No cal que en facis gaire cas

Surt el sol de nou, no sé si ansiós, tossut o per rutina, com l’anunci lluminós d’una primavera que es va insinuant amb insistència, encara que el calendari imposi el seu pas implacable. Surt el sol i el teló fosc de la nit s’esvaeix, un dia més, per mostrar-nos aquell univers de colors i de contrastos que convida a mirar i a viure amb intensitat.

A poc a poc, amb les primeres llums, es va desvetllant un món conegut i sempre diferent, on els sorolls i les imatges, amb la mandra que exigeix la primera hora, van ocupant el lloc que els pertoca en la fotografia que decora l’espai limitat de la nostra vista. Dia lluminós, amb l’escalf previsible del migdia. Bon dia per compartir temps, segurament el bé més preuat i tot sovint menys valorat, i taula i estovalles -companyes amables de tantes ocasions-, perquè el bon temps és tota una invitació a sortir, a retrobar la natura, i a abandonar, per una estona, la cuirassa acollidora de les quatre parets de cada dia.

Diuen que el març és un mes traïdor, climatològicament parlant. Potser sí. Però avui toca un d’aquells diumenges que no maten ningú, ni la vella ni la jove, perquè no pot; perquè el sol avui surt amb ganes i, igual com a l’estiu, que tota cuca viu, avui és un dia excel·lent per celebrar la vida i per gaudir, amb calma i sense pressa, de tot el que tenim davant dels nassos, i que no sempre valorem com caldria.

Tweet

8 de març. Diada internacional de les dones. Cada cop més, i ja sense gaire cura per dissimular, una jornada que s’està intentant fer derivar cap a una nova data consumista, al més pur estil dels dies de la mare, o del pare. Enguany ja podem començar a veure alguns anuncis de rebaixes i oportunitats per a la clientela femenina. Que s’hi sumin quatre grans superfícies, i ja ho tenim.

No hi ha res millor per desvirtuar la història que inventar un relat alternatiu i crear una tradició. I és que m’agradaria saber què tenen a veure les ofertes comercials amb les protestes de les treballadores que el 1857 van sortir als carrers per anar contra unes lleis injustes i discriminatòries, demostrant que la justícia social sempre estarà per sobre de les lleis, i iniciant, de passada, el llarg camí cap a la igualtat de gènere, un horitzó encara molt llunyà.

No seré jo qui digui com s’ha de celebrar una diada com la d’avui. Sobretot perquè no sóc dona i, per tant, em sento completament incapaç de posar-me, ni per un instant, a la seva pell i valorar la seva por al carrer, la seva frustració pels sostres de vidre, la seva impotència davant de la discriminació, ni la seva ràbia amb una societat injusta, que encara té la poca vergonya de vantar-se de jornades com la d’avui mentre dona ales al masclisme i a una discriminació que nega, de paraula o per la via dels fets, els drets més bàsics.

I com que no sóc ningú per donar lliçons de res, senzillament faré com cada dia: seguiré amb la meva vida, vivint i treballant amb dones i amb homes, sense parar-me a pensar si són els uns o les altres els que tinc al costat, perquè, no ens enganyem, les úniques diferències reals són les físiques, i aquestes també es donen entre els homes i entre les dones, perquè cap de nosaltres no és igual a ningú. I potser és l’absoluta diferència de la individualitat la que ens fa únics i alhora iguals; justament perquè aquesta enorme diversitat resulta massa gran per ordenar-la en dos blocs.

Tweet

Diuen els mags que la clau d’un bon joc de mans és atreure l’atenció del públic cap a algun lloc concret mentre en un altre, on caldria que estigués centrada la mirada, es fa l’autèntic joc de mans i es crea la il·lusió. Amb el que portem de judici del Suprem, ja n’hem vist uns quants jocs de mans, més encertats o menys, segons l’habilitat de qui els fa. Ahir mateix vam tenir un bon exemple a càrrec d’Enric Millor.

Sentir les seves declaracions, sota jurament -no ho oblidéssim mai- és entrar en un món paral·lel, en una mena de dimensió desconeguda que poc, o gens, té a veure amb la realitat Un món amb artefactes incendiaris, violència creixent, agressions a la policia -que miraculosament, en cap cas, no van requerir atenció sanitària- i ferits inexistents, malgrat tots els informes mèdics i les imatges que els testimonien. I enmig d’aquest univers fantàstic, de sobte, apareix «la trampa del Fairy» i tota l’atenció es concentra en aquesta bajanada. Un toc d’humor absurd que tapa, com per art de màgia, una cascada de mentides i d’acusacions sense cap prova que les sustenti.

