Ago 092017
 

Hi ha maneres de pensar, per dir-ne d’alguna manera, que no tenen remei;  que per més que el món i la societat avancin, segueixen ancorades en el passat més ancestral i més primitiu, i una bona mostra la tenim en la polèmica que corre per Gijón a propòsit dels comentaris que ha suscitat la indumentària de les socorristes de les seves platges.

Res no ha canviat des dels temps en què Manolo Escobar cantava “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda“, o quan un jutge de Lleida dictava la vergonyosa sentència de la minifaldilla, o quan se segueixen justificants els abusos sexuals durant les festes de San Fermín, a Pamplona.  Som on érem, que ningú no ens enganyi, i la mostra tangible, més enllà dels comentaris sobre els banyadors de les socorristes, és el fet que la pròpia administració, la Prefectura de Salvament de l’Ajuntament de Gijón, que alguna cosa deu tenir a veure amb els uniformes, ara recomani que es treballi amb un pantalonet posat, per evitar comentaris.

Un cop més, la culpa és en la víctima i no en el que fa l’acció (l’agressió, de fet).  Un cop més, la dona és la culpable de vestir d’una determinada manera, i no del mascle que la contempla amb luxúria i superioritat.  No vull ni imaginar què passa per la ment d’aquests individus quan passegen la vista per la platja i les dones que la poblen, amb banyadors molt més mínims que els de les socorristes.

I és que ens agrada molt sexualitzar les professions femenines, des de les presentadores de televisió, posem per cas, fins a les socorristes per, tot seguit, acusar-les de provocació i, de passada, justificar tota mena d’actituds abusives i denigrants.   En aquest món vivim des de fa segles, i res no canvia.  O no prou.

Ago 082017
 

Déu n’hi do el petit discurs de Rajoy, ahir, a propòsit de la situació del conflicte d’El Prat. I déu n’hi do la de falses acusacions i mentides que va arribar a deixar anar en ben poca estona. Però per damunt de tot, vull destacar el qualificatiu “mezquino” aplicat al Govern de la Generalitat, perquè, segons ell, esquiva les seves responsabilitats sobre la situació de l’aeroport, tot i que no en té cap, malgrat anys i anys de reclamacions al respecte, sempre ignorades des de Madrid.

Si mirem el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, mesquí és, entre altres accepcions, pobre, necessitat, mancat del més necessari. Francament, aquest significat, aplicat al Govern, potser sí que és adient, tot i que, potser cal recordar-li al president Rajoy que tot els que ens manca és, en gran manera, per obra i gràcia del seu Govern. Però posats a jugar amb paraules que sonen contundents, potser l’adjectiu “neci”, li escau bé a Don Mariano, si en un acte de generositat volem apostar per la seva bona fe i manca de coneixements quan es posa a parlar; perquè “neci” és aquell que no sap allò que podria saber o allò que hauria de saber.

Però no ens enganyem, ni Rajoy domina tant la seva llengua com vol fer creure amb els seus discursos barrocs, ni pot enganyar ningú, en aquestes terres, perquè tots sabem qui té alguna cosa a dir als aeroports catalans i qui no. Però, és clar, això és aquí. Fora de Catalunya, que un president d’Espanya menteixi miserablement sobre competències, d’entrada, fa que es percebin les mentides com a veritats. Així, les responsabilitats apunten cap a aquell que no les té i s’allibera el culpable de tota culpa. Però això no ho sap ningú.

Mentir a consciència, quan s’ostenta una tan alta distinció com ho és la presidència d’un govern, és greu. És molt greu. Però ja ens anem acostumant, perquè si es pot fer davant de la justícia quan es parla de responsabilitats i de diners, com no s’hauria de fer davant de les càmeres, parlant de competències i d’aeroports?

Ago 072017
 

Ja coneixem l’expressió aquella que diu que entre un parell de coses, el que sigui, poden haver “diferències raonables”, però si ens mirem bé, en segons quines ocasions, el que hi trobaríem són diferències irracionals, diferències derivades de la irracionalitat d’un dels dos elements de la comparació.  Aquest, per exemple, és el cas del tractament la simbologia nazi a Alemanya i de la simbologia franquista a Espanya.  La primera considerada delicte i la segona molt més que tolerada.

Llegia aquest cap de setmana la notícia que dos turistes xinesos han estat detinguts  i multats a Berlín per fotografiar-se davant del Reichstag tot fent la salutació nazi.  Poca broma amb un passat cruel i encara ben present.  Per contra, a Espanya no hi ha cap pudor a fer servir banderes amb l’àliga franquista en tota mena d’espais públics o estadis, ni a cantar a les portes de les esglésies himnes feixistes com el “Cara al sol”, ni a treure en processó mares de déu amb un mantell amb l’escut franquista brodat, ni a conservar aquell autèntic monument al terror i a la repressió que és el Valle de los Caídos.

