No cal que en facis gaire cas

Ja és ben veritat que hi ha paraules, conceptes fins i tot, que haurien de desaparèixer dels diccionaris i de la ment, i tot aniria millor. Però mentre hi siguin, seguiran interrogant-nos sobre l’essència individual de la nostra naturalesa humana. Sense cap mena de dubtes, una d’aquestes paraules és «culpa», allò que ningú reconeix, accepta, ni vol.

Pedro Sánchez, candidat fallit a la presidència d’Espanya, s’ha despatxat a gust repartint la culpa de la seva fracassada investidura entre tota la resta de grups parlamentaris. Ell, evidentment, no n’admet ni mica. Al mateix temps, escampa la responsabilitat de redreçar la situació entre tothom. Ell, de nou, víctima immaculada.

La doctrina catòlica sap força de culpes i de perdó. Fins i tot hi dedica un sagrament, a aquest assumpte. Val a dir, però, que per arribar a aconseguir el perdó, prèviament cal el reconeixement del pecat i el ferm propòsit d’esmena, dues actituds que es troben a les antípodes de la supèrbia i la prepotència que sempre acaben centrifugant les culpes. Supèrbia i prepotència que mai no són els millors atributs per a un aspirant a màxim dirigent polític; però en aquest punt ens trobem.

Comença a cansar la gent que va de neta per la vida i que, en realitat, va tan carregada de tot que ja ni se sap mirar al mirall amb un mínim esperit crític, i només pot encarar-se contra tot i tothom, quan les coses no surten com voldria. A poc que mirem, d’exemples d’arrogància suprema en trobaríem molts, però aquest n’és un, i ben clar.

Tweet

Ho admeto, no he tingut ni la paciència ni les ganes de fer-ne una relació exhaustiva, però el cert és que darrerament sortim a accident diari de trànsit a l’A-2, una antiga carretera nacional, més o menys habilitada com a autovia de doble carril, totalment saturada de trànsit, sobretot de camions, i amb trams més que dubtosos des del punt de vista de la seguretat, tant pel propi traçat de la via, com del manteniment del ferm, especialment pel que fa al seu carril dret.

El més trist és que ens anem acostumant a tot. A la manca d’inversió, al desinterès i a l’abandonament, fins i tot, encara que el preu siguin vides humanes. Ja tenim assumides carreteres impròpies dels temps que corren, igual com tenim assumit que bona part del recorregut de la temible A-2 sigui gairebé paral·lel a una autopista de peatge sempre buida, ruïnosa i més que amortitzada des fa anys i panys.

Aquest és el país que tenim; el que algú, des de lluny, decideix que hem de tenir, i aquestes són les infraestructures per les quals ens hem de moure habitualment. Tot ben pensat, tot ben estudiat i tot ben letal. I així anem tirant, fets a la idea que qualsevol revolt de qualsevol de les carreteres que se suposa que han de vertebrar el país (l’A-2 no és l´únic cas, però sí un dels més evidents) ens pot jugar una mala passada. Però bé, coses que passen, estadístiques a publicar de tant en tant i mesures pal·liatives tan eficaces com la instal·lació de més radars, si cal. De solucions efectives, cap ni una. Com en tants altres àmbits de la nostra societat, ens anem acostumant a la mediocritat, als seus riscs i als seus efectes. Què hi farem, si ja estem fets a la pena, i res no sembla que tingui remei.

Tweet

Aquest cap de setmana vaig ensopegar amb la notícia que publicava «El Independiente de Granada», a propòsit de la recent inauguració d’una rotonda a la localitat de Churriana; una obra amb 88.000 € de pressupost, la inauguració de la qual va congregar-hi una dotzena d’alts càrrecs polítics, que no van dubtar a posar somrients i satisfets per als mitjans.

No és cap sorpresa això de l’afluència en massa de polítics a qualsevol acte en què es pugui reivindicar la finalització de qualsevol obra pública, per petita que sigui, com ara una rotonda. Tampoc no és estranya, dit sigui de passada, la seva presència en tota mena d’actes, d’iniciativa privada fins i tot, en un intent, imagino, de fer-se d’alguna manera, també responsables o protagonistes de qualsevol iniciativa a la qual, en el millor dels casos, han dedicat quatre quartos públics. Tot sigui per una foto, somrients, al costat de qui correspongui.

Diuen que les millors coses sempre són les que es fan amb discreció. Si això és cert, i no en tinc massa dubtes al respecte, la sobreexposició mediàtica dels polítics en tota mena d’actes de presentació, inauguració, celebració, o el que sigui, és el millor indicador de la mediocritat de la seva feina, en la qual sembla que primi la foto a l’obra. D’això, sobretot a nivell municipal, en trobarem multitud de lamentables exemples. La rotonda de Churriana i l’aplec d’alts càrrecs no deixa de ser l’exemple d’una pràctica habitual i penosa. Francament, sempre he dubtat si aquesta classe de fotos juga a favor o en contra de qui s’hi posa. De moment, vista la realitat allà i aquí, si més no, els alts mandataris segueixen pensant que a favor; tot i que no sé si perquè només s’escolten el seu cor de palmers, sempre disposats a aplaudir el que calgui; un altre fenomen també habitual i més freqüent a major mediocritat política.

