joanjo

Bloc personal de Joanjo Ardanuy, amb quatre reflexions sobre diferents qüestions més o menys quotidianes i més o menys intranscendents.

344

 Actualitat  No Responses »
oct. 092019
 

Fa uns pocs dies va morir Alagba, la tortuga més vella d’Àfrica, a la gens menyspreable edat de 344 anys. La tal tortuga vivia al palau reial d’Ogbomoso, a Nigèria, des del 1770. Tota una vida a la cort. Privilegi de molt pocs, sense cap mena de dubtes.

Imaginem, per un moment, que qualsevol de nosaltres, o tots nosaltres, si voleu, haguéssim nascut el 1675, però com a humans i no com a tortugues. Gairebé tres segles i mig a les espatlles. Què n’hauríem aprés? Què hauríem fet de manera diferent? La nostra història com a país canviaria gaire? Potser li hauríem agafat el gust a una determinada pedra per ensopegar i ensopegar pels segles dels segles, tot repetint aquell mantra de «jo sóc així, ves què hi farem…»?

Francament, i vista la nostra capacitat de no aprendre dels errors i d’entestar-nos a repetir-los i repetir-los tants cops com calgui, amb la secreta esperança que fent sempre el mateix, algun dia, passi alguna cosa diferent, no sé si val la pena enyorar la longevitat d’Alagba. Potser ja està bé que visquem només unes quantes dècades i que les generacions que van venint tinguin la seva oportunitat, fins i tot equivocant-se, si cal, però amb la frescor de la novetat.

Descansi en pau la tortuga, mentre m’acabo de repensar si valdria la pena que nosaltres visquéssim tres segles i mig, encara que segurament millor que qui ho faci sigui algú que, per natura, es mou a ritme lent i parsimoniós i que pot amagar cap i cos a dins d’una enorme closca quan arriba el perill. Potser aquesta podria ser una de les claus de la seva supervivència.

On anem?

 Actualitat  No Responses »
oct. 082019
 

Això sembla que no té límit. En refereixo al procés de degradació de les institucions catalanes i, de passada, tantes i tantes coses que donàvem per més o menys segures i que trontollen, i de quina manera. Ahir, sessió sonada al Parlament (no gosaria dir-ne solemne), amb una nova desfilada d’insults, mentides i desqualificacions gratuïtes deixades anar en clau estrictament electoral espanyola, que res, de fet, tenien a veure amb la realitat catalana i que només van servir per demostrar, si encara calia, que Miquel Iceta és un dels pocs oradors de la vella escola que encara queden a la cambra, amb independència de les afinitats ideològiques que es puguin tenir, o de la distància que ens hi separi. La resta, un espectacle penós i indigne, es miri com es miri.

I un detall important, del qual poc se’n parla: lentament, però de manera inexorable, l’espanyol es va fent forat com a llengua de comunicació i de debat. Algú va entendre, en algun moment, que la llengua era una eina útil per a fer política des d’una determinada posició i es va decidir a explotar-la al màxim. Des de l’altra banda, fent evident -si encara calia-, que això del català, més enllà de la identificació idiomàtica i del folklorisme més o menys ben guarnit, no té gaire importància, a poc a poc es va caient en la trampa i es va donant carta d’identitat al castellà, en detriment del català. I no només al Parlament, si no també a les televisions, i molt especialment a la que considerem nostra, una de les últimes trinxeres lingüístiques, a l’escola, als actes públics i a tot arreu, de fet, amb una naturalitat que fa esgarrifar.

Potser estem arribant al punt culminant en què la degradació institucional i política se les haurà de veure amb la realitat social. Això sí, sempre i quan la societat catalana no s’hagi encomanat del tot d’aquest autèntic salt enrere en el temps i en la identitat. Si la distància entre les institucions i la societat no és la que caldria, efectivament, haurem fet un triple mortal enrere com a país, amb conseqüències difícils de preveure, i encara més difícils de redreçar.