Aquesta, entre moltes altres, és la diferència entre un país conscient del seu passat i del seu deure amb la història i amb la humanitat, fins i tot, i un altre que es nega a fer cap mena de revisió de la dictadura, com només passa allà on la democràcia és inexistent.  Aquesta és la diferència irracional entre un règim democràtic i una post-dictadura.  Que llarg se’ns està fent i se’ns farà encara el franquisme.

Ago 062017
 

L’estiu, l’agost, és temps de plenitud, temps de collites, temps de maduresa, temps de feina feta abans no arribin la decadència de la tardor i el silenci de l’hivern.  I aquests dies, avui mateix, temps de contrast entre un sol intens que tot ho crema i una lluna plena que tot ho il·lumina.  És temps d’estiu, amb quatre núvols encara mig juganers que ja avancen les tronades i la pluja que han de venir.

Són curiosos, aquests dies en què sol i lluna sembla que competeixin a cridar la nostra atenció per fer-nos alçar el cap i els ulls cap a un cel on s’alternen un i altra, en un espectacle fastuós i magnífic.  I de propina, així que avanci la setmana vinent, amb una lluna que anirà llanguint a poc a poc, arribaran els perseids, les llàgrimes de Sant Llorenç, amb tota la seva bellesa efímera i la promesa de bons averanys i de desigs per satisfer, a demanda de cadascú i de tothom que tingui els ulls per veure’ls passar.  Definitivament, l’agost, aquests dies d’agost més concretament, són dies de mirar amunt, de deixar-se seduir per la fantasia d’un firmament inabastable, i de somiar sense mesura.

Avui, tota aquesta bellesa de l’estiu, dels seus contrastos, de l’estació de maduresa, m’ha fet pensar, un cop més, en aquella magnífica “cambra de la tardor” de Gabriel Ferrater.  Ara només intuïda, però que ens recorda que tenim la pell mig del sol, mig de la lluna, igual com els dies d’agost que passem, ara mateix, regalant-nos l’espectacle impagable d’una plenitud meravellosa.

Ago 052017
 

Tot sovint, els límits entre la imaginació i la realitat són una mica difusos i és fàcil passar de l’una a l’altra sense voler i acabar donant lloc, per exemple, a les llegendes urbanes.  Qui no ha sentit parlar mai de la noia del revolt de la carretera, de les propietats d’una cullereta en una ampolla de cava, del perill dels caramels amb LSD que algú reparteix a la porta de les escoles, de la raça de cocodrils albins que habiten a les clavegueres de determinades ciutats, o de l’esclat de la pròtesi pectoral de l’Obregon durant un vol?  Segur que qui més qui menys té ben presents aquestes o altres d’aquestes llegendes urbanes que il·lustren i decoren la cultureta més popular.  Finalment, però, la ciència i el sentit comú s’acaben imposant i aparquen les llegendes al seu lloc, ben lluny del món real.

I és que, ens agradi o no, la major de les estupideses que podem fer és intentar negar l’evidència.  I si no hi ha cocodrils albins a les clavegueres, no n’hi ha.  El problema, però, és quan un destacat líder polític intenta negar la realitat i fer passar l’evidència com a llegenda urbana.  I justament això és el que ha fet l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, per mirar de negar l’existència d’un pacte d’estabilitat amb Ciutadans al govern municipal, ni més ni menys que titllar l’acord de “llegenda urbana”.  Les paraules són el que són, i determinades paraules valen el que valen, però l’hemeroteca i els enregistraments són inqüestionables.  Voler negar aquest pacte polític és tan absurd com pretendre que el fantasma d’una noia ens avisa del perill d’una corba en una carretera.

L’equip de govern de l’Ajuntament de Lleida comença a ser una mena de circ estrany, poblat de personatges molt peculiars, que tant poden fer gràcia com ràbia, segons cadascú, però que amb les seves declaracions, tant si es reclama el dret a no decidir, com si es nega l’evidència -per dir alguna cosa- demostren una nul·la capacitat de gestió assenyada dels afers públics.  Però Lleida és com és.  Potser des d’ara també terra de llegendes, en aquest cas urbanes i, per tant, allunyades del tòpic rural que encara ens ofega (ja aniria tocant, una mica de cosmopolitisme, dit sigui de passada).  Per a quan un parc temàtic de mites, contes i altres històries fantàstiques?  Potser una fira, de moment?  Un musical a la Llotja?  A aquestes alçades de la pel·lícula, i vist el nivell, ja no descarto res.  De tota manera, si el pacte amb ciutadans no ha existit mai, tal com sosté l’alcalde, ben poc –per no dir res- de socialisme els queda als socialistes.  Potser el socialisme a Lleida sí que és una llegenda urbana.  I l’existència d’un líder de l’oposició que pugui fer fora Ros, una altra.

Ago 042017
 

Hi ha comparacions que ofenen.  I molt.  Tal com presenta aquest interessant article, el traspàs de Neimar al PSG costa tant com més de dues vegades el que Espanya dedicarà a la pobresa infantil aquest 2017.  No oblidem que aquest país és el tercer dels 41 més riscs del planeta, pel que fa a taxa de pobresa infantil.

