No cal que en facis gaire cas

Dubtem. Sí, ens agradi o no, dubtem constantment; dubtem sense ni adonar-nos, o a plena consciència, com una rutina o amb angoixa, però dubtem. Dubtar ens situa a meitat de camí entre la certesa i la ignorància, entre el que sabem i el que amb prou feines podem intuir. Dubtar ens ajuda, amb tota la seva inseguretat, a decidir i, sobretot, a tirar endavant les nostres decisions.

Qui no ha dubtat mai? No em refereixo a dubtes poc transcendents com quins pantalons comprar o de quin color pintar el menjador. Parlo dels dubtes que comporten conseqüències; aquells dubtes que ens afecten íntimament i que esquitxen el nostre entorn, perquè no som subjectes aïllats en un univers de bombolles hermètiques. I quan dubtem, què hem de fer? Decidir com millor puguen i tirar endavant? Allargar indefinidament la incertesa, amb la paràlisi que implica? Segurament tot depèn del moment i de les circumstàncies. I aquí és tornen a sorgir encara més dubtes, més condicionals precedits d’aquell terrible «i si…».

Diuen que dels errors se n’aprèn. Segur que sí, però, no ens enganyem, a ningú no ens agrada equivocar-nos. Segur que amb els encerts també aprenem i descobrim moltes més coses, i de manera més agradable. En qualsevol cas, sempre ens quedarà el dubte, cada cop que prenem decisions que donem per correctes, de si realment han estat les millors que teníem a l’abast. Sigui com sigui, seran les nostres, i ens tocarà assumir-les i tirar endavant, amb l’esperança que no amaguin efectes secundaris que ens acabin plantejant seriosos dubtes sobre la seva bondat.

Segurament, el que ens caldria és aprendre a dubtar dels dubtes i agafar-nos ben fort a allò que tenim per cert i durador. Dubtar del que estem dubtant pot ser la millor manera de neutralitzar la incertesa o, fins i tot la por i, de passada, d’entendre que molt sovint dubtem sense raó i sense motius objectius, perquè tot acostuma a ser molt més senzill i molt més agradable del que som capaços d’arribar a pensar, i ens costa poc carregar-nos de punyetes. I si no, sempre ens quedarà el temps, aquest aliat implacable, que ho acaba posant tot a lloc i que, al seu pas, només deixa que certeses.

Tweet

No sé si han vingut.  M’agrada pensar que sí.  Voldria creure que sí.  Nit de Tots Sants, nit en què té lloc una estranya relació entre vius i difunts, a partir de la memòria, dels records i de l’afecte, molt més enllà de la vida i de la mort.  En qualsevol cas, el que sí que sé és que han vingut els vius, i que hem compartit taula, emocions i somriures, com cada any, perquè ens ve de gust i perquè ens fa feliços.

I, un cop més, ho hem barrejat tot, perquè no en tenim prou amb una sola tradició.  Castanyes, moniatos, moscatell, disfresses, tombes, esquelets, aranyes, bruixes, caretes blanques i de tots colors, música, carabasses, fotos… de tot i de tot arreu.  Tot allò, al cap i a la fi, que ens fa sentir més a prop els uns dels altres, i més a prop dels que ja no hi són, sense pena, sense dolor, amb la nostàlgia polida per la memòria del bo i millor de cadascú.

No sé si aquesta nit han vingut, però nosaltres hi hem deixat llums encesos perquè puguin trobar amb facilitat el camí de tornada a casa;  perquè tinguin ben clar que no se n’han anat del tot, i que encara són ben vius en cadascú de nosaltres, en les nostres maneres de fer i en els nostres records.

Tweet

A fe de Déu que ja es poden escarrassar els caps pensants de les administracions públiques amb tot allò de la modernització, la transparència, la qualitat del servei i tot plegat, que sempre hi haurà mòmies i zombis disposats a perpetuar les més ràncies de les pràctiques dels funcionaris de tota la vida. Un bon exemple? el subdelegat del govern espanyol a Lleida (i gendre de l’anterior alcalde socialista), convidant a un suculent àpat els policies que van participar en la repressió i en les estomacades de les darreres setmanes.

A veure. Amb pena o amb glòria, tots els servidors públics fan la seva feina, policies inclosos, i reben el sou que els pertoca. Si la fan fora de la seva localitat de destinació, tenen dret a la seva compensació econòmica, perfectament fixada en la legislació aplicable a la funció pública, tant si és pecuniària o com en croquetes. Per tant, tot el que passi d’aquí, sigui amb diners privats (estarien comprant funcionaris, potser?), sigui amb diners públics dedicats a finalitats per a les quals no han estat previstos, sobra. De tota manera, si ens remuntem al funcionariat franquista, d’on encara beuen molts assalariats públics, les retribucions gastronòmiques, per dir-ne d’alguna manera, sempre eren benvingudes i ben valorades. De fet, servien per aportar una mica de luxe a unes existències miserables.

