No cal que en facis gaire cas

Que llençar pintura contra el portal d’una casa no és la millor manera d’expressar una protesta és un fet que no admet discussió.  Hi ha maneres molt més imaginatives i, sobretot, més civilitzades de dir la nostra i de fer-nos sentir.  Ara bé, considerar aquesta acte incívic (crec que ni a vandalisme arriba) una manifestació feixista comparable a la nit dels vidres trencats, és pixar, i molt, fora del test.  Això, o tenir una mala fe infinita.

Ara que sembla que a alguns els agrada tant fer memòria, i reescriure  la història, potser podríem recordar com es qualificaven els atacs a seus bancàries o restaurants nord-americans amb motiu de qualsevol victòria esportiva, posem per cas, no fa tants anys.  No recordo que mai se’n parlés de supremacisme, ni de feixisme, ni molt menys encara de terrorisme.  Coses del relat contemporani, suposo.

I parlant de relats, durant molt de temps es va dir i repetir que l’independentisme dominava el relat del procés.  Potser sí, tot i que vist on som, no hi sé veure on és el mèrit.  Ara, però, i ja fa molts mesos, el relat del dia a dia el dicta l’extrema dreta, que ha aconseguit d’imposar una realitat fictícia de violència i conflicte terrorista a tot el que vivim a Catalunya, malgrat la proliferació d’amenaces, ben intimidatòries i agressives, que anem trobant, dia sí i dia també, a les parets i les cases.  Una realitat, per cert, assumida com a certa per àmplies capes socials, més enllà del nostre país,a les quals només arriba aquest discurs apocalíptic.  Mentrestant, aquí, incapacitat absoluta per neutralitzar la mentida institucionalitzada i per articular un discurs racional, coherent i, sobretot, convincent.

Ja són ben veritat aquells versos que fa més d’un segle va escriure Ramón de Campoamor, a cavall entre el subjectivisme i el pessimisme i que sembla que hagin fet seus, amb destresa -ho admeto-, els creadors de realitats paral·leles:  «en este mundo taidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira».  El problema és qui tria i imposa el color.  Avui, no som nosaltres, precisament.  I així ens va.

Tweet

Aquests dies torna a ser notícia un tema recurrent que, de tant en tant, treu el nas enmig de l’actualitat.  Em refereixo a l’educació, una matèria especialment sensible que cada nou govern ha de retocar i que, en nom de la modernitat o de no sé jo què, fa que a cada reforma anem deixant alguna que altra cosa  en el camí o, com diu la dita, que a cada bugada perdem un llençol.

Començo a pensar que el problema de fons no és cap altre que la manca de respecte per l’educació.  A poc que els nostres dirigents creguessin una mica en el valor de la formació, del coneixement dels nostres joves, n’estic convençut, no farien moltes de les coses que fan.  Però com que no és així, el sistema escolar no és gran cosa més que un nou camp d’experimentació on provar la demagògia i el populisme, que sempre esgarrapen algun que altre vot despistat.

No descobreixo res si dic que tenim un jovent que arriba, en general, a la universitat amb greus dèficits pel que fa a la comprensió lectora, a la capacitat d’escriure correctament i amb serioses dificultats per expressar, de manera ordenada, una idea.  Ja fa un parell o tres d’anys que una antiga professora meva em comentava que si hagués de suspendre tots els alumnes de filologia que eren incapaços d’expressar-se correctament per escrit, i sense faltes, se’n quedaria sense cap.   I aquest són els futurs, o els actuals, ensenyants dels nostres fills.

Ara, el govern Sánchez anuncia que es podrà acabar el batxiller, i per tant accedir a la universitat, amb una assignatura suspesa.  Si fins ara molts dels universitaris ranquejava, a partir d’ara la coixera ja serà molt més que evident.  Però tant li fa, en un país on determinats títols, fins i tot de nivell superior, es compren i es venen sense miraments, i on sembla que l’única escola vàlida segueix sent la del carrer (o l’acadèmia dels partits, en el seu cas).  Un país que consagra de nou, i eternitza, el menyspreu per l’educació.  Un país que glorifica i perpetua per llei la ignorància.  Benvinguts al futur.

Tweet

Darrerament, sobretot a les xarxes socials, va prenent força, per tirar endavant aquest famós procés cap a la república, una idea que no és nova, però que ha estat uns mesos mig oblidada:  la proposta d’una vaga general indefinida que forci l’estat a negociar amb Catalunya.  No hi ha dubte que, com a tàctica de pressió, pot resultar molt efectiva, però no és menys cert que si mirem la realitat del país, resulta un tant quimèrica.  Anem a pams.

Ara com ara, tothom coincideix que independentistes i no independentistes som meitat i meitat de la població, fent números grossos.  Així doncs, una vaga general, en el millor dels casos, seria només mig general.  D’aquesta meitat, però, cal descomptar jubilats i gent sense feina, la posició dels quals no suposaria cap element econòmic de pressió.  I encara més, sobretot, caldria restar-hi tothom que no es pot permetre perdre ni un cèntim del seu salari, des de fa anys prou precari, i molt menys encara sense un final de l’aturada a la vista.  Per tant, aquesta hipotètica aturada del país, en el millor dels casos, seria una vaga indefinida d’una part més o menys petita de la societat.  I el seu impacte, molt relatiu i dubto que gaire efectiu.

