple.  Bé, potser caldria, seguint el concepte de violència dels companys de Margallo, considerar que si les pressions d’algun tipus sobre l’Estat Espanyol fossin tan grans que fessin inviable qualsevol resistència, potser sí que acabarien fotent el camp.  Com que afirmen que hi pot haver violència sense armes ni agressions físiques…

En qualsevol cas, avís a navegants i a tots aquells que encara confien en la generositat del govern espanyol que sigui (aquí no hi ha diferències de color polític) per seure a dialogar democràticament i de manera civilitzada sobre un referèndum d’independència.  Margallo té raó (i el valor de dir-la sense embuts):  això no passarà, llevat que no els quedi cap altre remei.  Llevat que no es vegin derrotats.  És la lògica de la guerra, al capdavall.

Si tenim clar això, cal redefinir les estratègies, si és que volem arribar a algun lloc, evidentment.  Potser una majoria social amplíssima i incontestable?  Si mirem l’evolució dels darrers anys, no sembla cap utopia a mig termini.  Potser un enfrontament obert?  Si estem disposats a pagar amb víctimes, presos i exiliats, és una altra manera.  O potser el joc tradicional del sí però no gaire i acabar eternitzant una vergonyosa xarxa d’interessos particulars al servei dels quatre de sempre?  Fem apostes?

Tweet

Si busquem a l’Enciclopèdia Catalana el significat de «cop d’estat», trobem:  «presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses.  Se sol produir en temps de crisi econòmica i d’indecisió i desorganització del règim polític anterior».  Parlar, doncs, de cop d’estat per referir-se al procés català resulta inadequat, si no directament fals.  Només cal veure que ni va haver una presa del poder per part d’una minoria, ni cap vinculació amb les forces armades que facilités aquest assalt al poder.  De tota manera, potser sí que fora més adequat a aquesta definició el que van orquestrar i perpetrar PP, Ciutadans i PSOE amb l’article 155, on sí que un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades va prendre el poder polític, en aquest cas de Catalunya, destituint un govern i un parlament constituïts democràticament.  De propina, allò de la «indecisió i desorganització del règim polític anterior» tampoc no hi resultaria del tot estrany.

És el que té frivolitzar amb les paraules, cosa que tant els agrada a aquests del 155.  Aquest mateix exercici de pulcritud lingüística el podríem fer amb termes com ara «nazisme» o «violència».  Però, és clar, quan del que es tracta és d’inventar una realitat que no existeix, cal torturar les paraules fins que diguin allò que no han definit mai.  És el preu a pagar en els relats falsos, que necessiten ser construïts amb significats també falsos.  Tot plegat, una enorme mentida.  I què se’n pot esperar d’uns governants que basen la seva acció de govern en la mentida sistemàtica?

Tweet

Algun dia s’estudiarà amb distància crítica això que ara coneixem com a «procés», o se’n farà una pel·lícula (qui ho sap?), i aleshores entendrem molt del que ara estem vivint, o arribarem a la conclusió que tot plegat va ser una mena de despropòsit monumental.  Però mentre arriba aquest moment, i molt em temo que encara falta molt, anem fent, capítol a capítol, i ahir se’n va anunciar el següent, que començarà a veure la llum d’aquí a una setmana:  el consell de la república (de moment encara no goso posar-lo en majúscules).

Ben mirat, aquest organisme, aprofitant el talent polític que tenim a l’exili, hauria de poder servir per fer moltes que coses que ara ja sabem que no es poden fer aquí, ni que només sigui a nivell teòric.  Posem per cas, dissenyar totes les estructures (les de debò) que calen per construir un estat, teixir una xarxa consistent i real de relacions internacionals, o redactar una proposta de constitució, sense anar més lluny.  Si això arriba a ser així, la paradeta del nostre país començarà a tenir una rebotiga sòlida, que podrà treballar en llibertat i garantir la presència de gènere a l’aparador i als prestatges.

De tota manera, el context actual no convida precisament a l’optimisme.   I és que costa molt de creure que hi ha autèntiques rons d’estat rere els interessos particulars quan veiem el PdCat fent mans i mànigues per sobreviure enmig de turbulències internes més que destacables, o ERC fent bandera de la necessitat d’eixamplar la base, un concepte (i amb un suposat espai de creixement) que em recorda aquella pluja fina de fa uns anys i que va acabar en la tempesta col·lectiva del 155, o la CUP novament fora de joc, ja sigui per voluntat pròpia o per enèsim menyspreu del seus suposats companys de viatge.

Sigui com sigui, esperem una setmana a veure què ens han de dir.  Sense optimisme, però amb una discreta esperança, el darrer que ens queda per perdre.  Per si de cas, ho dic.