Això del Fairy em va recordar l’altre gran joc de mans de fa uns dies, el del con volador, com a argument per justificar la violència generalitzada. Un altre curiós element de distracció, no ens enganyem. A veure quants trucs més haurem de suportar d’aquí a la sentència, on potser hi haurà amagat el joc de mans definitiu.

Realment, si no fos perquè hi ha una colla de gent injustament empresonada que s’està jugant el futur durant una bona colla d’anys, tot plegat podria ser la base del guió d’una espanyolada d’aquestes que arrasen a les taquilles de cinema, amb jutges, fiscals, policies i polítics de perfil més que surrealista i absurd. Només falta algun embolic amb tints eròtics, i ja ho tindríem tot. I de tot plegat n’hem de dir justícia i estat de dret, no ho oblidéssim pas.

Tweet

Un altre al sac. Un altre cap de setmana de carnaval que ja és història. Torna el dilluns i torna la rutina, sense disfresses (o si més no sense les d’aquests dies), sense música oficial i sense aquest somriure permanent, mig autèntic, mig obligat. Tot passa, fins i tot els dies de festa grossa i de disbauxa (paraula repetida fins a l’avorriment i novament desada a les golfes del diccionari particular de cadascú fins a l’any vinent).

A poca memòria que faci, encara puc recordar els primers carnavals recuperats, no fa tant de temps. El retorn del carrer per a la ciutadania, les ganes de pervertir la realitat durant unes hores i, de manera gairebé espontània, dir i fer tot allò que no s’havia pogut dir ni fer durant dècades. El carnaval, aleshores, era una expressió de llibertat, vestida de coloraines. Però com ja sabem què passa, al carnaval el segueix la quaresma, i aquesta se’ns està fent especialment llarga i intensa.

Avui tornaran a l’armari les disfresses d’uns dies singulars, i en sortiran les habituals. Avui, les togues tornaran a campar lliures per una mena de «justiciòdroms» ben singulars, els que haurien de ser responsables d’alguna que altra cosa tornaran a vestir-se d’innocents ignorants, i la rua dels que fan i desfan tornarà a passar per davant nostre, amb les seves comparses, al seu ritme i amb el seu pas, sense puguem fer gaire cosa més que mirar amb admiració o amb fàstic, i fer veure que tot està bé i que les coses són com ens diuen que han de ser.

Carnaval. Quint temps tan estrany. Gairebé tan estrany com aquest ball de màscares i de personalitats fingides que ens posem tot just un parell de dies cada any, o potser tota una vida. La gran pregunta és si mai hi haurà un diumenge de resurrecció o si la passió final serà eterna. De moment, a enterrar una sardina. Potser no és gran cosa, però és el que toca. Pas a pas.

Tweet

Doncs igual sí que tenen raó aquests de Hazte oir i el seu autobús, i hauríem de deixar de parlar de violència masclista, per tornar a parlar, només, de violència domèstica. Bé, això si acceptem que l’espai propi i més adient per a una dona és l’àmbit domèstic, la llar. Aleshores sí. Aleshores, tota violència que se’ls pogués infligir seria, tècnicament i estrictament, domèstica.

Però, mira per on, resulta que les dones, i pagant un preu molt alt, ja fa anys que van decidir ocupar també l’espai públic, aquell tradicionalment reservat als mascles. I aquest desafiament té un risc: les femelles del clan surten als carrers, provoquen o no, però inflamen els instints més primaris dels mascles. I aleshores passa el que passa. I es queixen.

Amb les dones a casa, com sempre ha estat, no hi hauria manades, ni violacions, ni res de tot això que surt als mitjans dia sí i dia també, oi que no? Viurien i moririen a casa, però sense agressions masclistes; a tot estirar, si no creuen, amb un cert grau de violència per part de l’amo de la casa i cap de la família. Aquesta és la idea, no? Al cap i a la fi, com pot haver-hi masclisme si cadascú ocupa el seu lloc al món? Tan ben ordenat que està tot, si hi ha un espai familiar, femení, i un altre de públic, masculí. Si és que se’ls ha d’anar recordant tot, a les femelles, fins i tot què és un embaràs, o què poden parir i què no. I han de ser els mascles qui els ho recordin. Què en sabran elles, pobretes, ni d’això de portar fills al món.

Per cert, quan vaig veure la imatge de l’autobús, em va arribar al cor la imatge de Hitler damunt de la paraula «feminazis», precedida d’un molt il·lustratiu «stop». No sé què poden tenir de nazis les víctimes (les dones, en aquest cas, diguin el que diguin). De fet, començo a dubtar si la cara en qüestió té alguna cosa a veure amb l’insult, o si és una manera matussera, gens subtil, però evident i consentida, de treure el sant patró en processó. Em fa l’efecte que la segona opció té més punts.

Tweet