Ja és ben veritat que tothom es defineix per allò que fa. En aquest cas, aquest alt càrrec no s’està d’exhibir públicament les seves casposes maneres. Res de nou, de fet, això de barrejar farteres amb policies, sempre pagades amb diners públics. Molts locals d’aquesta mateixa ciutat, i no només restaurants, si poguessin parlar, dirien molt dels antecessors d’aquests «piolins» i de les seves necessitats fisiològiques de tota mena. Bé, i de fet, si les parets parlessin, encara fora bonic escoltar les cròniques contemporànies de molts càrrecs públics de morro fi, sempre que paguem tots i no ells (i elles), evidentment.

Assignatura pendent: dignificar la funció pública, començant per aquells que més poder tenen i que, tot sovint, més la degraden. Avui és un subdelegat, però cada dia en són molts, més discrets o més ostentosos, però massa, en qualsevol cas. Per cert, ja posats, el senyor gendre els farà arribar una panera per Nadal, a aquests de les hòsties? Ja posats, fora un altre gran clàssic. Això sí, sense croquetes, que es veu que els fan pujar algun que altre enzim pervers que els provoca acidesa. Ah! per cert, el brindis de la fartera policial, va ser amb un sonor «A por ellos, oe«? Imagino que sí.

Tweet

Cap de setmana de manifestació, un cop més. Enèsima cita per omplir un altre carrer de Barcelona i per deixar una imatge de potència d’un poble que no es resigna a claudicar. Aquest cop, però, un cert ambient de tenacitat, de perseverança a prova de tot (com la d’aquell padrí que prou feines tenia per caminar al costat de la seva dona, això sí, amb unes sabatilles amb l’estelada als peus), encara que també d’una certa manca de confiança, de fe en el futur, d’entusiasme. És el que té repetir sempre el mateix, per nobles que siguin els motius -i quin de més noble que reclamar justícia i no presó i repressió-, i acabar obtenint sempre el mateix resultat.

La gran diferència en aquesta ocasió, però, van ser els vídeos que a les poques hores volaven per les xarxes on es podia veure un passadís fet amb tanques per on van anar arribant a la manifestació, somrients, corrents i picant mans del públic de l’altra banda de les tanques, els líders polítics i algun que altre tertulià infiltrat en aquella desfilada d’autoritats. Per cert, quin dia acabarem amb aquest terme tan anacrònic i que acaba servint per perpetuar privilegis, merescuts o no?

Posar les cares més aviat tristes, però decidides, de la gent, al costat de les somrients, com si d’estrelles de cinema es tractés, dels companys de partit dels presos i exiliats, francament, feia feredat; un cert fàstic i tot. Aquell passadís innecessari va esdevenir un autèntic passadís de la vergonya. Perquè, de què reien, aquests personatges? dels companys represaliats? dels joves que han perdut ulls víctimes de la repressió? De les desenes de detinguts i dels centenars de ferits? Certament, el món és ben diferent si es mira des del confort dels despatxos i els platós, des del carrer, o des de darrere d’un contenidor en flames. Tothom sap trobar el seu lloc en el món, ja sigui a la trinxera, a la rereguarda, o al passadís. Al capdavall, la seva porció de realitat, aquella que el defineix.

Tweet

Era de preveure, i així va ser. El trasllat de les restes del dictador van esdevenir un espectacle impúdic d’exaltació del colpista (no oblidem mai que va arribar al poder per obra i gràcia d’un veritable cop d’estat militar), per part de familiars i acòlits, inclòs un altre colpista com Tejero, qualificats com a «nostàlgics» del franquisme pels mitjans de comunicació, TV3 inclosa.

El que es va voler vendre com un autèntic acte de justícia històrica, progressista, democràtic i d’esquerres, finalment, va esdevenir una apologia del dictador i del seu règim, amb un ampli, per no dir directament excessiu, seguiment mediàtic, on no van faltar ni els símbols ni els càntics inconstitucionals. Es veu que tot això sí que es pot exhibir públicament sense restriccions, però no es pot dur una samarreta groga, o una estelada, als camps de futbol d’aquesta Espanya «nostàlgica». Tot en ordre. La justícia i la fiscalia, imagino, al sofà davant de la televisió, en el millor dels casos.

I justament tot plegat arriba quan la vicepresidenta del Govern en funcions, Carmen Calvo (no Carmen Polo, malgrat les freqüents confusions) ens recorda que no es pot parlar de res fora de la llei. Si us plau, algú que hi tingui accés, li pot demanar com es canvien les lleis, aleshores? Si no se’n pot parlar, impossible modificar-les, no? Si ningú hagués pogut plantejar que les dones votessin, encara no votarien. De manera similar, els negres encara serien esclaus, les jornades laborals no estarien regulades, o la foguera encara purificaria les bruixes. Potser aquesta és la idea.

Definitivament, si no es pot parlar de canviar res, res no canvia. Ahir ho vam veure clar al Valle, al Pardo i a tot arreu. I perquè quedi ben clar, la vicepresidenta i altres veus autoritzades del seu partit ens ho van recordant cada dia, no fos cas. Aquesta nostàlgia…

Tweet