No cal que en facis gaire cas

Ja queden poques hores perquè es vagin tancant els acords que han de fer possible la constitució dels diferents governs municipals a les nostres ciutats, viles i pobles. Després vindran les diputacions i tota aquesta colla d’ens supramunicipals, de clara o de més que dubtosa utilitat, segons el cas, més enllà de ser una plataforma de poder més, on fer valer uns vots que sembla que atorguin una mena d’estranya llicència transitòria per a fer i desfer. Sigui com sigui, temps d’anar tancant pactes i acords de tota classe i condició.

Una de les coses que sempre s’han retret dels polítics és la seva poca llargada de mires, amb els ulls sempre posats en un horitzó electoral -a tot estirar de quatre anys-, que dificulta el desenvolupament de grans projectes de futur. Aixi, parafrasejant Verdaguer, el que un govern basteix, un altre ho aterra. I d’aquesta manera anem fent, en un convuls principi de segle XXI, marcat per la crisi i la incertesa (gairebé pel caos, en molts moments), mentre s’acosta als que voldríem «feliços vint».

Ara, en una societat regida per la immediatesa, sembla que allò de fer projectes a llarg termini és cosa del passat, quelcom poc àgil i sense capacitat d’adaptació a la realitat sempre canviant que se’ns endú per davant, a poc que badem. Potser és així, i potser la nova política és la de la improvisació, la que avui jura i perjura i demà nega i renega; la que fa i desfà gairebé a demanda. Des d’aquesta perspectiva s’entenen alguns pactes que es comencen a entreveure: els de repartir el timó de la legislatura en dos, o en tres, perquè puguin manar, ostentar el poder, els líders de totes les formacions que subscriuen l’acord. La cosa no és nova, ni de bon tros, però sí que és cada cop més freqüent. Potser són els signes dels temps, no ho sé.

Sigui com sigui, si ja trobàvem curta una legislatura per a massa coses, què n’hem de dir d’una meitat, o d’un terç? Potser, si repassem els darrers governs del nostre país i els respectius calendaris de vigència, podrem preveure, amb força exactitud, el futur que ens espera. La pregunta, però, és què se n’ha fet d’aquella potser sempre retòrica idea del servei a la cosa pública (res publica, en el seu llatí original)? Potser ja ha estat definitivament substituïda pel valor de tocar poder a qualsevol preu, ni que només sigui per gaudir d’uns pocs mesos de glòria. D’incerta glòria, que diria aquell.

Tweet

Ho diu un informe que es va presentar fa un parell de dies: gràcies a Internet, els nostres fills entren en contacte amb la pornografia als vuit anys i se’n fan consumidors habituals cap als catorze. Cap bona notícia, sens dubte, i menys encara quan veiem que l’informe afegeix que això comporta l’assumpció com a normals de determinades pràctiques de risc, com ara el sexe amb desconeguts i sense preservatiu, o altres de particularment violentes i marcadament masclistes. Fins aquí el retrat de la realitat actual.

La meva pregunta, més enllà de posar-me les mans al cap i demonitzar Internet, cosa sempre massa fàcil i ben inútil, és quina classe d’educació, i per què, estem impartint, que fa que un nen, o un adolescent, tingui molt clar que Rambo és un personatge de ficció, si parlem dels militars, que Indiana Jones és una fantasia revestida d’arqueòleg, que Luke Skywalker no té res a veure amb els astronautes, o que Mary Poppins mai no serà la cangur de ningú, però que no destria el mateix nivell de ficció quan es tracta de pel·lícules per a adults i permet que els seus protagonistes esdevinguin paradigmes a imitar en la seva vida real.

Més enllà de les anàlisis i les descripcions, segurament exactes, i sempre benintencionades, caldria demanar-nos què fem, davant d’aquesta realitat. Si mirem els mitjans, com a aparador que són de la nostra societat, hi trobem un protagonisme més que excessiu d’autèntics delinqüents sexuals (la manada, sense anar més lluny, però també multitud de personatges més o menys famosos a qui es perdona tot) i una condescendència, inclús judicial, amb aquest tipus de delictes. Per tant, referents reals que en lloc de ser criminalitzats sense pal·liatius, sempre es mostren amb un cert grau de condescendència i amb una absoluta tolerància, en la major part dels casos.

Si som capaços de mirar cap a una altra banda davant d’aquesta realitat, com ens pot estranyar que els nostres fills s’aventurin, sense filtres, sense educació i sense esquemes d’anàlisi crítica per destriar veritat i ficció, en el món de la pornografia? És dur d’admetre-ho, però cap govern, cap instància educativa o competent en matèria de joventut ha fet, ni fa, res (o gairebé res, seré generós) per fomentar, de manera clara i sostinguda en el temps, aquesta capacitat crítica, en matèria de consums i pràctiques sexuals, especialment nocius. Potser és que ja ens està bé que les coses siguin com són i que el masclisme, i tot el que comporta (violacions i assassinats inclosos), es mantingui ben viu, també entre les noves generacions. Al cap i a la fi, tot la vida ha estat d’aquesta manera, oi? L’home ben home i, la dona, tota una dona (m’estalvio els detalls). Això si, esquincem-nos les vestidures, en un exercici d’hipocresia majúscul, davant de determinats comportaments dels més indefensos davant d’un món que tot just van descobrint, i rentem d’aquesta manera la nostra consciència, no fos cas.

Tweet

Seran coses de l’edat, o d’un parell de dies ben lluny del debat polític, però cada dia que passa tinc més clar que la distància entre la gent del carrer i bona part (seré generós) de la classe política està en constant expansió, allunyant-se més i més l’una de l’altra. Només així puc entendre determinades maniobres i determinats pactes que haurem de veure els propers dies, i patir uns quants anys, i que primaran, i de quina manera, els interessos personals, de partit, o de casta, per sobre d’allò que en algun moment se’n va dir el bé comú.

