Diu la dita que mai no és tard quan arriba. Quedem-nos, doncs, amb aquesta visió positiva, també per celebrar que, finalment, amb anys i panys de retard, l’Institut d’Estudis Catalans, i abans la Universitat de Barcelona, han volgut declarar formalment l’aberració lingüística que suposa la duplicació sistemàtica de gènere o, més encara, l’ocurrència estrambòtica d’un suposat neutre, amb la «i» com a cap de cartell.
Seguint amb les dites, no em vull estar de recordar aquella que sosté que la ignorància és molt temerària. Igual com si hem d’arreglar un cotxe recorrem a un mecànic (mai no se’ns acudiria posar-hi les mans sense saber on i per què), quan es tracta de llengua no estaria de més recórrer a un lingüista i deixar-nos estar de tanta suposada correcció política, que fa molt més mal que bé. Les llengües són com són, i res no hi apareix del no res. Intentar-ne forçar la dinàmica i la gramàtica pròpies, ja sigui des d’una pretesa progressia, o des d’una impostada postura política, no supera la qualificació d’estupidesa.
Ara que la primera autoritat lingüística i una de les principals universitats del país s’han posicionat amb claredat, potser aniria sent hora que les administracions i els polítics anessin prenent exemple, i deixessin de torturar-nos amb textos i expressions ridículs. Potser aleshores, i només potser, els teòrics de la falsa igualtat començaran a entendre que estan fent el ridícul des de fa massa, això sí, amb una colla de palmers socialment influents al darrere.
Deixeu la llengua en pau d’una vegada per sempre i, si tant us importa, centreu-vos a fer-la present a tot arreu, d’una manera natural, sense estridències, com ara «el/la persona interessada» que llegia no fa gaire en un text d’una administració ben nostrada, i preservem el respecte gramatical i la dignitat que mereix.
