nov. 072018
 

Hi ha dies en què fins i tot costa escriure, per la terrible sensació d’impotència que de tant en tant ens espetega a la cara la realitat.  I davant de segons quines coses que passen, només se m’acut de pensar:  i què?

Que el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia que Arnaldo Otegui i quatre companys seus van ser condemnats a presó i inhabilitació en un judici injust, sense garanties cap als encausats?  I què?  Algú els tornarà els anys de presó?  El patiment propi i de les seves famílies? Algú prendrà mesures contra la jutgessa que va actuar de manera parcial, en aquell judici?  Doncs, amb la raó us quedeu.  I punt.

Que el Tribunal Suprem dicta sentència i se la menja amb patates perquè a algú no li agrada el que ha dictat?  I què?  Ja se sap que els bancs sempre guanyen, fins i tot als tribunals;  o si perden, són rescatats amb diners de tots.  Que el Suprem fa el ridícul de manera estrepitosa?  I què?  Ells fan i desfan com volen, que per alguna cosa són l’alt tribunal espanyol d’Espanya.

Que els presos polítics, cada dia que passa, tenen més clar que patiran un judici sense garanties?  I què?  De moment, que s’empassin la presó tants anys com calgui, i si mai algun tribunal superior falla a favor seu, doncs cap problema.  Per a vosaltres la raó -i la presó-, i per als jutges injustos la impunitat.  Res de nou.

Que hi ha presos fantasma, que ningú no ha vist o, si voleu, presos quàntics, com el gat d’Schrödinger, que no sabem si hi són o si no hi són, o tot alhora, perquè ningú no ha pogut mirar a l’interior de la presó?  I què?  Els dels privilegis són uns altres.

Hi ha dies en què costa llevar-se del llit i escriure.  I què?  Doncs això.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php