Perspectiva

 Actualitat  No Responses »
oct. 072019
 

Dilluns, de nou. Tot recomença i, com ja comença a ser habitual, res de nou a la vista. Molta xerrameca buida i res més. Amb mandra enceto una nova setmana de la qual, per variar, n’espero ben poca cosa. Ni gaires novetats, ni cap fet d’aquells que tot ho capgira. Sembla ben bé com si el bolígraf que escriu la història, tant la grossa, la dels llibres, com la més íntima i més particular, s’hagués quedat sense tinta fa temps i, malgrat tot, ens entestéssim a seguir gargotejant un full en blanc, amb l’absurda esperança que, en algun moment, torni a guixar aquesta crònica avorrida nostra de cada dia. Quin tip de tants i tants dilluns.

No, potser no era ben bé això. Tornem a començar.

Dilluns, de nou. Tot recomença i, com ja comença a ser habitual, res de nou a la vista; però, al mateix temps, set dies en blanc per omplir, abans no tornen a ser en aquest mateix punt de la roda. Enceto aquesta nova setmana, de la qual potser no n’espero gaire cosa, però que sé -efectes inevitables de l’experiència-, que em pot reservar sorpreses increïbles i experiències inoblidables que valdrà la pena descobrir. Sempre fan por els fulls en blanc, i una nova setmana, ben mirat, ho és, per més plans i més previsions que en vulguem fer amb el noble propòsit d’apaivagar el vertigen. Agafo la ploma d’escriure el present, disposat, minut a minut, a escriure la incertesa, a desxifrar un fragment més d’aquest oracle esquiu que és la vida. Un altre dilluns com tants altres. Què el farà diferent?

Potser millor així, no? Qüestió de perspectiva i de disposició. Tria.

Somiem, encara?

 Actualitat  No Responses »
oct. 062019
 

En quin moment deixem de somiar? En quin moment acceptem que no serem mai astronautes, ni futbolistes famosos, ni arqueòlegs intrèpids, ni estrelles dels rock, ni tampoc influencers, ni youtubers, ni descobrirem la medicina que guareixi tots els mals, ni el combustible sense residus, ni visitarem terres estranyes a paradisos remots? En quin moment la vida ens gira la cara amb tota la mà ben oberta i ens plantifica davant dels ulls la realitat pura i simple?

Potser no hi ha cap moment concret, i és la pròpia realitat la que ens va ensenyant a posar límits, a gaudir del que tenim, a trobar-hi la felicitat en allò que és tangible, possible, ni que sigui difícil, i a deixar de fer volar els coloms seductors i amables dels somnis, plantats a la terra més o menys fèrtil, però sempre dura, del pragmatisme. N’hi ha que en diran madurar, o fer-se gran, o ser realista. Tant li fa. Sempre és el mateix: bandejar la fantasia i gaudir de la realitat.

En qualsevol cas, sempre podem ensopegar amb algú -i en puc donar bona fe- que malgrat els anys, les dificultats, els entrebancs i els cops, encara és capaç de conservar aquella estranya i seductora llum als ulls que, quan la veus, saps que prové del país, inaccessible per a molts, dels somnis. Si mai teniu la sort de trobar una persona d’aquestes, no la deixeu anar, i proveu d’aprendre que la fantasia i la realitat no tenen per què ser incompatibles, i que es poden tenir els peus al terra i els ulls al núvols, i molt més enllà i tot. Al capdavall, potser sí que la vida és més aviat allò que ens passa mentre encara tenim la capacitat de somiar, i no tant la continguda realitat amb què tot sovint la vivim, i que malgrat tot ens satisfà

Prou soroll

 Actualitat  No Responses »
oct. 052019
 

Picar ferro fred no serveix de res, més enllà de per fer soroll. Faríem bé de gravar aquesta frase feta al nostre cervell col·lectiu de país, i també a l’individual de més de quatre, per evitar qualsevol despesa excessiva i innecessària d’energies que no ens duu enlloc i que només ens provoca esgotament.

Picar ferro fred és la batalla pels símbols, quan va més enllà del mer valor simbòlic i passa al terreny de la realitat, on no hi ha símbols que valguin, i on dos més dos sempre fan quatre. Picar ferro fred és dur l’enfrontament per les pancartes i els llaços fins als tribunals, on la derrota se sap abans de començar el litigi. Picar ferro fred és, al capdavall, tot aquell acte testimonial que es vol que sigui efectiu, quan no ho serà mai.

