No cal que en facis gaire cas

Arxivades definitivament les tres darreres denúncies que encara seguien obertes contra professors de l’IES El Palau, de Sant Andreu de la Barca, per suposats delictes de menyspreu cap als fills de guàrdies civils, arran dels fets del primer d’octubre de 2017. Tema resolt, doncs, gairebé després de dos anys d’assetjament polític i mediàtic.

Aquesta nova resolució judicial, i jo no sé quantes en portem de similars, contra hipotètics delictes vinculats al primer d’octubre, que han quedat en no res, ens ve a recordar que fer passar la vida per l’embut dels tribunals només és una manera de sembrar terror i odi per part de qui posa les denúncies, sense cap base per a fer-ho. Ara ja sabem que hi ha grups i partits que viuen de la generació d’enfrontaments, d’atiar l’odi contra els que pensen diferent. Aquest, sense cap mena de dubtes, és un dels efectes més perniciosos del procés: la generalització de la por indiscriminada per via judicial.

El que encara costa de pair, i d’acceptar, és el gran silenci mediàtic quan es tanquen aquesta mena de casos. Tant soroll que van generar quan es van obrir, i tantes sentències avançades que es van dictar per no res. Els professors, les víctimes (i en podem dir així, perquè ho són) ja van ser jutjades, condemnades i executades, en el seu moment. Ara només els queda el consol de la fi del malson, i una por subconscient que no sé jo si es podran treure mai de sobre. Aquest és el gran mèrit dels que viuen de l’odi.

Ara, parèntesi estival. I a la tornada, curs nou, amb llibertat i sense intromissions indignes. Però el mal ja està fet, i el camí traçat. Ens haurem d’anar acostumant al fet que tots, absolutament tots, algun dia ens podem trobar davant d’un jutge, per un simple afany de revenja d’algun que altre autèntic terrorista social?

Tweet

A finals dels anys 70 del segle passat, Bob Dylan va publicar una cançó que venia a dir que l’home va posar nom a tots els animals. Ben mirat, de sempre, l’home ha tingut la necessitat de posar nom a les coses, potser perquè d’aquesta manera, i a força de repetir el nom, es neutralitzen les pors que sempre comporta qualsevol descobriment o qualsevol cosa desconeguda. Han passat molt anys des d’aquella cançó, i més encara des del moment en què els diferents elements de la natura van començar a rebre una denominació concreta, però la necessitat es manté, i cada realitat nova exigeix un nom, una etiqueta.

Un dels darrera exemples d’aquest ancestral fenomen el tenim, a casa nostra, amb els MENA, acrònim, no ho oblidem mai, de «menors estrangers no acompanyats», és a dir, nens o adolescents, a tot estirar, que arriben sols, sense cap adult que se’n pugui fer càrrec, ni que els pugui orientar. Periodísticament i políticament, MENA funciona a la perfecció. Paraula senzilla, molt neutra, gairebé asèptica, però del tot deshumanitzadora, que serveix per marcar una distància més que prudencial (per no dir indigna) respecte a una realitat duríssima, la dels menors abandonats a la seva sort, en busca de fortuna (que no riquesa) i d’una vida millor. Fins i tot potser només d’una vida.

Reduir aquesta cruel realitat a una paraula de quatre lletres, que gairebé sona a banda urbana de delinqüents, és una indecència tan gran com tancar aquests nois en comissaries de policia o en hotels, amb l’objectiu final de aviar-los als carrers així que facin 18 anys. És trist, però tot plegat fa la impressió que les administracions són incapaces d’adoptar solucions noves a realitats noves, més enllà de definir-les amb un nom i destinar-hi quatre quartos. Potser és el resultat de les suposades polítiques socials, quan es fan més per obligació que per convicció.

Al llarg de la meva vida laboral he tingut el privilegi de conèixer persones que treballen amb menors condemnats per delictes diversos i als quals es lliuren en cos i ànima per aconseguir que, un cop surtin en llibertat, puguin construir-se un futur, explotant al màxim qualsevol possibilitat educativa. Els he vist treballar i també he vist la indiferència (seré benèvol) d’alguns organismes i d’alguns responsables de l’administració. A la vista d’aquesta realitat, és fàcil entendre la resposta a l’arribada de menors sols. Insisteixo: les polítiques socials, o es fan amb convicció, o serveixen de ben poc. I en aquest punt ens trobem, com en tants i tants altres àmbits de la societat, on sembla que només es tracti de cobrir l’expedient i executar pressupostos. I així ens va. Cataloguem, definim, posem nom a les coses i ens quedem tan amples. Un bonic diagnòstic, en el millor dels casos, però cap tractament efectiu.

Tweet

Mai no és massa recomanable actuar per despit, o per afany de revenja. I tampoc en política, evidentment. Però es veu que el nostre país està condemnat a anar fent (escriure «avançar» m’ha estat impossible) enmig de lluites intestines. A les ja clàssiques parelles de ball, per dir-ne d’alguna manera, que han estat Pujol i Maragall, Mas i Carod-Rovira, Puigdemont i Junqueras, cal afegir Torra i Aragonés. El mateix vessament de testosterona de sempre, però ara ja, finalment, al caire mateix de l’abisme.

Es veu que estem condemnats a la maledicció de no poder arribar mai a grans acords d’estat en pro de la independència del país. Cert que va haver una escletxa, un miratge, durant un curt temps, però que, finalment, per un joc absurd de a veure qui és més independentista (o qui la té més grossa, l’estelada), va acabar deixant-nos sense Parlament, sense capacitat política i amb un govern a la presó o a l’exili. Enorme exercici d’intel·ligència política que algun dia la història, des de la fredor de la distància, jutjarà de manera implacable, com tants altres errors estratègics immensos dels darrers anys.

