No cal que en facis gaire cas

«Il·lusió» és una paraula estranya, ambivalent, i malgrat tot, imprescindible.  Si mirem el diccionari, els primers significats que hi trobem parlen d’errors de percepció, de judici, de raonament o d’interpretació, que fan que llegim de manera desencertada la realitat.  No és fins al final que «il·lusió» passa a significar alegria o entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable.   No deixa de ser curiosa, aquesta ordenació de significats, perquè segurament, si demanéssim pel carrer què és il·lusió, la major part de les persones ens respondrien amb aquesta darrera accepció.

Sigui com sigui, la vida exigeix un mínim d’il·lusió per aconseguir que cada dia no tingui només aquell objectiu bàsic, fisiològic, d’arribar a la nit respirant.  Ens cal alguna cosa que ens emocioni, que ens engresqui a aprendre, a descobrir, a sentir curiositat per cada minut que ens ha d’arribar, ja sigui a la feina, amb la parella, amb els fills, amb amics, amb una determinada afició… o, millor encara, a tot arreu alhora. La il·lusió és imprescindible per saltar del llit i creure que tot té un per què i que serveix per a alguna cosa.  De vegades, però, errem, o ens enganyem, i les nostres il·lusions són només percepcions distorsionades o equivocades de la realitat, i la fantasia dura poc, perquè en realitat no ha existit mai mes enllà del nostre cap.  De vegades, fins i tot, podem trigar molt a adonar-nos que hem estat vivint en una il·lusió i no amb il·lusió.

Quina és la nostra il·lusió?  Què fa que tot tingui sentit, en la nostra existència?  Vivim amb il·lusió, o en una il·lusió que més d’hora que tard es desfarà com el fum, o esclatarà en silenci com les bombolles de sabó, precioses i efímeres?   Si les respostes no ens venen al cap amb la rapidesa que caldria, aturem-nos un moment, perquè viure sense il·lusió és encara més trist, inclús, que fer-ho a dins d’una falsa realitat.  Avui, diumenge, pot ser un bon dia per il·lusionar-nos de debò, cadascú com bonament vulguem i ens plagui, que d’il·lusions hi ha de tota mena, i totes fan la seva feina.

Tweet

Doncs sí, cada dia que passa resulta més evident que per entendre la realitat cal mirar cada dijous «Polònia», a TV3, la cadena que adoctrina i que es veu que ja no mira ningú.  En el capítol d’ahir, és fàcil de trobar a la web del programa, vam poder gaudir d’un gag en què dues persones, amb identitats aparentment «normals» (admeto que definir la normalitat cada dia és més complicat) celebren que finalment poden mostrar la seva autèntica realitat feixista, en una mena de sortida de l’armari tan còmica com preocupant.

Fin ara havíem vist el rebrot de la violència de grups neonazis, que actuen amb gairebé absoluta impunitat i que no tenen cap restricció a l’hora d’exhibir tota la seva simbologia ultra.  També hem vist, primer al Parlament de Catalunya i més endavant al Congrés dels Diputats com PP (fundat per ex-ministres de Franco) i Ciutadans, alumne avantatjat de la dictadura, es negaven sistemàticament a condemnar aquells quanta anys de terror i repressió.  El pas següent el va fer Albert Ribera, en una recent entrevista a la Cadena Ser, negant-se a definir ideològicament VOX, amb el pretext que ell no és analista polític.  Ell, que no té cap problema a qualificar de nazis, colpistes, populistes, extremistes, filo-etarres, radicals i comunistes a tothom que li convé, no gosa situar la formació ultradretana en el mapa polític, ni aplicar-li cap adjectiu.  Curiós.

Quin ha de ser, el pas següent?  Vista la deriva, segurament la voluntat d’ocupar la centralitat política per part de les formacions d’ultradreta (PP, Ciutadans i qui sap si també VOX) per fer l’assalt definitiu al poder, des de la seva autèntica identitat desemmascarada.  El feixisme torna a Espanya, no ens enganyem.  A poc a poc es va fent un lloc el seu discurs, enmig d’un socialisme decadent i sense gairebé res a oferir més enllà d’improperis, mentides i amenaces, i d’una suposada esquerra que fa aigües, desorientada i desubicada, sense cap projecte mínimament seductor.

La bèstia arribarà i es mostrarà tal qual és, sense cap pudor, com en el gag de «Polònia».  Intentar combatre-la al seu terreny, al de la repressió (a Catalunya sabem prou bé de què va la cosa), a veure qui la fa més grossa, és la millor aposta per perdre;  però els partits que teòricament són a l’altra banda, els que haurien de plantejar alternatives, encara no se n’adonen, o no sabem què fer per parar aquesta tendència, o potser és que, ben mirat, ja els està bé.  Ara mateix, no els va del tot malament.

Tweet

Quins temps aquells en què les coses duraven.  Què se n’ha fet, del valor de la paraula donada o de la decisió presa?  Vivim temps de realitat efímera, on tot apareix i s’esvaeix a gran velocitat, i sense que puguem fer gran cosa per evitar-ho.  I cap àmbit no s’escapa d’aquesta bogeria de canvis ràpids.  Ara ja, ni la política, ni la justícia, ni res de res.

Darrerament hem vist com una sentència del Tribunal Suprem, aquell que dicta jurisprudència, pot durar amb prou feines un dia.  També hem vist com una decisió ministerial -la de la no presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament- es pot revocar a poca pressió externa (o interna, qui ho sap?) que rebi.  Hem vist pactes per renovar la cúpula judicial saltar pels aires fins i tot abans de ser signats, tot i estar més que decidits. Hem vist, tot un clàssic, com la paraula escrita, en aquesta ocasió en un llarg i claríssim missatge de mòbil, resulta que ha estat malinterpretada per tothom.  També hem vist com decisions fermes i immediates d’exhumació d’un criminal s’ajornen, qui sap si de manera indefinida.