Certament, en el segle XXI, no hi ha gaire coses més absurdes que intentar mantenir l’antiga distinció entre dretes i esquerres. Potser és que el temps de les ideologies ja ha passat i que, al seu pas, només ha deixat la terra cremada del pragmatisme per l’ostentació del poder. Escoltar segons qui, que fa segons què, erigint-se en el mascaró de proa de l’esquerra progressista i social faria riure, si no fos perquè entre impostura i impostura, el que es juga és el nostre futur; el de tots. I el més trist, encara, és que no aprenem, que no sabem entendre que quan desapareixen les ideologies i els principis, brollen a raig els totalitarismes. I aquí ens trobem.

Cordó sanitari contra l’independentisme. Una bona manera d’afeblir-lo és fer-lo fora de les institucions, sigui com sigui. Els resultats electorals de totes les darreres eleccions faciliten, i de quina manera, aquesta estratègia de fer invisible, o innecessari, l’independentisme a molts centres de decisió. L’ajuntament de Barcelona en pot ser un bon exemple (o les Corts, a Madrid) d’aquesta nova maniobra de l’espanyolisme mes ranci, ara amb la connivència d’aquelles forces amb les que es veu que havíem d’eixamplar no sé quina base. I nosaltres tocant el flabiol, de manifestació en manifestació, ben carregats de lliris, mentre la nostra identitat s’enfonsa sense que en siguem conscients. Entendran algun dia, els nostres, que l’autèntic dogma de fe de la política espanyola és aquell vell, ranci i molt vigent «antes roja que rota«? Doncs això.

Tweet

Si fem una mica de memòria, recordarem que un dels grans èxits del post-franquisme va ser la recuperació de moltes coses que el cop d’estat i la dictadura havien volgut eliminar per sempre, des de les festes populars, fins als carrers per a la ciutadania, passant per la llengua, la història, els costums, les llibertats individuals i col·lectives o els noms dels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. Durant uns anys, els que ja tenim una certa edat, vam viure el miratge d’un retrobament amb la nostra història i amb la nostra cultura reals, no amb les que el règim ens va imposar.

Avui, però, anem en camí de tornar a fer aquesta mateixa ruta, o una de molt similar, però en sentit contrari. Ara resulta que el dictador va ser cap de l’estat des del mateix moment, com aquell que diu, del seu cop militar, cosa que li atorga el dret a una sepultura digna del seu rang. Ara resulta que els colpistes són els que defensen la democràcia; que es volen recuperar els valors, per dir-ne d’alguna manera, imposats per la Secció Femenina, perquè les dones tornin a ser dones com cal, esposes i mares i no feministes radicals, o llibertines; que recuperem la història mítica i manipulada de Pelayo, els Reis Catòlics i la sagrada unitat d’Espanya des de les profunditats de l’Edat Mitjana, o que resulta que els defensors del franquisme tenen carta blanca per expressar-se obertament, com no han pogut fer mai, a cap país, els seguidors de cap dictadura militar. I podria seguir una bona estona, però potser ni cal.

Només en queden un parell de graons més per arribar a una plena democràcia molt sui generis: recuperar els noms de carrers, avingudes i places per retre de nou honors als prohoms franquistes, sobretot als militars i a la memòria de l’alçament, podria ser el primer d’aquests graons. Això si, una part de la feina ja està feta, perquè encara hi ha molta memòria indigna a les plaques dels carrers de moltes ciutats. El segon seria la persecució indiscriminada dels no adeptes i la recuperació de la pena capital quan donin situacions assimilables a l’estat de guerra. Tot és posar-s’hi i acabar de retòrcer una mica més la Constitució.

I és que som tant, però tant, demòcrates i tolerants, que obrim els braços per abraçar el feixisme, mentre tanquem els punys per colpejar els que defensen el dret a la lliure elecció del propi destí. I aquí sí que no hi ha ni dretes ni esquerres, només odi, rancúnia i afany de revenja, com fa vuitanta anys.

Tweet

Per si algú encara tenia algun dubte, que una persona nascuda a Catalunya, educada a Catalunya, que canta en castellà, que durant una actuació a Catalunya s’adreci a públic en català, és un gest. Un gest tolerable, incòmode però tolerable, però res més. Més enllà, depassaria la línia del bon gust, de la normalitat, o de jo què sé.

Dècades d’educació suposadament immersiva, dècades de polítiques lingüístiques i dècades de feina per retornar el català a la posició social que li pertoca, i hem aconseguit que parlar-lo, ni que sigui breument, des de dalt d’un escenari, davant de milers de persones, sigui interpretat, i acceptat, com un gest, com una deferència, si voleu. I prou.

Cansa molt, i decep encara més, que després de tant de temps, de tants esforços, de tants diners i de tanta feina de tanta gent, el resultat encara sigui aquest. Rosalia va entrar amb la seva música i les seves lletres, per cert, basades en una obra occitana del Segle XIII, com un cicló al Primavera Sound, també per recordar-nos, amb tota cruesa, la mateixa cruesa del relat de les seves cançons, on som en realitat. Tota la seva modernor, la seva barreja de les arrels del flamenc amb els sons i l’estètica més contemporanis haurien de ser una invitació a revisar moltes de les nostres veritats absolutes, també en matèria lingüística, per no perdre el ritme d’un frenètic Segle XXI. Potser no hem fet les coses del tot bé. Potser no en sabem més, però els gestos ja no són prou. I des de la comoditat del pati de butaques, potser ni ens n’adonem, i ja ens estan bé. I aplaudim satisfets.

Tweet