Fa temps, massa temps, que com a país patim una estranya síndrome que ens fa pensar que picar ferro fred és fer, avançar. I no, picar ferro vell només és aconseguir que ressoni constantment el so del metall, tan fort i tan constant com vulguem, però a la vegada tan poc efectiu. Potser aniria sent hora de reservar el soroll per quan realment fa falta, i treballar en silenci, quan el que cal és construir, perquè pujar parets en fa poc, de soroll.

Que s’han d’enretirar els llaços grocs i les pancartes dels edificis públics perquè hi ha eleccions? Doncs es treuen. A l’últim minut, si pot ser, però evitant derrotes inútils. Al capdavall, en poques setmanes hi tornaran a ser, perquè simbolitzen, tan sols simbolitzen, la nostra voluntat, les nostres conviccions i la nostra certesa que, amb intel·ligència, només amb intel·ligència, algun dia, a força de constància i de paciència, donarem al metall la forma que volem. Això sí, picant com toca i quan toca.

Culpables i innocents

 Actualitat  No Responses »
oct. 042019
 

Ja és ben veritat allò de veure la palla a l’ull aliè i no veure la biga al propi. No tinc clar si això respon a un important defecte de visió, cosa que dubto, o a un cinisme i a una crueltat sense límits. El problema és quan el tema de les bigues a l’ull propi es multiplica i es va repetint, i també el de les palles al dels altres. Perquè ens entenguem:

Tenim una colla de nois empresonats per una baralla de bar, sense morts. Tenim una altra colla de nois, també a la presó acusats de terrorisme, sense morts. Tenim un grapat de presos polítics, des de fa molts mesos, també sense morts. Tot plegat, atesa la relació entre els fets i la pena (per més provisional que sigui) ens situa en el terreny de la palla.

D’altra banda, tenim els 15 morts de Cambrils i Barcelona, en un claríssim atemptat terrorista, que sembla que ningú vulgui investigar, qui sap per quins motius, o per quines estranyes connexions. I també tenim 14 morts al Tarajal, per obra i gràcia de la Guàrdia Civil, que ara es veu que no hi va tenir res a veure perquè diuen que no van morir en territori espanyol, malgrat l’evidència de les imatges. Ara som al terreny de la biga. I quin tros de biga.

Això és l’Espanya del segle XXI. La monàrquica, democràtica i justa Espanya. La que nega les pròpies accions i inventa, manipula i amplifica les dels altres. I això, mani qui mani, que per a massa coses no hi ha diferències. Tenim clar on som? Doncs aniria bé que, qui pot, comenci a actuar en conseqüència, lluny de complicitats inútils i mesquines.

Avui acabo amb una cançó trista, amb un plany musical pels morts anònims i també pels ignorats i amagats, i pels del Tarajal especialment, que es veu que es van ofegar ells sols; i per tots nosaltres, de fet. Nàufrags tots, davant d’uns humans amb poder que mai no arribarem a entendre, o potser sí, perquè l’odi tot ho fa possible i tot ho justifica. Ni oblit, ni perdó per a cap d’ells.

Què volen dir?

 Actualitat  No Responses »
oct. 032019
 

Quan era força més jove que ara, i tot just sortíem de la dictadura d’aquell que es veu que és intocable, recordo que la televisió d’aleshores, limitada però molts cops sorprenent per algun que altre programa que ara cap cadena gosaria a emetre, un personatge de color blau treia el nas per les pantalles, encara majoritàriament en blanc i negre, per ensenyar-nos algun que altre concepte, o la diferència entre alguns que en són contraris. Molt entretingut i educatiu, en qualsevol cas, per a tothom que en aquella època començaven a fixar paraules i significats.