Ben mirat, no sé jo si res escapa a aquesta mena d’obsolescència immediata que patim, o és que Groucho Marx és més viu i més actual que mai i, parafrasejant una de les seves expressions més conegudes, «aquesta és la realitat i, si no els agrada, en tinc una altra».  Sigui com sigui, cada dia és més evident que no ens podem refiar ni de la nostra ombra.  Ni de la paraula d’un càrrec, ni d’un escó, ni d’una toga…  Mala peça al teler, en qualsevol cas.

Tweet

Si per casualitat llegeix aquestes quatre ratlles algun director de cinema, o algun guionista -en el seu defecte també valdria un escriptor de novel·les- m’agradaria proposar-li la possibilitat de fer una obra de ciència ficció situant, en un futur indeterminat, el govern, els jutges, les forces i cossos de seguretat i els mitjans de comunicació espanyols, més enllà dels Pirineus, havent de fer front als Gilets Jaunes, aquesta colla de ciutadans que, enfundats en armilles grogues, d’aquestes que tots tenim al cotxe, han paralitzat les principals vies de circulació del seu país, en legítim exercici de protesta contra la pujada dels preus dels carburants.

No sé si la pel·lícula -o la novel·la- seria un drama social o una caricatura grotesca de la realitat espanyola contemporània.  Donarien abast els mitjans a publicar tants i tants titulars amb adjectius com ara «violents» o «terroristes»?  I la policia, podria atonyinar, identificar i detenir tothom?  No vull ni imaginar l’escena dels jutjats, on milers i milers de ciutadans s’amuntegarien davant ses senyories, esperant imputacions.  I al capdamunt de tot, un grapat de polítics superats per la realitat i sense saber què fer, ni com sortir-se’n, dient i repetint els bajanades de rigor, en un exercici d’onanisme retòric absurd.

Doncs ves per on que aquesta ficció ha passat en un país democràtic que, tot i les seves mancances i tot i les seves imperfeccions, encara creu en la llibertat d’expressió, que encara considera el dret de manifestació un dret fonamental, i que sap que una cosa és tallar carreteres i una altra de ben diferent una actuació nazi.  Potser ells sí que encara tenen memòria i saben què els passa quan els nazis actuen de debò.  O potser és que aquí, tothom que ara tant en parla, des de l’estructures del poder, en sentit ampli, estava al costat de qui l’exercia i no de qui el patia, el nazisme, i d’aquest petit matís vindria tanta nostàlgia i tanta condescendència amb les actituds dictatorials i repressores.

En qualsevol cas, la comparació pel que fa al respecte a la llibertat resulta ofensiva.  Potser, en el fons de tot, trobaríem que mentre a una banda de les muntanyes hi ha una monarquia hereva d’una dictadura que no ha desaparegut mai, a l’altra hi ha una república consolidada i orgullosa d’ella mateixa.

Tweet

Comença l’espectacle o, si voleu, el desmuntatge del castell de cartes i de fum que durant un any s’ha anat bastint el voltant del primer d’octubre.  Comencem a sentir declaracions davant el jutge de policies que hi van intervenir (i repartir a tort i a dret) i comencen a sortir agents que afirmen que sí que es va pegar al cap, per exemple, o que afirmen que «votarem» és un insult, o una agressió.  En paral·lel, també tenim una desfilada de mentides, com la del policia que afirma que ell no va fer res, tot i que hi ha imatges enregistrades que e desmenteixen, o com la lletania del «jo complia ordres», encara que sense dir quines, ni de qui.  Temps al temps.

I això només és el principi.  A poc a poc s’anirà jutjant i condemnant la violència policial i qui sap quines fosques directrius d’aquells dies, que anava dictant ves a saber qui, i no vull ni imaginar -ja se sabrà- amb quines complicitats.  I d’aquí a uns mesos arribarà el judici dels presos polítics, i ja veurem què i de quina manera es pot sostenir, de tot el seguit de bestieses que s’han deixat anar fins ara.  Ja veurem què han de dir els jutges quan es tracti d’aplicar el Codi Penal amb milers d’ulls mirant-los.

A poc a poc van caient tantes mentides i tantes denúncies sense fonament.  Però no podem estar satisfets, perquè el mal ja està fet.  La por ja fa mesos que es va escampar, i el dolor a les famílies de tots els afectats no té remei.  Si hi afegim el discurs de l’odi de determinades formacions polítiques, entendrem que malgrat el que acabin dient els tribunals, la fractura entre Catalunya i Espanya és impossible de tancar, en moltes dècades.  O potser mai.

En quin moment la irresponsabilitat es va fer ama i senyora de la política?  No oblidem que tot comença en la política i, malgrat que sembli que acaba als tribunals, finalment tornarà a la política.  Potser algun dia hauran de respondre els líders que van aplaudir amb entusiasme el 155, o que encara l’enyoren, i tots els que van callar, en aquell moment, des de posicions suposadament d’esquerra.  Potser els tribunals acabaran situant una mica les coses al seu lloc.  Vull ser optimista.  Però el mal que s’ha fet a ella mateixa la política, al capdavall, serà molt més greu i molt més durador.  Tardarem anys, molts anys, a deixar de veure les cambres legislatives com una mena de barra de bar immensa on tot s’hi val per fer-se sentir (que no escoltar) o per esgarrapar titulars de premsa o de televisió.

Tweet