Vivim temps d’immediatesa, de respostes instantànies a qualsevol desig (ja ni necessitat) que se’ns pugui acudir. Imagino que és l’evolució natural de la societat capitalista. El més greu, però, és que aquesta necessitat d’immediatesa també ha arribat a la política, i això complica, i molt, les coses.
On és la mirada llarga? On el projecte de país, de ciutat… a llarg termini? On aquell objectiu llunyà i compartit? Enlloc. Absolutament enlloc. I començo a creure que els efectes del 155 tenen molt més recorregut que no ens pensem. La classe política sap que vulnerar la norma (la interpretació que en fa qui realment té el poder, de fet) pot tenir efectes tan durs com la presó i l’exili. I com que ningú amb dos dits de front vol acabar així, el millor sembla que sigui l’observança escrupolosa de la norma, ni que sigui a costa de la bondat dels resultats, o dels projectes de futur reals.
Sempre he tingut la sospita que, en molts casos, l’autèntica finalitat de determinats òrgans administratius és executar el pressupost de què disposen, que això sempre queda bé i transmet activitat, capacitat de gestió, si voleu. Dels resultats de la inversió econòmica, no cal ni parlar-ne. Fixem-nos que sempre se’ns diuen xifres de despesa, però dels resultats d’aquestes inversions, ni piu. En teníem cent, i n’hem gastat cent. Tot correcte. Així s’explicaria la inutilitat de molta de la pràctica administrativa dels darrers temps que, no ens enganyem, ens han dut a una pèrdua implacable de qualitat i d’iniciativa com a país, d’estima per allò que ens defineix com a societat, i de respecte pels nostres signes d’identitat, llengua inclosa. Això sí, hi hem esmerçat molts diners a aconseguir-ho. Tothom orgullós de la feina feta, i ben protegit de denúncies i tribunals, no fos cas.
Tenim un seriós problema de manca de resultats a les nostres administracions públiques, i segurament (o sobretot) de lideratge polític de les nostres institucions, no ens enganyem. I en aquest context parlem de pactes, d’investidures, de plans i més plans, de quimeres, d’unicornis, i de no sé quantes coses més, i cada dia que passa ens arriben missatges més i més buits de contingut. Cants de sirena que ja ningú amb una mínima capacitat crítica no escolta. I així anem passant. I així ens va.