Tweet

Tot el que tenim a prop, ben mirat, és part del nostre present però, sobretot, ens evoca el passat. Un llibre, una taula, una habitació, un bolígraf, un vestit, un paisatge, un cotxe, un nino de peluix, una copa… tot té la seva història particular, menuda o transcendental, per a cadascun de nosaltres, sempre única i sempre diferent, i ens dona la calidesa dels records que necessitem per sentir-nos còmodes i a casa, en la seva companyia.

Alguna cosa semblant, i encara més intensament, passa amb les persones, des de la família fins als rostres desconeguts que se’ns acaben fent familiars per repetits,  cada dia, a la mateixa hora, al mateix lloc, passant pels amics, coneguts, companys…  Les persones són part del nostre present, i amb elles, o sense elles, dibuixem el nostre futur;  però també són record, sensacions, nostàlgia, dolor o joia.  En qualsevol cas, part indestriable d’allò que ens fa ser com som, a cada moment.

I és que ben mirat, com va dir algú, som nosaltres i les nostres circumstàncies.  Nosaltres i els nostres records que sempre acudeixen, tossuts, a fer-nos companyia.  Malament rai quan res ni ningú no ens evoca res.  Quina realitat tan buida, si sempre és nova per estrenar.  De vegades val la pena fer una repassada panoràmica a tot allò que ens envolta, per entendre on som i per tenir la certesa que anem cap a on anem i fem el que fem, no ho farem sols.  Aquesta és la gran riquesa de l’existència, i només això acaba de donar sentit i gruix a les nostres vides, amb la seva capacitat evocadora i orientadora al mateix temps.  Només així som realment conscients que seguim vius, que hem viscut i que encara ens queda molt per descobrir.

Tweet

Per a què serveix la cultura?  Aquesta és una pregunta que ens hauríem de plantejar de tant en tant.  Si ho féssim, de ben segur que en sortiríem guanyant molt com a país.  I és que ja fa anys que corre el concepte d’indústries culturals, com a clau de volta de tot un seguit d’activitats que es veu que han de generar guanys econòmics perquè pagui la pena que segueixin existint.  Altrament, de sempre, hi ha hagut qui veu la cultura com un privilegi intel·lectual del qual només poden gaudir quatre elegits capaços de tastar els plaers de totes les arts.  Si ens hi fixem bé, entre aquests dos conceptes:  negoci i luxe, navega la major part de l’activitat cultural a casa nostra.  Tant en un cas com en l’altre, la resposta de per a què serveix tot plegat serà «per donar satisfacció a un petit grup de persones».

I si provéssim de canviar de concepte i defensar que la cultura, en les seves múltiples manifestacions, des de l’òpera fins als castells, des de les més selectes galeries d’art fins al teatre amateur, des de les orquestres simfòniques fins als músics de carrer, des dels grans noms de la literatura fins al xaval que escriu poemes adolescents… només tenen sentit si serveixen perquè la població en general, el màxim de persones possible, tinguin una major capacitat crítica i una visió més àmplia de la realitat que ens envolta?  Bé, segurament que aquesta idea és massa revolucionària, fins i tot per als revolucionaris de saló que tant a gust viuen a les estances de la cultura oficial.

Aquesta reflexió ve a tomb d’una petita polèmica, molt local si voleu, entre una persona de cultura i un personatge popular que va participar en un espai de reflexió i debat, segons alguns, sense l’alt nivell intel·lectual que aquell fòrum exigiria.  La polèmica, purament anecdòtica, de fet, reflecteix a la perfecció l’hermetisme i la impermeabilitat de l’espai cultural, reservat a unes elits que se l’han fet seu, encara que ningú no els ha dit que ho sigui, ni en tinguin cap dret.  Curiosament, la polèmica també m’ha recordat, salvant les distàncies, el cas de Jorge Javier Vázquez, quan va guanyar un Premi Ondas l’any 2009 (la cosa no és cap novetat, doncs) i va haver de patir el boicot de molts suposats companys seus de professió, es veu que seriosos i digníssims.

Benvingudes totes les veus, totes les formes d’expressió, totes les ganes de crear, de pensar i de dir.  Només des d’aquesta immensa finestra oberta al món que és l’univers de les idees, de totes, absolutament totes, les idees, construirem una societat més sabia, més lliure i, al capdavall, més culta, i no des dels cenacles amagats, i tot sovint ben mediocres, dit sigui de passada, dels que es consideren iniciats i posseïdors del coneixement suprem i de no sé quins drets exclusius a no sé què.

Tweet