Em sap greu tirar aigua al vi, però em temo que la realitat és la que és.  D’altra banda, la realitat també és la d’un govern que tot ho ajorna als resultats d’unes eleccions municipals que, a efectes pràctics, no comportaran grans canvis, i al veredicte del judici contra els presos polítics.  I si el veredicte és condemnatori, què?  I si fos absolutori?  Tots cap a casa i aquí no ha passat res?

Avui és dilluns, bon dia per a fer plans.  No estaria de més que els nostres responsables comencessin a presentar una estratègia clara, creïble, de cap a on pretenen que vagi el país.  Mentrestant, mentre això no passa i l’únic argument és augmentar la base amb aquells que no comparteixen objectius, la cosa pinta més i més magra.  Olor a voladura controlada del procés, cada cop més intens.

Tweet

Llegeixo que Marc Màrquez no podrà celebrar el seu darrer campionat del món de Moto GP al balcó de l’Ajuntament de Cervera perquè hi ha una pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics que molesta els seus patrocinadors (els del motorista, evidentment).  La polèmica està servida, un cop més.

Ben mirat, però, potser no és tan mala cosa que un esportista celebri un títol en un espai no polític, no institucional, si voleu.  Crec que comença a haver una mena d’intoxicació per sobredosi de presència de polítics en tota mena d’actes, des de la presentació d’un llibre a la inauguració d’una exposició, o a un concurs de cassoles de tros, si mirem algunes situacions ben clàssiques, fins a la celebració d’una gesta esportiva, un fet menys habitual.  No seria molt millor, i sobretot molt més digne, que els alts mandataris institucionals, en aquestes ocasions, sabessin estar-se en un discret segon terme per cedir tot el protagonisme a aquell que el mereix, sigui escriptor, artista, cuiner o esportista?  Però, és clar, la política també -massa sovint, sobretot- són imatges, i la foto de l’alcalde i els regidors de torn al costat de l’homenatjat sempre aporta rèdits.  O això donen per suposat.  I això els mou, tot sovint.

Felicitats a Marc Màrquez, un cop més.  I que celebri el seu títol a la seva ciutat i amb la seva gent, amb aquelles persones que el segueixen cursa a cursa des de fa anys i que s’alegren de debò amb els seves victòries.  Que ell sigui el protagonista, i si als seus patrocinadors els molesta la llibertat, doncs retratats queden, que ja sabem que la pasta és la pasta.  Cap problema.  Res de nou. Les institucions tenen altra feina, i si realment volen fer-li un reconeixement sincer i honest al campió, sabran trobar la manera, discreta i solemne si cal, potser lluny de les càmeres, però ben a prop de la dignitat.

Tweet

Com n’hauríem de dir dels responsables polítics que fan de la prohibició bandera, fins i tot arribant a extrems que depassen qualsevol racionalitat per arribar al ridícul més absolut?

Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot en aquells que clamen per prohibir, per exemple, els llaços o qualsevol element (bufandes, samarretes…) de color groc en determinats espais públics, ara se’ns presenta l’alcalde de Vilanova de Sixena, home dels nostres temps, sense cap mena de dubte, i demana al Jutjat d’Instrucció número 1 d’Osca, la confiscació i, si la considera oportuna, la destrucció de les fotografies que es van fer l’11 de desembre passat, quan es van endur, per mandat judicial, amb cobertura política i amb protecció policial, una sèrie d’obres del Museu de Lleida cap al Monestir de Sixena.

La petició ve arran de la imminent publicació d’un llibre amb imatges inèdites d’aquells fets.  El que sorprèn, si prescindim de la motivació del fanatisme irracional és que es pretengui evitar la publicació d’unes imatges captades  sense cap problema, tot i la presència de responsables judicials i policials.  Però el que encara sorprèn més, si prescindim del concepte d’ignorància, és que es demani la confiscació o la destrucció d’uns fitxers digitals (imatges, en aquest cas) que fa gairebé un any que volten.  L’alcalde sap que el temps dels rodets fa molt que ha passat? Que algú li expliqui, si pot.  Però el que sí que sap és que el seu relat dels fets, i de la seva motivació, és una immensa mentida, i que cal anar eliminant testimonis.

La realitat, ja és ben cert, no deixa mai de sorprendre.  Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, d’aquella gran demostració de força de l’aplicació del 155 (no oblidem mai qui hi havia al darrere), apareix un alcalde per recordar-nos que aquells personatges de fa setanta o vuitanta anys que el cinema (el de cel·luloide) va saber immortalitzar amb tant d’encert, encara són ben vius.  Tant com la mentalitat de boina calada i odi visceral tan pròpia d’aquella època i, malgrat tot, encara ben viva.

Tweet