I ara, on som? Doncs a les portes del capítol final d’allò que hem conegut com a procés. Després del 155 s’ha acabat la testosterona, i també les ganes de treure pit independentista. Ara mateix tenim un Parlament gens operatiu, un Govern qüestionat per totes bandes i uns pactes municipals, en massa cassos, molt difícils de pair. I la guinda de tot plegat, regalar la Diputació de Barcelona al PSC. A poc a poc, aquell partit que semblava condemnat a jugar un paper més que secundari, va adquirint un protagonisme insospitat. Bé, de fet, el que estem vivint és la resurrecció del somni del tripartit (aquell de Maragall i Montilla), d’una banda, i la restauració de la sociovergència (que tan eficaç ha estat sempre per tapar vergonyes mútues), d’una altra.

Vist el panorama, ja podem anar clamant per la república i per la independència, que la cosa va per llarg. Propera estació? Fi de trajecte: Iceta president, ves a saber amb quins suports. Voladura controlada del somni independentista enllestida. Tot en ordre, de nou. Game over. Insert coin. Com sempre. O, dame argo, perquè tothom ens entengui, no?

Tweet

Ve de lluny, tot i que no gaire, perquè el país és el que és, una borina estranya, densa i amarga, i una lleu olor, mig diluïda en el vent, de destrucció. Ja són aquí els primers incendis forestals de la temporada, i de moment encara ens arriben de lluny, gairebé amb la distància insalvable de les imatges de televisió. I de lluny, també, ens arriben les veus de molta gent oblidada que fa anys i panys que anuncien les catàstrofes que finalment arriben, com a resultat inevitable de la indiferència.

Ja és ben cert que les desgràcies acostumen a mostrar-nos la realitat. Tenim el país que tenim, un país de set milions i mig de ciutadans, que queda perfectament reflectit en el logo de la campanya institucional «7,5 milions de futurs», de la Generalitat, un logo on podem veure un mapa de Catalunya reduït a la façana pirinenca i a la façana costanera. Potser sí, que aquesta és la visió de molta gent, la d’un país de dues façanes, de dos aparadors, que cal preservar perquè porten esquiadors, turistes i creuers i un buit al darrere que ningú acaba de saber què és ni de què serveix, i que, de tant en tant, encara dona feina i es crema.

Molt, massa, es parla de reequilibri territorial i tot plegat. I se’n parla d’una manera tan buida com de les polítiques de prevenció dels incendis forestal. Però, és clar, tot això també es dissenya des de lluny, amb la perspectiva urbana i els elements d’anàlisi de la mirada bucòlica de la terra i de la gent que hi viu, que sembla que hagi de poder subsistir enmig d’una mena de jardí immens que no cuida prou, a base de melmelades i cerveses artesanes, mentre la terra va quedant, dia a dia, en mans de quatre senyors feudals del Segle XXI que dicten què cal fer i què no val la pena, en funció d’interessos ben particulars, sempre prou escoltats des de la immensa distància dels palaus.

Tenim el país que tenim, les polítiques de promoció i les infraestructures que tenim. Tenim un país cada dia més aparador i menys real. És molt dur, però només el foc, i només per uns dies, deixa al descobert les vergonyes d’una terra que ens entestem a percebre com a modèlica i idíl·lica. Però com tot el que ens mirem de lluny, s’oblida aviat. Tan aviat com s’escampa el fum i es ventilen les males olors. Ara, gairebé en legítima defensa, o perquè ja en tinc ganes, seré jo qui em miraré -o no- el país de lluny, per prendre una mica de gairebé medicinal distància, de tanta mediocritat i de tanta hipocresia.

Tweet

Hi ha paraules, conceptes que, a força de repetir-los, fan que acabem perdent la noció de què signifiquen en realitat i de què comporten. Una d’aquestes paraules, molt em temo, és «decidir».

Si mirem el diccionari, decidir ens remet a la idea de portar alguna qüestió a un resultat definitiu. Però més enllà d’aquesta accepció, decidir, en el nostre dia a dia, és triar, escollir, des d’allò més fútil, fins al més transcendent; des de què prendrem en un bar, posem per cas, fins què volem per al nostre futur, a llarg termini.

Molt, massa potser, hem parlat i hem sentit parlar del dret a decidir. Jo afegiria que el que tenim, en realitat, és l’obligació de decidir, de pensar què volem, com, on i amb qui, i orientar totes les nostres forces, totes les nostres petites o grans decisions, cap a aquest objectiu. Però, és clar, projectar la ment cap al futur, a mig i llarg termini, és complicat i ens obliga i ens condiciona. Sempre és molt més senzill deixar-nos dur per la immediatesa de la realitat, i que sigui ella qui decideixi per nosaltres, sempre que no molesti gaire, ni ens compliqui l’existència més del compte.

Ens agradi o no, res -potser la mort i poca cosa més- és definitiu. Tot es pot orientar, reorientar, abandonar, canviar o incorporar. Només és qüestió de tenir ben clar que sobre la nostra vida i el nostre demà decidim nosaltres, i sempre val la pena fer l’esforç de pensar com, on i amb qui volem aquest demà, i actuar en conseqüència. Tan fàcil que sembla, i tant que ho esquivem, això de decidir. Potser perquè ens obliga a comprometre’ns amb les nostres decisions, decisions que sempre, com tot, tenen les seves llums i les seves ombres. I les ombres sempre fan por, i tot sovint mirem d’ignorar-les, tot i que tancar els ulls mai no sol aportar aquella claror que sempre ens cal per veure-hi.

Tweet