Avui, quatre dècades després, aniria bé demanar-li al monstre Coco que ens vingui a explicar la diferència entre concret i abstracte, a veure si entenem d’una vegada per totes que:

  • Abstractes són les paraules buides, que sonen bé, justament perquè no duen res a dins i esdevenen autèntiques campanes conceptuals, que no són res més que el so que llencen a l’aire. Abstractes son les grans idees, els principis, els valors irrenunciables, però que no signifiquen res si no s’omplen de continguts. Abstracte, al capdavall, és molt del que anem escoltant des de fa massa mesos com a gran solució als problemes i drames del país, que potser reconforta algunes ànimes carregades de bona fe, però que no soluciona res.
  • Concretes, per la seva banda, són les amenaces que ens arriben dia sí i dia també; tan concretes que ja tenen precedents de com s’apliquen i de què signifiquen. Concret, i ben concret, és el 155; i ho són les sentències que han de venir, perquè concreta és la presó, i també l’exili. I encara més concretes són les amenaces d’intervenir els mossos, o la televisió, o l’escola, o l’administració, perquè hi ha els instruments legals, judicials i propagandístics, i també la voluntat de fer-ho.

En costa poc imaginar el professor Coco, amb el seu birret negre mirant de fer entendre aquesta realitat a quatre somiatruites i a quatre inconscients que encara viuen en el país de la ficció -en alguns casos, fins i tot, en el de la mentida- ja sigui per convicció íntima i innocent, ja sigui per mantenir, al preu que sigui, uns privilegis difícils de guanyar i, rendim-nos a l’evidència, encara més difícils de deixar anar.

Gestos

 Actualitat  No Responses »
oct. 022019
 

En aquests temps que corren, de pragmatisme extrem, on res no té valor si no aporta uns rèdits immediats o una satisfacció instantània, de què serveixen els gestos? De què tot allò que fem o que podem fer, i que aparentment no aporta res, no aconsegueix res, no serveix de res.

Al llarg d’aquests dos dies que tot just acabem de passar, hem vist molts d’aquests gestos que ens haurien de fer pensar una mica per a què serveixen, més enllà de la primera imatge que ens faciliten. Dilluns, Montserrat s’il·luminava amb 131 petits fars (que no farells) oferint al món una col·lecció de fotografies increïbles de les agulles d’aquell espai central i sempre inspirador. I ahir mateix, milers i milers de persones van sortir als carrers de multitud i ciutats i pobles del país per recordar uns fets que mai no s’haurien hagut de produir i per dir, a ple crit o des del silenci més profund i més sentit, que no oblidem, ni perdonem, res ni ningú.

I tot plegat, per a què? No he cregut mai aquella frase que sosté que només el poble salva el poble. Nosaltres, la multitud anònima, sense accés als ressorts de poder, no podem canviar res, però sí que podem fer palesa una voluntat indestructible, per més cops i més repressió que es vulguin aplicar. Hem tornat als carrers, aquell espai que sempre serà nostre, no ho oblidem, per dir qui som i què volem. Ara és el torn d’aquells que tenen com a hàbitat quotidià els palaus, els gran salons, els despatxos on es prenen les decisions que poden fer real un futur millor i diferent. Nosaltres ja hem fet, amb escreix, la nostra part de la feina, i la seguirem fent sempre que calgui, amb il·lusió, amb la tossuderia de qui no té res més, amb innocència, fins i tot. Ara els toca moure fitxa a aquells que vam escollir per governar, per legislar, per fer realitat els anhels de tantes generacions. Aquest és el repte, i aquesta l’obligació, més enllà dels gestos, o a través dels gestos, tan inútils però tan imprescindibles, com aquella mirada que ho diu tot, sense dir res.

Aniversari

 Actualitat  No Responses »
oct. 012019
 

Primer d’octubre, un altre cop. I de nou, dia d’obligada memòria. Per no repetir una tira enorme de tòpics i de veritats compartides, avui només recomanaré la lectura d’aquest article d’ahir mateix, que explica com van arribar les urnes als col·legis, un d’aquells detalls encara poc coneguts, que caldria no oblidar, i que els que no les van saber trobar no ens perdonaran mai.

I a la manera d’homenatge ben merescut a tothom que va fer possible tot el que vam viure aquell diumenge de fa dos anys, una imatge que mostra com van marxar del col·legi on jo era, aquells que van voler evitar el que era inevitable: amb les mans buides i la cua entre les cames, malgrat tota la violència innecessària i inútil que hi van desplegar. I a fe de déu que no s’hi van posar per poc.

Avui, segon aniversari. Cap espelma per bufar, i encara massa lliçons per aprendre. Què se n’ha fet, d’aquell primer d’octubre?

 Older Entries  Newer Entries
css.php