Molt s’ha escrit i s’ha dit sobre la boira de les terres de Lleida, i molt es dirà i s’escriurà, encara, perquè aquest fenomen meteorològic està tan arrelat en al nostra idiosincràsia, que ja resulta del tot inseparable d’una determinada manera de veure el món i de viure, o de patir, l’hivern.
De fet, la boira és aquesta grandíssima escenografia, aquest decorat que presideix setmanes o mesos, quan el fred es fa protagonista i tot queda una mica desdibuixat en un espectacle translúcid, difuminat i gris, que tant ha inspirat tota mena de creadors. Però com ja és habitual, un cop més, molt em temo que ens pot (i ens perd) l’estètica.
No voldria esguerrar la bucòlica de ningú, però tampoc em vull estar de recordar que aquesta bucòlica, aquest plaer de l’estètica, sempre va de la mà d’un benestar, d’una mínima solvència econòmica que garanteixi un nivell de confort, si més no acceptable, quan la boira ho envaeix tot. Però i si resulta que no tenim calefacció, o ni la podem engegar? O que per no tenir, no tenim ni casa? O si la nostra feina és al carrer, o a la carretera? També és tan sublim, aleshores, la boira? Doncs mireu, no. Si més no, no per a molts dels nostres veïns que s’esgarrifen només d’intuir els primers tints grisos.
De fet, la boira, ben mirat, no deixa de ser, també, una metàfora molt nostrada de la cultura (o d’una percepció, generalitzada, elitista i molt nostrada, de la cultura, si voleu). La nostra boira és aquella realitat que tant pot allunyar més molta gent d’allò a què hauríem d’aspirar com a societat, com esdevenir un gaudi estètic, això sí, per a qui se’l pot permetre.
Personalment, ho admeto sense embuts, cada dia odio més la boira, i tot el que significa, què voleu que us digui. I no per això em sento menys lleidatà.