Tweet

Finalment, aquesta setmana que ja anem enllestint s’ha acabat el primer assalt del debat d’investidura, amb un resultat prou conegut i força irònic, números en mà, però amb detalls prou interessants que han passat un tant desapercebuts enmig del soroll dels retrets, l’escenificació i els desencontres. Em refereixo a un comentari d’un conegut socialista català, José Zaragoza, sobre l’actitud i la gesticulació d’Inés Arrimadas durant una de les sessions. Qui n’estigui interessat, que busqui el vídeo, perquè s’ha reproduït arreu i, francament, em fa mandra de tornar-lo a veure.

Les paraules en qüestió d’aquest antic diputat al Parlament de Catalunya venien a dir que Arrimadas estava confonent el Congrés amb el Parlament, amb la seva actitud. És a dir, més o menys, que al Parlament tot s’hi val. De fet el seu grup mai no va censurar, ans al contrari, els excessos, la incontinència verbal, ni les actituds de la que fins fa poc s’erigia en líder de l’oposició a Catalunya. Però vet aquí que a Madrid, al Congrés dels Diputats, la cosa canvia, i allà es veu que les formes s’han d’imposar. I més quan qui travessa totes les línies del bon gust ho fa contra el mateixos que abans callaven (o aplaudien, fins i tot), però que ara són l’objectiu a abatre.

Sigui com sigui, si repassem la història de les sessions parlamentàries a les Corts madrilenyes, sostenir això de l’exigència de les bones maneres resulta, com a mínim, ridícul. La comparativa amb el clima general al Parlament de Catalunya (irrupció de Ciutadans inclosa, fins i tot) deixa un resultat clarament favorable a casa nostra. Però, és clar, mai no es mossega la mà que dona de menjar, i avui la mà, per a aquest diputat, és a Madrid. De tota manera, ni que només fos per respecte a aquestes formes que tant es veu que valora, potser no li caldria menystenir així la institució on s’ha guanyat les garrofes fins ara, només per desqualificar, de nou sense gaire èxit, dit sigui de passada, la seva rival.

Tweet

Prou sabem que estem habituats, i cada cop més en aquests temps en què tot va ràpid i tot passa de seguida, a decidir per instint, a respondre a qualsevol estímul o a qualsevol necessitat de manera immediata, sense pensar-hi gaire. De tota manera, davant de qualsevol gran decisió, sempre és bo aturar-se una estona i fer memòria perquè, al capdavall, som el producte perfecte i estricte de tot el que hem estat, i només podem entendre i valorar el present des de la perspectiva del passat, del que hem viscut, tant bo com dolent.

Aquest exercici de memòria és aplicable a tot, tant quan nosaltres som protagonistes de la decisió a prendre, si ens situem en l’espai més personal i més íntim, com si només en som espectadors, només amb dret a jutjar i valorar els actes i les decisions dels altres, com bé podria ser, l’activitat política, sense anar més lluny. Ara arriben dies i mesos que seran transcendents per al nostre futur més immediat i a mig termini. Res no podem fer per canviar res, però sí que tenim el dret a opinar i a jutjar, tan críticament com vulguem, qualsevol decisió que es prengui, bàsicament per evitar sentir-nos titelles tristes en mans dels que fan i desfan, encara que algú es pugui arribar a pensar que ho som.

Memòria, doncs. Moment de recordar tot i tothom, fins allà on ens duguin els records. Memòria de paraules i promeses incomplertes, memòria d’imatges, de manifestacions, de companys de fotografia, de traïcions, d’apostes absurdes i de mentides terribles; memòria també de cops i de por, i d’il·lusió i d’innocència; memòria, sobretot, de les esperances trencades per interessos massa absurds o massa foscos. I memòria, també dels bons moments, dels instants d’eufòria, i de les sensacions que mai no s’obliden. I un cop repassat tot plegat, posem les notícies i vejam què ens han de dir aquests que tant gesticulen. I jutgem en consciència, amb rigor, amb la pietat o amb la cruesa que només ens pot donar l’experiència personal, en el seu conjunt, amb les seves ombres i amb les seves llums.

Memòria, doncs. Que res no és del tot ni blanc ni negre i cal tenir totes les peces a sobre de la taula abans de decidir què en fem, o quina postura hem de prendre. I amb una mica de música, tot és sempre més fàcil. M’ha vingut al cap tot un clàssic de principis dels anys 80 del segle passat: Memory, del musical Cats, interpretat per Barbra Streisand. Tot un tribut a la memòria per encarar amb saviesa el futur, fins i tot des de les més incertes perspectives.

Tweet