Si seguim amb les comparacions odioses, els 222 milions d’euros del futbolista és una mica inferior al que l’estat espanyol dedicarà a l’atenció a refugiats (233,7 milions) o al que ha pressupostat per a la lluita contra la violència de gènere (266 milions).  Realment, la dita diu que totes les comparacions són odioses, però aquestes resulten ofensives, fins i tot.

La pregunta que em plantejo és si realment el futbol s’ha tornat boig i els interessos econòmics que mou són desorbitats, cosa que faria entendre aquests imports, o si, mirant les xifres a l’inrevés, la importància que el govern espanyol dóna a la violència masclista o als refugiats és la que un club de futbol atorga al fitxatge d’un nou davanter.  En el cas de la pobresa infantil, la cosa encara és més flagrant.  Bé, també podria ser que totes dues fossin certes.

Val la pena posar determinats imports (el d’una determinada clàusula de rescissió, per exemple) en relació amb xifres que dibuixen la realitat social per entendre millor en quin món vivim i quines són les prioritats que tots anem acceptant com a normals.

Ago 032017
 

Si alguna paraula es pot lligar a “estiu”, ben bé podria ser “mandra”.  La calor tot ho alenteix, i amb la lentitud arriba la mandra, aquest gran lloc comú on tot es pot dilatar tant com calgui.  Costa mantenir la velocitat de creuer quan el termòmetre frega els quaranta graus i quan un sol de justícia omple bona part de les hores del dia.  Potser per això sembla que a l’estiu l’actualitat és menys actual i les notícies corren a un altre ritme, sense la immediatesa habitual, tal vegada per omplir espais d’uns esdeveniments que també sembla que hagin comprat bitllet al vagó de la mandra.

Fa uns dies, llegia que un jutge avala l’exhibició d’estelades durant un partit de futbol.  Ves per on, digueu-me tiquis-miquis, però trobo a faltar aquelles portades a tot color i aquells grans titulars que ens titllaven de nazis, feixistes i no sé quantes coses més fa uns mesos.  On són?  No cal que els busqueu, perquè no hi són enlloc.  Potser s’han apuntat a la cua de la mandra estiuenca.  Qui ho sap?

Bromes a banda, la sentència aquesta diu coses prou interessants, com ara que la llibertat d’expressió ha de tenir els seus canals on manifestar-se, o que fins i tot la independència pot tenir cabuda en la constitució, si es segueixen els tràmits que preveu.  Important, això darrer, perquè si resulta que la independència és constitucional (amb tots els formalismes i dificultats per a ser exercida que dibuixa), a sant de què titllar de nazis, feixistes i antidemocràtics aquells que la demanem?  Si nosaltres som tot això per voler alguna cosa que la carta magna empara, m’esteu dient que la pròpia constitució és nazi, feixista i antidemocràtica?  No sé, una mica post-franquista segur que sí, però nazi…  Uf! Quina mandra.  Punt i final.  Però fins demà.

Ago 022017
 

Agost ja ha entrat de nou, amb pas decidit, a les nostres vides, i amb ell el ple de l’estiu, la calor, les tronades de mitja tarda i els retrobaments amb amics, coneguts, familiars… que de vegades no veiem sempre que voldríem.  Temps de tornada al poble, o de visita a llocs desconeguts, però temps sempre d’afectes i de novetats.

Operacions sortida o tornada dels més matiners.  Moviments, trànsit, cues als aeroports i, per damunt de tot, il·lusió, molta il·lusió en cada bitllet, en cada punt marcat al mapa.  És el que ens porta agost, mobilitat, canvis i afecte.

Avui torneu i tot tornarà a ser com sempre. I sabrem que tot està bé i que la calma d’agost tot ho amara amb l’escalfor lenta i mandrosa de les tardes d’estiu, mentre el sol va fent el seu camí omplint-ho tot de llum, abans la lluna, ben aviat plena, no li vulgui prendre, per una breu estona, el seu protagonisme al firmament que ens abraça.

Ago 012017
 

Viatjar és sempre descobrir, retrobar, potser, compartir moments i estones intensos o monòtons amb algú, però viatjar, sobretot és aprendre.  Viatgem i aprenem de la gent que anem trobant pel camí, aprenem dels companys de viatge i aprenem de nosaltres mateixos que, en algun determinat moment i per una raó o altra, vam decidir que valia la pena deixar la rutina quotidiana i embarcar-nos en una aventura sempre nova i sempre sorprenent.

L’estiu és el temps dels viatges per antonomàsia.  És temps de sortir, d’aprofitar els dies de festa i d’anar a la recerca de tot i de no res, d’anar a trobar allò que el destí ens ofereixi i, al capdavall, de trobar-nos i redescobrir-nos a nosaltres mateixos, perquè viatjar sempre és separació, distància, però també és proximitat, ni que sigui de lluny, i retrobament, tard o d’hora.

Viatgem, doncs, i aprenem i descobrim tant com puguem.  O viatgem sense moure’ns de casa, en busca de paisatges que potser ignoràvem, de sensacions noves i de fars que il·luminin el nostre camí en el viatge més intens i més ric en experiències, que és la vida mateixa.

css.php